La humanització dels refugiats, política i psicologia


 
Paral·lelament a l’aterridora realitat dels refugiats, aquests dies donem la benvinguda a algunes iniciatives solidàries i humanitzadores, tant en el camp de la política com en el de la investigació; en aquest darrer cas, amb la finalitat de comprendre millor la dolorosa experiència i facilitar una adequada assistència psicològica als afectats. Imatge de sirians a Jordània, extreta de World Help.
 

En contrast amb l’expressió deshumanitzadora del primer ministre britànic, David Cameron, que va qualificar els milers de persones que emigren cap al seu país d’eixam i l’actitud mesquina del president Mariano Rajoy, a l’hora de regatejar el nombre d’acollits, com si es tractés de mercaderia indesitjable, de la qual hom es vol desempallegar, hem de celebrar la iniciativa solidària sorgida del consistori barceloní, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, que ha estat ràpidament subscrita per altres ciutats, entre les quals Madrid i València. De la mateixa manera que desaprovem amb gran indignació la fredor glacial de certs governants, completament desconnectats dels greus problemes dels ciutadans -que ells mateixos han contribuït poderosament a generar, dit sigui de pasada-, hem de valorar  com un avenç el canvi d’actitud demostrat fins ara pels batlles de diferents municipis, sorgits en bona part del món de l’activisme i de les marees. Aquests aborden, amb mesures ben concretes, no tan sols la desoladora crisi migratòria sinó també l’intolerable drama dels desnonaments, la malnutrició infantil, la pobresa energètica o l’incompliment de la llei de la memòria històrica.

És cabdal acabar amb la idea infundada -i subvencionada per la ultradreta- que combatre aquestes xacres és una forma de malbaratar els recursos o bé de treure el menjar de la boca d’uns per posar-la a la dels altres perquè l’efecte és justament el contrari. Tota inversió realitzada en aquesta direcció serà una aposta segura de recuperació econòmica i de drets democràtics pel futur, que beneficiarà el conjunt de la societat, tal com s’ha demostrat amb anterioritat en altres moments històrics.

Pel que fa la crisi humanitària de les persones que fugen de la guerra de Síria, m’ha cridat l’atenció que els promotors de la xarxa de ciutats refugi pretenguin abordar-la des d’un punt de vista multidisciplinari i que també tinguin en compte l’atenció psicològica dels afectats. En aquest sentit, penso que cal subratllar els esforços dels investigadors i professionals que treballen per superar les etiquetes psiquiàtriques, amb la finalitat de comprendre en profunditat l’experiència atroç que han viscut les persones que escapen, desesperades, d’un escenari bèl·lic i així poder oferir-los un tractament adequat, que tingui en compte l'experiència subjectiva i la narració dels esdeveniments.

Un estudi recent realitzat al Regne Unit amb set refugiats africans (Mason, Parret i Rhodes, 2015) posa novament de manifest la presència de “símptomes psicòtics” en el context d'un trauma, que en aquest cas és estudiat des d’una perspectiva fenomenològica, tot defugint els diagnòstics habituals, com ara el trastorn d’estrès posttraumàtic o l’esquizofrènia, que tan sovint acaben en un diàleg entre sords i una recepta. Recordem que l’escolta de veus no és interpretada per tothom com el resultat d’un desequilibri neuroquímic sinó que hi ha autors que sostenen que es tracta d’una experiència d’autollenguatge; una parla interna en la qual un conversa amb si mateix i és, alhora, el seu propi auditori. En aquest cas concret, els investigadors s’estimaven més parlar de “trauma complex amb trastorn perceptiu”.

Després de realitzar les entrevistes en profunditat als participants, es van identificar sis temes recurrents en els relats: 1.) Una immobilitat nerviosa –sentien que la seva vida estava estancada i no anava enlloc, com si no besllumessin el futur i estessin atrapats en una cursa sense final- 2.)Escolta de veus i visions relacionades amb el trauma –aquestes tenien relació amb els seus familiars difunts o bé amb les persones que van agredir-los en el passat. De vegades, tant el torturador com l’acte mateix de la tortura tenien la seva pròpia veu- 3.) Por i desconfiança –aquests sentiments eren intensos i podien sorgir en qualsevol moment del dia, en vivències que no eren explícitament amenaçants- 4.) El sentiment de tenir un jo trencat –alguns participants afirmaven que el seu estat emocional havia canviat, així com la seva personalitat- 5.) El dolor d’haver-ho perdut tot –la pèrdua del seu món implicava que, encara que tinguessin un nou sostre sota el qual dormir, no haguessin trobat una llar, un lloc familiar i acollidor on aixoplugar-se, com ho feien abans 6.) Atracció cap  a la mort –van descriure autolesions i alguns intents de suïcidi. En relació a aquest darrer punt, malgrat que afirmessin que tot sovint no podien suportar la pressió de viure, també mostraven optimisme. El desig de morir estava en tensió amb la voluntat de tirar endavant i construir un projecte de futur amb sentit.

Durant aquests dies, veiem a la televisió com milers de persones travessen una Hongria plena de perills o es llancen al mar, a l’aventura. Malgrat tot el que han sofert i l’incert horitzó que tenen per davant, caminen amb determinació a la recerca d’un cel des del qual no hi caiguin més bombes. Els nostres avantpassats també van haver d’escapar d’una guerra i van ser acollits amb calidesa en altres països, amb els quals s’han travat afectuosos llaços de fraternitat. No podem girar-los l’esquena, per humanitat, perquè Europa ha tingut un paper innegable en l’apocalipsi siriana i també perquè demà podríem ser nosaltres, els nostres fills, els nostres néts. Qui ho sap.


Referència


·        J.E. Rhodes, N.S. Parrett & O.J. Mason (2015): A qualitative study of refugees with psychotic symptoms, Psychosis: Psychological, Social and Integrative Approaches, DOI: 10.1080/17522439.2015.1045547
 

 

Comentaris

Traducció del blog