La "santa anorèxia", en l'actualitat

Foto: Holy Anorexia, de Cecilia Bullo

Quan vaig acabar la carrera, tenia clar que no pensava esclafar el cap de les persones que decidissin confiar en mi amb la totxana del DSM ni tampoc aliar-me amb professionals que tinguessin “màniga ampla” amb la medicació. En el decurs dels anys, entre les lectures i l’experiència, m’he anat fent més radical en aquest aspecte, la qual cosa m’ha portat uns quants inconvenients. El fet de no combregar amb les "rodes de molí" del model biomèdic tanca moltes portes; fa que et sentis en solitud, alhora que pateixes més problemes econòmics. Amb tot, no m’he penedit mai d’aquesta decisió perquè no hauria sabut trobar cap altra manera de treballar. O escollia aquesta opció o canviava de feina (aquesta darrera, una alternativa que mai no he descartat).

En el present blog procuro exposar de manera senzilla algunes problemàtiques derivades de la monumental confusió existent entre la medicina i la psicologia que és la mare de la majoria de problemes que es presenten al consultori. No tan sols has de treballar per oferir una teràpia personalitzada per a cada cas sinó que, prèviament, cal que facis entendre a la persona que tens al davant que no consideres que hi hagi res disfuncional a dins del seu cervell. En conseqüència, els psicofàrmacs no tenen cap mena de sentit i per això caldrà iniciar, si és necessari, un procés paulatí de desmedicalització. Òbviament, no tothom està disposat a acceptar aquesta premissa –que tindrà implicacions importants a l’hora d’abordar el malestar- i la  reticència constituïrà una  altra font d’erosió.

Penso que no som prou conscients de les gravíssimes conseqüències psicològiques i socials derivades d’etiquetar els infants bellugadissos de TDAH, de repartir diagnòstics a tort i a dret, com el “desig sexual hipoactiu” o “l’estrès posttraumàtic”. En la mateixa línia crítica, aquesta setmana llegia a Mad in America un post de Jeanene Harlick, en el qual la blogaire expressa el profund patiment que li ha comportat el fet de veure reduïda la seva experiència com a “anorèxica” al llenguatge de la medicina. Malauradament, a través de la premsa, ens assabentem tot sovint de notícies com l’augment alarmant dels “trastorns de la conducta alimentària” en menors cada vegada més petits i també de la proliferació de pàgines que fan apologia del fet d’afartar-se, vomitar o començar dietes restrictives. Sempre es descriu el problema apel·lant a un conjunt de criteris diagnòstics que, malgrat que poden activar l’alarma i ser d’ajuda en un moment determinat, en cap cas expliquen l’enorme complexitat del fenomen. Com a màxim, es fa referència a certs factors contextuals com la pressió extrema exercida a través dels mitjans; una informació que després no té cap mena de conseqüència significativa, encaminada a solucionar el problema d'arrel. Tot són clíniques i bates blanques.

M’ha cridat l’atenció que Harlick faci referència als estudis que tenen en compte l’espiritualitat, a l’hora de comprendre l’anomenada “anorèxia nerviosa”. En els contextos clínics actuals parlar-ne és arriscar-te a què  et mirin com una sonada vertaderament perillosa. Però el fet és que existeix literatura abundant sobre l’ascetisme o l’ètica protestant i aquesta “epidèmia” contemporània (Behar, 2012), una vessant que també caldria valorar en la teràpia, conjuntament amb la dinàmica familiar, per exemple. Em sembla particularment interessant l’aportació sociològica que fan algunes autores quan sostenen que el ritual autodestructiu de l’anorèxia pot ésser concebut com una experiència de confrontació contemporània amb la mort. Aquesta és susceptible d'evolucionar cap a formes de reconciliació  positives amb el jo, l’entorn social i la natura (Garret, 1996) ); per aquest motiu, defensen que seria necessari descentrar l’atenció dels factors etiològics i dedicar-se amb més intensitat al complex procés subjectiu de recuperació.

Quant a l’ascetisme -una forma de viure basada en l’abstinència voluntària de plaers sensuals i físics- en l’anorèxia nerviosa es mantenen encara els elevats ideals morals, la negació d’una mateixa, l’asexualitat o la contraposició cos-esperit. En relació al protestantisme, persisteix l’autodisciplina, l’autocontrol, l’autosacrifici, la racionalitat, el sentiment de culpa, la inhibició de l’espontaneïtat, l’eficiència, la dedicació als altres o l’assoliment d’objectius.

Santa Verònica, Santa Clara, Sor Juana Inés de la Cruz, Santa Caterina de Siena, Joana d’Arc, Simone Weil, Juliette Gréco… són alguns dels personatges històrics femenins que podríem vincular a la “santa anorèxia”, que s’ha anat transformant en cada etapa històrica, tot mantenint alguns elements nuclears, com l'actitud de rebel·lió "rabiosa" respecte les asfixians restriccions de les societats patriarcals. Si anteriorment existia una forta connexió religiosa o existencial amb el dejuni i la purga, en l’actualitat, aquests es vinculen principalment a l’esveltesa i la bellesa efímera, una nova virtut, lligada a la perfecció estètica. Ens agradi o no, la fe catòlica i la tradició protestant es troben en la base dels valors morals d’Occident i no és tan forassenyat investigar com s’expressen en el sofriment psicològic, principalment en l’adolescència, una etapa de recerca de sentit, en la qual poden emergir visions negatives d'una mateixa, que conviden a l’autocàstig i al control obsessiu del cos, que són formes de gestionar l'angoixant caos de l’entorn. Cada cop més noies sol·liciten ajuda professional: alguna cosa deu estar fallant. Per què no ens obrim a noves formes d'escoltar-les?

Referències

·        Behar, R. (2012). Espiritualidad y ascetismo en la anorexia nerviosa. Revista chilena de neuropsiquiatría, 50 (2), 117-129.

·        Garret, C. (1996). Recovery from anorexia nervosa: a Durkheimian interpretation. Soc. Sci. Med., 43 (10), 1489-1506.


Many thanks to the artist Cecilia Bullo for linking this article to her website.  Moltes gràcies a l'artista Cecilia Bullo per enllaçar aquest article a la seva pàgina web.