divendres, 24 d’abril de 2015

Un malson irrepetible

Foto: Marta Pérez (Efe)
 
Després de la tragèdia ocorreguda a l’Institut Joan Fuster de Barcelona -a la imatge, flors i espelmes davant del centre, en record al company assassinat- no podem romandre impassibles i en silenci, sense reflexionar seriosament sobre la violència que es pateix en l’entorn escolar. És una pena que ens desvetllem d’una manera tan brutal però, tanmateix, hem de mantenir-nos desperts. Les autoritats competents i els seus subalterns als mitjans han posat molt d’èmfasi en remarcar que es tracta d’un cas excepcional, fruit d’un brot psicòtic. Crec que aquesta és una afirmació gratuïta, en la mesura que les profundes transformacions socials derivades de l’austericidi erosionen o directament aniquilen uns recursos assistencials que deixen a milers de persones sense una xarxa de protecció bàsica. Aquesta paulatina degradació no facilita precisament la prevenció d’episodis com el que el passat 20 d’abril va segar salvatgement la vida d’Abel Martínez, un mestre vocacional, amb tota una carrera per davant. Si es tracta d’un fet aïllat, doncs, només ens ho dirà el temps.
Cal rebutjar el sensacionalisme que provoca pànic col·lectiu respecte la inseguretat a les escoles, atès que no hi ha cap entorn concret on es pugui acotar el perill, però això no significa que hàgim de girar l'esquena a les evidents dificultats que existeixen a l’hora de detectar perfils vulnerables, per a comprendre’ls amb tota la seva complexitat i així poder-los tractar adequadament en el context en el qual emergeixin i no només a través de psicofàrmacs. ¿És possible fer aquest treball preventiu sense psicòlegs que atenguin les problemàtiques dels alumnes? ¿Com podem estar tranquils si assistim a una creixent desigualtat, que camina paral·lela al desmantellament del sector públic? ¿És que potser no s’està creant la “tempesta perfecta” per a l’aparició d’una major conflictivitat a les aules?
És molt important, tal com s’ha comentat a bastament a la premsa, considerar el paper que hi juguen els videojocs, les sèries i, en general, el tractament frívol de la barbàrie que fan els mass media, el qual no afavoreix en absolut l’empatia amb el dolor aliè. El fàcil accés a les armes és un altre punt clau que requeriria la implantació d’unes polítiques limitadores contundents. Els nois i noies en situació de risc haurien de disposar d’espais associatius accessibles a fora dels centres, per tal de mantenir-se allunyats dels entorns conflictius. La qualitat de la relació entre pares i fills és igualment cabdal per descobrir si, posem per cas, es visiten pàgines amb continguts especialment sagnants, com les que defensen l’Holocaust nazi. Recordem que les penúries econòmiques poden mantenir els progenitors més temps allunyats de casa, fet que dificulta l’esmentada supervisió. Per aprofundir en totes aquestes qüestions, penso que és alliçonador revisar alguns estudis que s’han portat a terme sobre els factors que han precipitat diverses matances, perpetrades en escoles als Estats Units.
A banda dels aspectes ja esmentats, determinats investigadors (McMahon, Strachila i Weatherby, 2010) posen en relleu el paper que haurien jugat l’assetjament escolar i l’ostracisme patit pels autors dels atacs, abans de cometre'ls, en el fet que, de mica en mica, anessin covant un arrelat desig de venjança, que hauria culminat en un aterridor tiroteig –amb víctimes mortals o sense-. Al marge del pes que prengui el bullying en la investigació futura, penso que aquest és un problema gravíssim, que genera un malestar quotidià i evident en la comunitat educativa. L’extrema crueltat d’algunes amenaces, “bromes” o tortures físiques no deixa de sorprendre’m –tinc la sensació que em parlen d’un món llunyà però és aquell que tenim al costat de casa-. De vegades, els mestres ho denuncien però ningú no els fa cas. En altres ocasions, són els pares dels afectats que se senten desemparats o bé els dels agressors, perquè també pateixen la tirania dels menors a casa –potser aquests són dèspotes perquè no els han sabut posar límits o bé perquè han patit una vexació en el passat, per part d’algun company, familiar o docent-. La llista de possibilitats seria interminable; desgraciadament, els abusos circulen en totes direccions. En resum, malgrat que hi ha casos que es resolen favorablement, massa sovint se sent la “música” de la insatisfacció i la manca de col·laboració de diversos estaments en l’abordatge d’una “cadena de violències” potencialment letal. Per aquest motiu, resulta molt més esperançadora la protesta i la reivindicació dels professors a plaça de Sant Jaume que totes les llagrimetes vessades en platós de televisió. No necessitem més mocadors de paper sinó canvis estructurals vertaderament encaminats a treure’ns del túnel on ens han empès els responsables d’aquesta catàstrofe humanitària, perquè l’horrible succés del Joan Fuster sigui, de debò, un malson irrepetible.

