Luca Giordano, La mort de Sèneca (1684). Imatge extreta de Wikipedia.
Ahir
al vespre, ens vàrem assabentar de la detenció del fins llavors
“intocable” Rodrigo Rato, al barri de Salmanca–ja ho diu Willy Toledo, que és perillós apropar-se a segons quines zones de
Madrid-. Els tertulians de les cadenes ubicades més a la dreta de la
TDT estaven desolats i s’afanyaven a treure la pols de casos
anàlegs de l’època socialista, com el del gloriós banquer
Mariano Rubio, que també va caure en desgràcia. S’emparaven en el
clàssic recurs del “tu encara més”. A l’altre
bàndol, es recordava
que el ministre d’economia d’Aznar s’havia vantat, en les etapes de grandesa del partit, de ser un magnífic complidor de la
llei però que actualment s’acollia a l’amnistia fiscal de Montoro,
alhora que era investigat per l’oficina antifrau perquè se
sospitava que hauria pogut cometre blanqueig de capitals. És a dir,
es posava de manifest amb delectació l’absoluta manca de
concordança del discurs de Rato amb els delictes pels quals ara se
l’assenyala amb el dit. En psicologia de la corrupció es fa
referència a aquest marcat contrast entre els discursos abrandats i
la putrefacció de la realitat que envolta els personatges
deshonestos, els quals, de cara la galeria, com si obeïssin una mena de
mecanisme compensatori, solen destacar per ser defensors aferrissats
dels valors més excelsos.
En
repassar els diaris, és fàcil trobar-hi notícies de tot tipus, en
relació a l’esmentada incoherència entre paraules i fets.
Recentment, diversos agents de la DEA –l’agència del departament
de Justícia dels Estats Units dedicada a la lluita contra el
contraban i el consum de drogues- han estat acusats de participar en
festes amb prostitutes, finançades per narcotraficants colombians; en aquest
context distès,
on tampoc no hi faltaven ni l’acohol ni els estupefaents, els
criminals hi cercaven informació sobre l’estat dels seus dossiers
en terres nord-americanes i també sobre els beneficis que podien obtenir a través de la col·laboració amb les forces de la llei. Sens dubte, milers de ciutadans
desconfiaran dels propers membres d’aquest organisme que surtin a
la palestra per penjar-se la medalla. Si retornem al nostre país
–una mina d’or, a l’hora d'enxampar-hi campions olímpics en
incoherències- podem citar la influent consellera de Cultura de
València. La senyora Mayrén Beneyto (PP) s’ha acomiadat del seu
càrrec a Facebook en un text on s’hi han detectat trenta faltes
d’ortografia en només dinou línies. Aquesta flagrant deixadesa no
diu res a favor de la presidenta del Palau de la Música i màxima
responsable de museus, monuments, conservatoris i biblioteques de la
ciutat.
Però
potser la gran bomba del desprestigi –de Rato ja en coneixíem la
pèssima gestió de Bankia i el pas pel Fons Monetari Internacional-
va ser la que va caure damunt del cap de Juan Fernando López Aguilar
(PSOE), quan el jutjat de violència contra la dona número 2 de
Las Palmas de Gran Canaria va
estimar que hi havia prou indicis per considerar que l’eurodiputat
podria ser responsable d’un delicte de violència de gènere, uns
fets que van ser traslladats al Tribunal Suprem. Com que l’exministre
va promoure una llei per millorar la protecció de les víctimes que
pateixen aquesta terrible xacra, la notícia va tenir un ressò
extraordinari –el deplorable espectacle mediàtic al voltant de la mateixa
seria objecte d’un altre post-. En cas que finalment es demostrés la seva culpabilitat, ¿pesarien més els discursos feministes del polític
canari o bé la conducta agressiva exercida contra la parella?
Una vegada més, la filosofia pot donar-nos algunes pistes. Javier Gomá Lanzón –un pensador a la vegada culte i generós, per la claredat i precisió amb la qual exposa les seves idees-, a la part final de l’assaig Imitación y experiencia (Taurus, 2014), disserta sobre aquestes qüestions (pàgs. 573-574):
“[…] A quien predica la paz, la solidaridad o la tolerancia no se le permite que no practique esos mismos valores y se le exige que primero predique con el ejemplo, pues de lo contrario parecería que la contradicción entre su conducta y los valores ensalzados refuta de alguna manera la validez de éstos. ¿Por qué? En principio, la claridad y coherencia de los conceptos del discurso moral deberían ser suficientes para su aceptación por la audiencia, como sucede con la ciencia y la técnica, cuya difusión no depende de la autoridad moral del transmisor. Parece que la verdad moral debe acompañarse del testimonio personal para ser aceptable. Una vez más ¿por qué?, ¿qué significa predicar con el ejemplo?
Quien
es ejemplo de lo que predica tiene auctoritas. Se le reconoce
autoridad moral a quien prueba con su comportamiento la verdad de su
proposición sobre valores. En cambio, si se advierte una
contradicción en alguien entre lo que se dice y lo que hace,
prevalece siempre esto segundo, de modo que la acción real impugna
la pretensión de validez del aserto o proposición moral, y no
viceversa. Y ello no sólo por la desconfianza que produce el que uno
mismo no se aplica lo que con tanto calor recomienda –“médico:
cúrate a ti mismo”, en el dicho popular-, sino principalmente
porque en el ejemplo se despliega toda la comprensión y toda la
verdad con mayor plenitud que en la enunciación abstracta de la
regla moral. Si quien enseña a no mentir, miente, sin duda el
ejemplo de la mentira prevalece en el discípulo sobre la lección
teórica. Si desapareciera de nuestro mundo el ejemplo de virtud, no
podría volverse a traer ni con ayuda de todos los libros escritos
por los más eximios moralistas. […] En suma, predicar con el
ejemplo significa que el ejemplo predica, es decir, que es el
único capaz de hablar a la conciencia y al corazón con toda
elocuencia, aunque sea un ejemplo silencioso, y ante él la voz más
ardiente del más inflamado predicador puede llegar a ser muda”
Gomá
il·lustra a través del darrer sospir de Sèneca de quina manera
l’exemple concret de tota una vida sobre la terra convida a la
reiteració i pot esdevenir universal. Després d’un passatge tan
bell, no calen més paraules (pàg. 576):
“[…]En
esta imagen ejemplar total, la llamada a la repetición alcanza un
máximo de intensidad, porque apremia con igual insistencia en todas
las posibilidades temporales de la existencia humana. A esa imagen se
refiere Séneca en el relato de su muerte escrito por Tácito. Nerón,
en el año 65 d.C., dispuso comunicar a Séneca, por medio de un
centurión, la orden de que se le diese muerte, y el filósofo aceptó
admirablemente su destino en una conmovedora escena:
Sin
inmutarse, pide las tablillas de su testamento; como el centurión se
las niega, se vuelve a sus amigos y les declara que, dado que se le
prohíbe agradecerles su afecto, les lega lo único, pero más
hermoso, que posee: la imagen de su vida (imaginem vitae suae).”
[les cursives són de
l’autor].
Referència
- Gomá, J. (2014). Imitación y experiencia. Madrid: Taurus.
Moltes gràcies al filòsof Javier Gomá Lanzón, per haver penjat l'article al seu compte de Twitter
Article publicat a Tercera Informació
Article publicat a Tercera Informació
Comentaris