Predicar amb l’exemple


     
               Luca Giordano, La mort de Sèneca (1684). Imatge extreta de Wikipedia.

Ahir al vespre, ens vàrem assabentar de la detenció del fins llavors “intocable” Rodrigo Rato, al barri de Salmanca–ja ho diu Willy Toledo, que és perillós apropar-se a segons quines zones de Madrid-. Els tertulians de les cadenes ubicades més a la dreta de la TDT estaven desolats i s’afanyaven a treure la pols de casos anàlegs de l’època socialista, com el del gloriós banquer Mariano Rubio, que també va caure en desgràcia. S’emparaven en el clàssic recurs del “tu encara més”. A l’altre bàndol, es recordava que el ministre d’economia d’Aznar s’havia vantat, en les etapes de grandesa del partit, de ser un magnífic complidor de la llei però que actualment s’acollia a l’amnistia fiscal de Montoro, alhora que era investigat per l’oficina antifrau perquè se sospitava que hauria pogut cometre blanqueig de capitals. És a dir, es posava de manifest amb delectació l’absoluta manca de concordança del discurs de Rato amb els delictes pels quals ara se l’assenyala amb el dit. En psicologia de la corrupció es fa referència a aquest marcat contrast entre els discursos abrandats i la putrefacció de la realitat que envolta els personatges deshonestos, els quals, de cara la galeria, com si obeïssin una mena de mecanisme compensatori, solen destacar per ser defensors aferrissats dels valors més excelsos.
En repassar els diaris, és fàcil trobar-hi notícies de tot tipus, en relació a l’esmentada incoherència entre paraules i fets. Recentment, diversos agents de la DEA –l’agència del departament de Justícia dels Estats Units dedicada a la lluita contra el contraban i el consum de drogues- han estat acusats de participar en festes amb prostitutes, finançades per narcotraficants colombians; en aquest context distès, on tampoc no hi faltaven ni l’acohol ni els estupefaents, els criminals hi cercaven informació sobre l’estat dels seus dossiers en terres nord-americanes i també sobre els beneficis que podien obtenir a través de la col·laboració amb les forces de la llei. Sens dubte, milers de ciutadans desconfiaran dels propers membres d’aquest organisme que surtin a la palestra per penjar-se la medalla. Si retornem al nostre país –una mina d’or, a l’hora d'enxampar-hi campions olímpics en incoherències- podem citar la influent consellera de Cultura de València. La senyora Mayrén Beneyto (PP) s’ha acomiadat del seu càrrec a Facebook en un text on s’hi han detectat trenta faltes d’ortografia en només dinou línies. Aquesta flagrant deixadesa no diu res a favor de la presidenta del Palau de la Música i màxima responsable de museus, monuments, conservatoris i biblioteques de la ciutat.
Però potser la gran bomba del desprestigi –de Rato ja en coneixíem la pèssima gestió de Bankia i el pas pel Fons Monetari Internacional- va ser la que va caure damunt del cap de Juan Fernando López Aguilar (PSOE), quan el jutjat de violència contra la dona número 2 de Las Palmas de Gran Canaria va estimar que hi havia prou indicis per considerar que l’eurodiputat podria ser responsable d’un delicte de violència de gènere, uns fets que van ser traslladats al Tribunal Suprem. Com que l’exministre va promoure una llei per millorar la protecció de les víctimes que pateixen aquesta terrible xacra, la notícia va tenir un ressò extraordinari –el deplorable espectacle mediàtic al voltant de la mateixa seria objecte d’un altre post-. En cas que finalment es demostrés la seva culpabilitat, ¿pesarien més els discursos feministes del polític canari o bé la conducta agressiva exercida contra la parella?

Una vegada més, la filosofia pot donar-nos algunes pistes. Javier Gomá Lanzón –un pensador a la vegada culte i generós, per la claredat i precisió amb la qual exposa les seves idees-, a la part final de l’assaig Imitación y experiencia (Taurus, 2014), disserta sobre aquestes qüestions (pàgs. 573-574):

[…] A quien predica la paz, la solidaridad o la tolerancia no se le permite que no practique esos mismos valores y se le exige que primero predique con el ejemplo, pues de lo contrario parecería que la contradicción entre su conducta y los valores ensalzados refuta de alguna manera la validez de éstos. ¿Por qué? En principio, la claridad y coherencia de los conceptos del discurso moral deberían ser suficientes para su aceptación por la audiencia, como sucede con la ciencia y la técnica, cuya difusión no depende de la autoridad moral del transmisor. Parece que la verdad moral debe acompañarse del testimonio personal para ser aceptable. Una vez más ¿por qué?, ¿qué significa predicar con el ejemplo?
Quien es ejemplo de lo que predica tiene auctoritas. Se le reconoce autoridad moral a quien prueba con su comportamiento la verdad de su proposición sobre valores. En cambio, si se advierte una contradicción en alguien entre lo que se dice y lo que hace, prevalece siempre esto segundo, de modo que la acción real impugna la pretensión de validez del aserto o proposición moral, y no viceversa. Y ello no sólo por la desconfianza que produce el que uno mismo no se aplica lo que con tanto calor recomienda –“médico: cúrate a ti mismo”, en el dicho popular-, sino principalmente porque en el ejemplo se despliega toda la comprensión y toda la verdad con mayor plenitud que en la enunciación abstracta de la regla moral. Si quien enseña a no mentir, miente, sin duda el ejemplo de la mentira prevalece en el discípulo sobre la lección teórica. Si desapareciera de nuestro mundo el ejemplo de virtud, no podría volverse a traer ni con ayuda de todos los libros escritos por los más eximios moralistas. […] En suma, predicar con el ejemplo significa que el ejemplo predica, es decir, que es el único capaz de hablar a la conciencia y al corazón con toda elocuencia, aunque sea un ejemplo silencioso, y ante él la voz más ardiente del más inflamado predicador puede llegar a ser muda”

Gomá il·lustra a través del darrer sospir de Sèneca de quina manera l’exemple concret de tota una vida sobre la terra convida a la reiteració i pot esdevenir universal. Després d’un passatge tan bell, no calen més paraules (pàg. 576):

[…]En esta imagen ejemplar total, la llamada a la repetición alcanza un máximo de intensidad, porque apremia con igual insistencia en todas las posibilidades temporales de la existencia humana. A esa imagen se refiere Séneca en el relato de su muerte escrito por Tácito. Nerón, en el año 65 d.C., dispuso comunicar a Séneca, por medio de un centurión, la orden de que se le diese muerte, y el filósofo aceptó admirablemente su destino en una conmovedora escena:
       Sin inmutarse, pide las tablillas de su testamento; como el centurión se las niega, se vuelve a sus amigos y les declara que, dado que se le prohíbe agradecerles su afecto, les lega lo único, pero más hermoso, que posee: la imagen de su vida (imaginem vitae suae).” [les cursives són de l’autor].

Referència


  • Gomá, J. (2014). Imitación y experiencia. Madrid: Taurus.


Moltes gràcies al filòsof Javier Gomá Lanzón, per haver penjat l'article al seu compte de Twitter


Article publicat a Tercera Informació


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Tertúlia sobre loteria

El Dragon Khan com a metàfora

No abaixem la guàrdia