divendres, 25 de setembre de 2015

Aquí mana Grünenthal Pharma


Foto: EFE


“El Suprem obeeix el Govern, i el Govern prefereix tenir content l’imperi de la família Wirtz, propietària de Grünenthal, que té un patrimoni de 25.000 milions d’euros, que no pas uns centenars de ciutadans sense gaires suports”  

Rafael Basterrechea (a la imatge), vicepresident de l’associació de víctimes de la talidomida a Espanya (Avite), en una entrevista publicada al Periódico de Catalunya, el 24-09-2015.



Durant aquests dies, els debats sobre la sobirania omplen enceses tertúlies  i provoquen contínues dinàmiques berlanguianes –la darrera, el minut de glòria disputat entre Alfred Bosch (ERC) i Alberto Fernández Díaz (PP), al balcó del consistori barceloní, en el marc de les Festes de la Mercè-. Enmig d’aquest soroll eixordador, l’anomenat “cavall de Troia” del TTIP segueix el seu curs sigil·lós, em temo que inexorable,  en la més absoluta penombra, encobert per un vergonyós silenci mediàtic. Malgrat que la nostra democràcia pugui quedar reduïda a unes engrunetes, l’atenció dedicada al “tractat de lliure comerç” que pretenen instaurar Washington i Brussel·les és pràcticament nul·la. No recordo haver-ne sentit a parlar ni una sola vegada en cap telenotícies. 

Tot llegint l’escruixidora injustícia patida pels milers d’afectats per la talidomida a Espanya, que és l’únic país on les víctimes no han estat compensades per la farmacèutica que la va comercialitzar, pensava en el vassallatge vers les grans corporacions, demostrat en tantes ocasions per aquells que tothora es discuteixen, per veure qui és el més patriota i exhibeix la bandera amb més orgull. Després de tants anys de lluita, tot i que Grünenthal hagi reconegut l’immens dany causat, encara caldrà que els damnificats recorrin al Tribunal Constitucional, primer, i si aquesta alternativa també els falla, optarien pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. I la pregunta és: Si ara ja topen amb incomptables esculls, quan defensen quelcom tan bàsic, què passarà si finalment entra en vigor el polèmic tractat? Està clar, un cop més, que no estem davant de cap lluita exclusivament particular sinó del reflex del la vulnerabilitat dels nostres drets com a comunitat.

Recordem que un dels punts més controvertits del TTIP – fins on jo sé, encara sense resoldre- és l’anomenat ISDS, el mecanisme de solució de diferències entre els inversors i els Estats, que permetria que les multinacionals recorressin a tribunals privats supranacionals, si veiessin perillar llurs guanys comercials.  El Govern espanyol, a través del Ministeri d’Economia, s’ha mostrat disposat a tirar-lo endavant, amb l'esmentat mencanisme inclòs. El BBVA, el Santander, La Caixa, Telefònica, Mapfre, Endesa, Iberdrola, Inditex, Repsol, Acciona o Iberia són alguns dels gegants que també l’han recolzat. Amb tot, cal assenyalar que les grans empreses farmacèutiques són les que estan invertint ingents ingressos per tirar endavant accions de lobby en les institucions europees, amb la finalitat de combatre els genèrics i aconseguir l'allargament del període de concessió de les patents. També perseguirien reduir encara més la transparència dels assajos clínics dels nous fàrmacs. Ras i curt, el seu objectiu seria ampliar el monopoli que ja ostenten en l’actualitat, a través de productes més cars però de limitat efecte terapèutic. Insisteixo: què succeïrà en el futur amb les demandes que de ben segur sorgiran, si en l’actualitat ja es produeixen  casos tan esgarrifosos com el de la talidomida?

Cal assenyalar que les seqüeles d’aquest fàrmac que es va receptar per a combatre les nàusees de les embarassades des de l'any 1957 fins al 1965 –aquí es va prescriure fins i tot quan ja se’n coneixien els terribles efectes adversos- són ben visibles perquè es tracta de malformacions físiques. Hi ha d’altres productes, com els antidepressius, els ansiolítics o els antipiscòtics, en canvi, amb  efectes secundaris poc evidents, atès que no resulten perceptibles als nostres ulls. Encara que l'acció nociva dels psicofàrmacs no estigui prou divulgada –per exemple, les disfuncions cognitives-, no seria estrany que sorgissin nous grups de pressió per tal que es reconegui legalment el sever perjudici que causen -encara més si tenim en compte la nul·la eficàcia demostrada en alguns casos-. El dilema és si tindrem prou marge de maniobra. Tan distrets com estem amb foteses, permeteu-me que en dubti...