Un malson irrepetible
Foto: Marta Pérez (Efe)
Després de la tragèdia ocorreguda a l’Institut Joan Fuster de Barcelona -a la imatge, flors i espelmes davant del centre, en record al company assassinat- no podem romandre impassibles i en silenci, sense
reflexionar seriosament sobre la violència que es pateix en l’entorn
escolar. És una pena que ens desvetllem d’una manera tan brutal
però, tanmateix, hem de mantenir-nos desperts. Les autoritats
competents i els seus subalterns als mitjans han posat molt d’èmfasi en remarcar que es tracta d’un
cas excepcional, fruit d’un brot psicòtic. Crec que aquesta és
una afirmació gratuïta, en la mesura que les profundes
transformacions socials derivades de l’austericidi erosionen o
directament aniquilen uns recursos assistencials que deixen a milers
de persones sense una xarxa de protecció bàsica. Aquesta paulatina
degradació no facilita precisament la prevenció d’episodis com el
que el passat 20 d’abril va segar salvatgement la vida d’Abel Martínez, un
mestre vocacional, amb tota una carrera per davant. Si es tracta d’un
fet aïllat, doncs, només ens ho dirà el temps.
Cal
rebutjar el sensacionalisme que provoca pànic col·lectiu respecte
la inseguretat a les escoles, atès que no hi ha cap entorn concret
on es pugui acotar el perill, però això no significa que hàgim de girar l'esquena a les evidents dificultats que existeixen a l’hora de
detectar perfils vulnerables, per a comprendre’ls amb tota la seva
complexitat i així poder-los tractar adequadament en el context en
el qual emergeixin i no només a través de psicofàrmacs. ¿És possible fer aquest treball preventiu sense
psicòlegs que atenguin les problemàtiques dels alumnes? ¿Com podem
estar tranquils si assistim a una creixent desigualtat, que camina
paral·lela al desmantellament del sector públic? ¿És que potser
no s’està creant la “tempesta perfecta” per a l’aparició
d’una major conflictivitat a les aules?
És
molt important, tal com s’ha comentat a bastament a la premsa,
considerar el paper que hi juguen els videojocs, les sèries i, en
general, el tractament frívol de la barbàrie que fan els mass media, el qual no afavoreix en absolut l’empatia
amb el dolor aliè. El fàcil accés a les armes és un altre punt
clau que requeriria la implantació d’unes polítiques limitadores
contundents. Els nois i noies en situació de risc haurien de
disposar d’espais associatius accessibles a fora dels centres, per
tal de mantenir-se allunyats dels entorns conflictius. La
qualitat de la relació entre pares i fills és igualment cabdal per
descobrir si, posem per cas, es visiten pàgines amb continguts
especialment sagnants, com les que defensen l’Holocaust nazi.
Recordem que les penúries econòmiques poden mantenir els progenitors més temps allunyats
de casa, fet que dificulta l’esmentada supervisió. Per aprofundir
en totes aquestes qüestions, penso que és alliçonador revisar
alguns estudis que s’han portat a terme sobre els factors que han precipitat diverses matances, perpetrades en escoles als Estats Units.
A
banda dels aspectes ja esmentats, determinats investigadors (McMahon,
Strachila i Weatherby, 2010) posen en relleu el paper que haurien
jugat l’assetjament escolar i l’ostracisme patit pels autors dels
atacs, abans de cometre'ls, en el fet que, de mica en mica,
anessin covant un arrelat desig de venjança, que hauria culminat en
un aterridor tiroteig –amb víctimes mortals o sense-. Al marge del
pes que prengui el bullying en
la investigació futura, penso que aquest és un problema gravíssim,
que genera un malestar quotidià i evident en la comunitat educativa.
L’extrema crueltat d’algunes amenaces, “bromes” o tortures
físiques no deixa de sorprendre’m –tinc la sensació que em
parlen d’un món llunyà però és aquell que tenim al costat
de casa-. De vegades, els mestres ho denuncien però ningú no els fa
cas. En altres ocasions, són els pares dels afectats que se senten
desemparats o bé els dels agressors, perquè també pateixen la
tirania dels menors a casa –potser aquests són dèspotes perquè
no els han sabut posar límits o bé perquè han patit una vexació
en el passat, per part d’algun company, familiar o docent-. La
llista de possibilitats seria interminable; desgraciadament, els abusos circulen en totes direccions. En resum, malgrat que hi
ha casos que es resolen favorablement, massa sovint se sent la
“música” de la insatisfacció i la manca de col·laboració de
diversos estaments en l’abordatge d’una “cadena de violències”
potencialment letal. Per aquest motiu, resulta molt més
esperançadora la protesta i la reivindicació dels professors a plaça de Sant Jaume que totes les llagrimetes vessades en platós de
televisió. No necessitem més mocadors de paper sinó canvis
estructurals vertaderament encaminats a treure’ns del túnel on ens
han empès els responsables d’aquesta catàstrofe humanitària,
perquè l’horrible succés del Joan Fuster sigui, de debò, un
malson irrepetible.
Referència
- McMahon, B., Strachila, S. & Weatherby, G. (2010). School Shootings: The Deadly Result of Teasing and Ostracism? Journal of Criminology and Criminal Justice Research & Education, 2, 1-15.
Comentaris