dissabte, 12 de setembre de 2015

Abandonar el Palau


Vista del Pati dels Tarongers. Foto: Clara Esquena


Mai no havia visitat el Palau de la Generalitat i ahir vaig aprofitar l’hora en què la gentada començava a desfilar cap a la Meridiana per estalviar-me les cues quilomètriques que es formen en la jornada de portes obertes i així poder-hi passejar tranquil·lament. Entre aquelles parets, envoltada d'incomptables meravelles artístiques; tot caminant per la majestuosa Galeria Gòtica o donant un cop d’ull a l’exquisit Saló Daurat és fàcil comprendre per quin motiu el poder és tan addictiu i seductor. Penetrar-hi significa escriure el teu capítol en la història; tenir el tauler d’escacs del país al davant i poder-ne moure les peces. Caminar per aquells passadissos vol dir que remenes les cireres, que fas i desfàs sense patir-ne massa les conseqüències. Ha de ser francament difícil abandonar aquest plaer incommensurable i deixar en mans desconegudes el ceptre, el tron i la gestió del llegat del teu mandat. Les seves llums i les seves ombres... Entenc perfectament que Artur Mas, mestre en l’art de perdurar, no vulgui renunciar-hi.

La presència del líder convergent a la candidatura de “Junts pel sí”, es miri com es miri, és una pedra a la sabata del moviment independentista. Costa d’entendre, si no és per motius que afectin la rebotiga de la política, que Oriol Junqueras desisteixi de ser el cap de cartell. Esquerra ha donat suport a Mas a l’hora d’aprovar uns pressupostos que consoliden les retallades, tot abandonat el perfil social que l’hauria de caracteritzar. Malgrat el peatge de l'erosió, ara es col·loca en un discret segon pla. El paper de Raül Romeva és encara més incompresible; un home amb una llarga trajectòria a Iniciativa, que accepta oferir tota mena d’explicacions, en nom del dirigent d’un partit que té quinze seus embargades, per tal de garantir possibles responsabilitats civils per la trama del Palau de la Música. Carme Forcadell i Muriel Casals també saben que comparteixen llista amb qui fou la mà dreta de la família Pujol, íntima del clan Sumarroca, esquitxats ambdós per tota mena d’escàndols. Suposo que Lluís Llach està ben assabentat del cas Innova, l’esfereïdora xarxa de corrupció lligada a CiU, que podreix la sanitat pública catalana i ha tingut dramàtiques conseqüències pels ciutadans. ¿Per quin motiu han decidit ballar aquesta dansa grotesca al voltant d’un polític que ha assolit una cota tan elevada de desprestigi?

Encara que determinats sectors de la premsa vulguin fer passar les persones que assisteixen a les manifestacions convocades per l’ANC per una colla de babaus manipulats pels mitjans i per Artur Mas, en parlar-hi, si més no per la meva experiència, molta gent expressa la seva preocupació sincera per tots aquests afers. Desitgen avançar cap a la creació d’un nou Estat però temen que es dilati novament el procés, a causa dels condicionants esmentats. Per altra banda, tampoc veuen clara la política neoliberal ni les repercussions que tindran en el futur les pràctiques deshonestes que corquen les nostres institucions. En resum, tenen por que les plebiscitàries no siguin una enganyifa i ens tornem a trobar, l’endemà del 27-S, igual o pitjor que ara. I és que les inconfessables urgències del poder topen massa sovint amb les necessitats i els anhels dels ciutadans. Veurem què ens prepara el futur.