Referència

divendres, 17 d’abril de 2015

Predicar amb l’exemple


     
               Luca Giordano, La mort de Sèneca (1684). Imatge extreta de Wikipedia.

Ahir al vespre, ens vàrem assabentar de la detenció del fins llavors “intocable” Rodrigo Rato, al barri de Salmanca–ja ho diu Willy Toledo, que és perillós apropar-se a segons quines zones de Madrid-. Els tertulians de les cadenes ubicades més a la dreta de la TDT estaven desolats i s’afanyaven a treure la pols de casos anàlegs de l’època socialista, com el del gloriós banquer Mariano Rubio, que també va caure en desgràcia. S’emparaven en el clàssic recurs del “tu encara més”. A l’altre bàndol, es recordava que el ministre d’economia d’Aznar s’havia vantat, en les etapes de grandesa del partit, de ser un magnífic complidor de la llei però que actualment s’acollia a l’amnistia fiscal de Montoro, alhora que era investigat per l’oficina antifrau perquè se sospitava que hauria pogut cometre blanqueig de capitals. És a dir, es posava de manifest amb delectació l’absoluta manca de concordança del discurs de Rato amb els delictes pels quals ara se l’assenyala amb el dit. En psicologia de la corrupció es fa referència a aquest marcat contrast entre els discursos abrandats i la putrefacció de la realitat que envolta els personatges deshonestos, els quals, de cara la galeria, com si obeïssin una mena de mecanisme compensatori, solen destacar per ser defensors aferrissats dels valors més excelsos.
En repassar els diaris, és fàcil trobar-hi notícies de tot tipus, en relació a l’esmentada incoherència entre paraules i fets. Recentment, diversos agents de la DEA –l’agència del departament de Justícia dels Estats Units dedicada a la lluita contra el contraban i el consum de drogues- han estat acusats de participar en festes amb prostitutes, finançades per narcotraficants colombians; en aquest context distès, on tampoc no hi faltaven ni l’acohol ni els estupefaents, els criminals hi cercaven informació sobre l’estat dels seus dossiers en terres nord-americanes i també sobre els beneficis que podien obtenir a través de la col·laboració amb les forces de la llei. Sens dubte, milers de ciutadans desconfiaran dels propers membres d’aquest organisme que surtin a la palestra per penjar-se la medalla. Si retornem al nostre país –una mina d’or, a l’hora d'enxampar-hi campions olímpics en incoherències- podem citar la influent consellera de Cultura de València. La senyora Mayrén Beneyto (PP) s’ha acomiadat del seu càrrec a Facebook en un text on s’hi han detectat trenta faltes d’ortografia en només dinou línies. Aquesta flagrant deixadesa no diu res a favor de la presidenta del Palau de la Música i màxima responsable de museus, monuments, conservatoris i biblioteques de la ciutat.
Però potser la gran bomba del desprestigi –de Rato ja en coneixíem la pèssima gestió de Bankia i el pas pel Fons Monetari Internacional- va ser la que va caure damunt del cap de Juan Fernando López Aguilar (PSOE), quan el jutjat de violència contra la dona número 2 de Las Palmas de Gran Canaria va estimar que hi havia prou indicis per considerar que l’eurodiputat podria ser responsable d’un delicte de violència de gènere, uns fets que van ser traslladats al Tribunal Suprem. Com que l’exministre va promoure una llei per millorar la protecció de les víctimes que pateixen aquesta terrible xacra, la notícia va tenir un ressò extraordinari –el deplorable espectacle mediàtic al voltant de la mateixa seria objecte d’un altre post-. En cas que finalment es demostrés la seva culpabilitat, ¿pesarien més els discursos feministes del polític canari o bé la conducta agressiva exercida contra la parella?

