Petita excursió a Portbou


Al cementiri de Portbou, hi ha una placa que recorda la que fou la primera tomba de Walter Benjamin (1892-1940); s’hi pot llegir una cèlebre frase de la seva  tesi VII de filosofia de la història: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. Fotos: Clara Esquena.



D’ençà que vaig veure el documental de David Mauas Quién mató a Walter Benjamin… (2005) que em rosegava el cuquet de tornar a Portbou per fer la ruta que ressegueix les darreres passes del gran pensador alemany. Malauradament, no va ser en cap entorn acadèmic que vaig descobrir-lo sinó a través del cinema i de lectures que van caure per casualitat a les meves mans. Així doncs, vaig aprofitar el Divendres Sant per agafar un tren que té com a parada final aquest encantador poble de l’Alt Empordà. En moments de vaques magres potser no pots permetre’t “grans escapades” però sí que és possible descobrir i redescobrir indrets del teu entorn més immediat, sense que, per aquest motiu, les excursions perdin la màgia ni la intensitat que confereix la fugida de la rutina.

D’entrada, em va sorprendre que no hi hagués gens de congestió turística, si tenim en compte de quina manera els barcelonins aprofiten la Setmana Santa per tocar el dos de la capital. L’ambient era lluminós i tranquil; agradable, a la vora del mar. La remor de les onades agombolava la plàcida caminada del visitant. Gairebé m’havia oblidat de la facultat que té la naturalesa de reconciliar-nos amb el món. Després de passar per l’estació i l’antiga fonda França, on suposadament Benjamin es va suïcidar –el documental obre molts interrogants al respecte-, vaig adreçar-me al Memorial “Passatges” de Dani Karavan –vegeu la foto de baix-,  ubicat a l’entrada del cementiri. Aquesta corprenedora obra evoca el tràngol de la fugida cap a la llibertat dels milers d’éssers humans que foren perseguits pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial. La veritat és que baixar-hi fa una impressió considerable i me’n vaig abstenir. Amb contemplar el mar des del capdamunt en vaig tenir prou. No puc entendre aquells turistes que s’hi retraten, tot fent posturetes i ganyotes frívoles, com si, posem per cas, estiguessin captant la imatge de la font de Canaletes. Posaria la mà al foc que més d’un “selfie” en aquest bell espai deu haver acabat penjat a l’Instagram.

Una altra parada obligada és la tomba 563, el primer lloc on l’enterraren, abans de llançar-ne les despulles a la fossa comuna. És terrible constatar com el destí de Benjamin estava inextricablement  vinculat al seu pensament. Cal recordar la insistència que posà en criticar l’historicisme i el positivisme de la seva època, els quals oblidaven sistemàticament la memòria dels vençuts per les clases dominants. En comptes d’apostar per una lectura linial i acumulativa de la història, Benjamin proposava “raspallar-la a contrapèl”, a fi i efecte de recuperar-hi el passat dels derrotats. Portbou és un enclavament simbòlic, en aquest sentit, perquè fou un dels passos fronterers més utilitzats pels refugiats en l’exili del 1939 i també, a la inversa, per aquells que, com el brillant filòsof, escapaven de la barbàrie de l’antisemitisme. En el primer cas, encara hem de lluitar a contracorrent per destapar l’espès vel de silenci que cobreix el dramàtic recorregut dels perseguits, afusellats i torturats per la dictadura franquista, atès que la narració hegemònica i la política que se’n desprèn és encara la dels triomfadors i opressors que tenallen sense pietat les nostres vides. És, precisament, per connectar passat i present que excursions com aquesta valen tant la pena. Potser són modestes però el record n'és profund.






Comentaris

Traducció del blog