Un malson irrepetible

Foto: Marta Pérez (Efe)
 
Després de la tragèdia ocorreguda a l’Institut Joan Fuster de Barcelona -a la imatge, flors i espelmes davant del centre, en record al company assassinat- no podem romandre impassibles i en silenci, sense reflexionar seriosament sobre la violència que es pateix en l’entorn escolar. És una pena que ens desvetllem d’una manera tan brutal però, tanmateix, hem de mantenir-nos desperts. Les autoritats competents i els seus subalterns als mitjans han posat molt d’èmfasi en remarcar que es tracta d’un cas excepcional, fruit d’un brot psicòtic. Crec que aquesta és una afirmació gratuïta, en la mesura que les profundes transformacions socials derivades de l’austericidi erosionen o directament aniquilen uns recursos assistencials que deixen a milers de persones sense una xarxa de protecció bàsica. Aquesta paulatina degradació no facilita precisament la prevenció d’episodis com el que el passat 20 d’abril va segar salvatgement la vida d’Abel Martínez, un mestre vocacional, amb tota una carrera per davant. Si es tracta d’un fet aïllat, doncs, només ens ho dirà el temps.
Cal rebutjar el sensacionalisme que provoca pànic col·lectiu respecte la inseguretat a les escoles, atès que no hi ha cap entorn concret on es pugui acotar el perill, però això no significa que hàgim de girar l'esquena a les evidents dificultats que existeixen a l’hora de detectar perfils vulnerables, per a comprendre’ls amb tota la seva complexitat i així poder-los tractar adequadament en el context en el qual emergeixin i no només a través de psicofàrmacs. ¿És possible fer aquest treball preventiu sense psicòlegs que atenguin les problemàtiques dels alumnes? ¿Com podem estar tranquils si assistim a una creixent desigualtat, que camina paral·lela al desmantellament del sector públic? ¿És que potser no s’està creant la “tempesta perfecta” per a l’aparició d’una major conflictivitat a les aules?
És molt important, tal com s’ha comentat a bastament a la premsa, considerar el paper que hi juguen els videojocs, les sèries i, en general, el tractament frívol de la barbàrie que fan els mass media, el qual no afavoreix en absolut l’empatia amb el dolor aliè. El fàcil accés a les armes és un altre punt clau que requeriria la implantació d’unes polítiques limitadores contundents. Els nois i noies en situació de risc haurien de disposar d’espais associatius accessibles a fora dels centres, per tal de mantenir-se allunyats dels entorns conflictius. La qualitat de la relació entre pares i fills és igualment cabdal per descobrir si, posem per cas, es visiten pàgines amb continguts especialment sagnants, com les que defensen l’Holocaust nazi. Recordem que les penúries econòmiques poden mantenir els progenitors més temps allunyats de casa, fet que dificulta l’esmentada supervisió. Per aprofundir en totes aquestes qüestions, penso que és alliçonador revisar alguns estudis que s’han portat a terme sobre els factors que han precipitat diverses matances, perpetrades en escoles als Estats Units.
A banda dels aspectes ja esmentats, determinats investigadors (McMahon, Strachila i Weatherby, 2010) posen en relleu el paper que haurien jugat l’assetjament escolar i l’ostracisme patit pels autors dels atacs, abans de cometre'ls, en el fet que, de mica en mica, anessin covant un arrelat desig de venjança, que hauria culminat en un aterridor tiroteig –amb víctimes mortals o sense-. Al marge del pes que prengui el bullying en la investigació futura, penso que aquest és un problema gravíssim, que genera un malestar quotidià i evident en la comunitat educativa. L’extrema crueltat d’algunes amenaces, “bromes” o tortures físiques no deixa de sorprendre’m –tinc la sensació que em parlen d’un món llunyà però és aquell que tenim al costat de casa-. De vegades, els mestres ho denuncien però ningú no els fa cas. En altres ocasions, són els pares dels afectats que se senten desemparats o bé els dels agressors, perquè també pateixen la tirania dels menors a casa –potser aquests són dèspotes perquè no els han sabut posar límits o bé perquè han patit una vexació en el passat, per part d’algun company, familiar o docent-. La llista de possibilitats seria interminable; desgraciadament, els abusos circulen en totes direccions. En resum, malgrat que hi ha casos que es resolen favorablement, massa sovint se sent la “música” de la insatisfacció i la manca de col·laboració de diversos estaments en l’abordatge d’una “cadena de violències” potencialment letal. Per aquest motiu, resulta molt més esperançadora la protesta i la reivindicació dels professors a plaça de Sant Jaume que totes les llagrimetes vessades en platós de televisió. No necessitem més mocadors de paper sinó canvis estructurals vertaderament encaminats a treure’ns del túnel on ens han empès els responsables d’aquesta catàstrofe humanitària, perquè l’horrible succés del Joan Fuster sigui, de debò, un malson irrepetible.

Referència

Comentaris

Traducció del blog