Una vegada més, la filosofia pot donar-nos algunes pistes. Javier Gomá Lanzón –un pensador a la vegada culte i generós, per la claredat i precisió amb la qual exposa les seves idees-, a la part final de l’assaig Imitación y experiencia (Taurus, 2014), disserta sobre aquestes qüestions (pàgs. 573-574):

[…] A quien predica la paz, la solidaridad o la tolerancia no se le permite que no practique esos mismos valores y se le exige que primero predique con el ejemplo, pues de lo contrario parecería que la contradicción entre su conducta y los valores ensalzados refuta de alguna manera la validez de éstos. ¿Por qué? En principio, la claridad y coherencia de los conceptos del discurso moral deberían ser suficientes para su aceptación por la audiencia, como sucede con la ciencia y la técnica, cuya difusión no depende de la autoridad moral del transmisor. Parece que la verdad moral debe acompañarse del testimonio personal para ser aceptable. Una vez más ¿por qué?, ¿qué significa predicar con el ejemplo?
Quien es ejemplo de lo que predica tiene auctoritas. Se le reconoce autoridad moral a quien prueba con su comportamiento la verdad de su proposición sobre valores. En cambio, si se advierte una contradicción en alguien entre lo que se dice y lo que hace, prevalece siempre esto segundo, de modo que la acción real impugna la pretensión de validez del aserto o proposición moral, y no viceversa. Y ello no sólo por la desconfianza que produce el que uno mismo no se aplica lo que con tanto calor recomienda –“médico: cúrate a ti mismo”, en el dicho popular-, sino principalmente porque en el ejemplo se despliega toda la comprensión y toda la verdad con mayor plenitud que en la enunciación abstracta de la regla moral. Si quien enseña a no mentir, miente, sin duda el ejemplo de la mentira prevalece en el discípulo sobre la lección teórica. Si desapareciera de nuestro mundo el ejemplo de virtud, no podría volverse a traer ni con ayuda de todos los libros escritos por los más eximios moralistas. […] En suma, predicar con el ejemplo significa que el ejemplo predica, es decir, que es el único capaz de hablar a la conciencia y al corazón con toda elocuencia, aunque sea un ejemplo silencioso, y ante él la voz más ardiente del más inflamado predicador puede llegar a ser muda”

Gomá il·lustra a través del darrer sospir de Sèneca de quina manera l’exemple concret de tota una vida sobre la terra convida a la reiteració i pot esdevenir universal. Després d’un passatge tan bell, no calen més paraules (pàg. 576):

[…]En esta imagen ejemplar total, la llamada a la repetición alcanza un máximo de intensidad, porque apremia con igual insistencia en todas las posibilidades temporales de la existencia humana. A esa imagen se refiere Séneca en el relato de su muerte escrito por Tácito. Nerón, en el año 65 d.C., dispuso comunicar a Séneca, por medio de un centurión, la orden de que se le diese muerte, y el filósofo aceptó admirablemente su destino en una conmovedora escena:
       Sin inmutarse, pide las tablillas de su testamento; como el centurión se las niega, se vuelve a sus amigos y les declara que, dado que se le prohíbe agradecerles su afecto, les lega lo único, pero más hermoso, que posee: la imagen de su vida (imaginem vitae suae).” [les cursives són de l’autor].

Referència


  • Gomá, J. (2014). Imitación y experiencia. Madrid: Taurus.


Moltes gràcies al filòsof Javier Gomá Lanzón, per haver penjat l'article al seu compte de Twitter


Article publicat a Tercera Informació


divendres, 10 d’abril de 2015

Apps de salut: el negoci de la hipocondria?



        Imatge: Antena3noticias.com   

  El món de les aplicacions al mòbil és inabastable. Quan et penses que estàs mínimament al dia, en surten centenars de noves, que fan que t’adonis que sempre viuràs endarrerida. Llegia en un suplement dominical que aquelles vinculades a la bellesa i la salut són les que tenen més èxit entre les dones. L’anomenat “mHealth” és un negoci en plena puixança. Hi ha una aplicació, per exemple, a través de la qual et pots fer fotografies a la pell; aquestes et permetran saber, suposadament, si et convé una consulta dermatològica. En el camp de la psicologia, en vaig descobrir una altra que, també pretesament, “ajuda” les persones diagnosticades de trastorn bipolar –a aquestes alçades del partit, la meitat de la humanitat- a controlar constantment els alts i baixos del seu estat d’ànim.
Es calcula que al mercat hi ha unes 97.000 apps de salut i que, a Espanya, generaran 4.000 milions d’euros de benefici durant l’any 2015. Es diu aviat. La immensa majoria estan pensades pel públic en general, malgrat que també n’hi ha destinades a professionals i pacients. A través del Smartphone es recullen dades clíniques; s’ofereix informació sanitària; es monitoritzen les constants vitals o bé es donen consells terapèutics. Un dels grans debats que s’ha generat al respecte és el de com es pot garantir la privacitat de les dades recollides, el qual, no cal dir-ho, encara està pendent de resoldre’s. Però a banda de la confidencialitat i del possible ús comercial que es pugui fer de la informació, cal preguntar-se si aquestes aplicacions realment són un autèntic suport per a la nostra vida o bé representen una baula més en la cadena de mercantilisme en el camp la salut i la deshumanització de la medicina.
Alguns models teòrics de psicologia cognitiva han posat en relleu que tant la hipervigilància corporal com la focalització de l’atenció en les sensacions físiques són mecanismes implicats en el desenvolupament de la hipocondria. A través d’una aplicació que et permet mesurar la temperatura corporal, el pols, la respiració o la pressió arterial, ¿no es podria prefigurar aquest problema psicològic entre els usuaris? Les persones que pateixen ansietat per la salut tendeixen a dirigir els cinc sentits cap a la informació vinculada al tema que més els preocupa: les malalties. És per això que intenten calmar el malestar a través de la cerca compulsiva a la xarxa, la qual cosa creuen que els confereix més seguretat però, en realitat, perpetua el cercle viciós i és una de les primeres conductes que cal evitar si es vol superar el problema. Tot sembla indicar que les noves tecnologies s’aniran implantant cada cop més massivament en les nostres vides, ¿és d’esperar que ens tornem tots plegats encara més obsessius, en relació a l’estat del nostre organisme? Malgrat que els grans empresaris i els mitjans ens vulguin convèncer del contrari,¿no anem camí d’un major refredament en el tracte assistencial?
Determinades aplicacions s’han presentat en públic a bombo i plateret, com ara una que té per objectiu controlar els factors de risc cardiovascular, a la seu del CNIC, que ha comptat amb el suport de l’eminent Valentí Fuster. El fet que ens insisteixin tothora en la necessitat de practicar excercici físic; prevenir la diabetis; abandonar el tabac; mantenir a ratlla el colesterol i l’obesitat… afavoreix que els ciutadans considerem els “factors de risc” pròpiament com una condició mòrbida i ens passem el dia pendents de tot allò que podem i no podem permetre’ns, sense ser prou conscients que la ciència mai no podrà evitar que emmalaltim i morim. La tutoria dels metges en totes i cadascuna de les etapes del cicle vital –d’ençà que ens aboquen al món fins que en marxem- assoleix en l’univers online un nou terreny conquerit. Malgrat els indiscutibles avantatges atribuïbles a les noves tecnologies, cal tenir en compte que potser aquestes ens allunyen un mica més de la imprescindible tolerància al sofriment. El nostre dolor encara necessita que li oferim un context, més enllà del dualisme cos-ment i li atorguem un sentit, en un món salvatgement individualista, mancat de referències espirituals i tanscendents. De moment, cap giny informàtic ho ha aconseguit, oi que no?

dissabte, 4 d’abril de 2015

Petita excursió a Portbou


Al cementiri de Portbou, hi ha una placa que recorda la que fou la primera tomba de Walter Benjamin (1892-1940); s’hi pot llegir una cèlebre frase de la seva  tesi VII de filosofia de la història: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. Fotos: Clara Esquena.



D’ençà que vaig veure el documental de David Mauas Quién mató a Walter Benjamin… (2005) que em rosegava el cuquet de tornar a Portbou per fer la ruta que ressegueix les darreres passes del gran pensador alemany. Malauradament, no va ser en cap entorn acadèmic que vaig descobrir-lo sinó a través del cinema i de lectures que van caure per casualitat a les meves mans. Així doncs, vaig aprofitar el Divendres Sant per agafar un tren que té com a parada final aquest encantador poble de l’Alt Empordà. En moments de vaques magres potser no pots permetre’t “grans escapades” però sí que és possible descobrir i redescobrir indrets del teu entorn més immediat, sense que, per aquest motiu, les excursions perdin la màgia ni la intensitat que confereix la fugida de la rutina.

D’entrada, em va sorprendre que no hi hagués gens de congestió turística, si tenim en compte de quina manera els barcelonins aprofiten la Setmana Santa per tocar el dos de la capital. L’ambient era lluminós i tranquil; agradable, a la vora del mar. La remor de les onades agombolava la plàcida caminada del visitant. Gairebé m’havia oblidat de la facultat que té la naturalesa de reconciliar-nos amb el món. Després de passar per l’estació i l’antiga fonda França, on suposadament Benjamin es va suïcidar –el documental obre molts interrogants al respecte-, vaig adreçar-me al Memorial “Passatges” de Dani Karavan –vegeu la foto de baix-,  ubicat a l’entrada del cementiri. Aquesta corprenedora obra evoca el tràngol de la fugida cap a la llibertat dels milers d’éssers humans que foren perseguits pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial. La veritat és que baixar-hi fa una impressió considerable i me’n vaig abstenir. Amb contemplar el mar des del capdamunt en vaig tenir prou. No puc entendre aquells turistes que s’hi retraten, tot fent posturetes i ganyotes frívoles, com si, posem per cas, estiguessin captant la imatge de la font de Canaletes. Posaria la mà al foc que més d’un “selfie” en aquest bell espai deu haver acabat penjat a l’Instagram.

Una altra parada obligada és la tomba 563, el primer lloc on l’enterraren, abans de llançar-ne les despulles a la fossa comuna. És terrible constatar com el destí de Benjamin estava inextricablement  vinculat al seu pensament. Cal recordar la insistència que posà en criticar l’historicisme i el positivisme de la seva època, els quals oblidaven sistemàticament la memòria dels vençuts per les clases dominants. En comptes d’apostar per una lectura linial i acumulativa de la història, Benjamin proposava “raspallar-la a contrapèl”, a fi i efecte de recuperar-hi el passat dels derrotats. Portbou és un enclavament simbòlic, en aquest sentit, perquè fou un dels passos fronterers més utilitzats pels refugiats en l’exili del 1939 i també, a la inversa, per aquells que, com el brillant filòsof, escapaven de la barbàrie de l’antisemitisme. En el primer cas, encara hem de lluitar a contracorrent per destapar l’espès vel de silenci que cobreix el dramàtic recorregut dels perseguits, afusellats i torturats per la dictadura franquista, atès que la narració hegemònica i la política que se’n desprèn és encara la dels triomfadors i opressors que tenallen sense pietat les nostres vides. És, precisament, per connectar passat i present que excursions com aquesta valen tant la pena. Potser són modestes però el record n'és profund.