dilluns, 29 de setembre de 2014

Psiquiatria, s.XXI: hem sortit del túnel dels horrors?

  
Una sessió de teràpia electroconvulsiva, aplicada a l'hospital clínic de Barcelona. Foto: Vicens Giménez.


Quan provo de mantenir-me al dia de les darreres novetats en el camp de la salut mental, de vegades topo amb informacions que semblen extretes del fotograma d’alguna pel·lícula de terror o bé d’una paròdia de la part més fosca de la història de la psiquiatria, depèn de com ho enfoquem. Posem que ara us explico que un grup d’investigadors té la intenció de tirar endavant un estudi, l’objectiu del qual és provar l’eficàcia de la combinació de la teràpia electroconvulsiva (TEC) i la ketamina, una droga anestèsica, com a fórmula innovadora de tractament per a la “depressió severa”.

És probable que creguéssiu que us estic descrivint algun capítol sòrdid, ocorregut en aquells grisos manicomis del franquisme o potser que em refereixo a pràctiques vigents en alguna dictadura contemporània, on encara es reprimeixen els presos polítics amb tota mena de tècniques aversives. Doncs no. Lamentablement, es tracta d’una de les últimes polèmiques de la temporada, suscitada a Europa, en ple segle XXI –reconec que l’expressió és absurda perquè la il·lusió de progrés fa temps que ha estat esmicolada sense pietat-.

L’argument que addueixen a la Universitat de Manchester, el context on ha sorgit la proposta, per a justificar una aberració d’aquestes dimensions, és que, com que la TEC s’associa freqüentment a la confusió i al deteriorament de les funcions cognitives –el fet de fregir les neurones al personal té aquestes coses-, la ketamina contribuiria, suposadament, a pal·liar-ne els indesitjables efectes secundaris i acceleraria la recuperació dels “trastornats mentals” -estan tan abatuts, els pobres, que són incapaços de recuperar-se de cap altra manera-. Per més esgarrifós que resulti, l’estudi està recolzat per una institució tan important com l’Institut Nacional per a la Investigació de la Salut del Regne Unit. La bona notícia és la immediata reacció de diversos professionals, que han expressat la seva preocupació, a través d’una carta oberta, sobre els possibles riscos d’aquest sàdic experiment, potencialment mortal: aturades cardíaques, vessaments cerebrals i al·lucinacions podrien ser-ne algunes de les conseqüències. Han demanat, doncs, que se suspengui el projecte perquè no és en absolut transparent amb els futurs participants, que desconeixerien els perills reals als quals es veurien exposats. Haurem d’esperar si reeixiran en la seva demanda però, en qualsevol cas, l’aplicació de la TEC a nivell hospitalari no s’aturarà pas.

L’alarma no culmina amb aquestes notícies, aparement excepcionals. En el resum de l’article de Deacon (2013) que us enllaçava en el darrer post, es posen de manifest els principals mites que circulen sobre el model biomèdic en salut mental. Deacon no descobreix res que no hagi estat a bastament denunciat anteriorment però té la virtut de resumir de forma clara les fal·làcies que circulen sense parar pels consultoris mèdics i en les quals usuaris i familiars encara confien cegament. En destacaria la creença que els psicofàrmacs han contribuït a disminuir la càrrega de les malalties mentals al món: una suposició falsa, atès l’augment alarmant de la discapacitat que s’associa a les mateixes. ¿Per què no s’investiga a fons la relació d’aquest deteriorament progressiu amb l’estès consum d’antidepressius, ansiolítics i antipsicòtics?

Malgrat que alguns psiquiatres ja estan reaccionant davant de la inhumana mercantilització del sofriment, encara els costa apostar decididament pel poder terapèutic de la paraula. Ni l’èxit de la psicoanàlisi ni la contribució de la fenomenologia de Jaspers, Binswanger o Minkowski es podrien entendre de cap manera sense l’aportació de la ciència mèdica i dels grans professionals que les varen fer créixer. Malgrat totes les crítiques que els poguéssim fer, com a mínim, aquells homes i dones es prenien la molèstia de considerar el projecte existencial del pacient, de descriure'n acuradament l'experiència subjectiva i d’escoltar-ne atentament la història de vida. Ara sembla que tot plegat conspiri perquè les visites siguin com més curtes millor i finalitzin sempre igual: amb l’odiosa recepta a sota del braç. En ocasions, fins i tot els psicòlegs clínics, que hauríem de constituir una alternativa ben clara, en som còmplices. ¿Aconseguirem sortir algun dia d’aquest modernitzat túnel dels horrors?


Referència:


  • Deacon, B.J. (2013). The biomedical model of mental disorder: A critical analysis of its valididy, utility and effects on psychotherapy research. Clinical Psychology Review, 33, 846-861.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Tortura psicològica a la perruqueria

Imatge extreta de Google


Fa una colla de dies, vaig anar a tallar cabells i la perruquera em va preguntar si no temia quedar-me calba en el futur. Segons ella, tenia tots els números perquè arribés ben aviat aquest fatídic dia, de tan castigat com tenia el cuir cabellut. Vaig respondre-li que en el moment oportú ja prendria les mesures que convinguessin o que ho deixaria córrer, si calia. La resposta no va satisfer-la en absolut i va començar a alliçonar-me, com si parlés amb una excèntrica desadaptada, que menystenia la importància del factor estètic. Va recordar històries de clientes d’edat avançada que es lamentaven amargament que en la seva època no haguessin existit productes per prevenir les entrades i les clapes. Si haguessin nascut uns quants anys més tard, assegurava, haurien pogut frenar l’apocalipsi capil·lar. Ara ja no hi eren a temps, les pobres! ¿Com podia ser que no estés amoïnada? ¿Per què no aprofitava les meravelles que m’oferien els avenços de la ciència i de la cosmètica?

Amb la finalitat que callés una estona vaig dir-li que, de fet, ja utilitzava un xampú anticaiguda però així tampoc no es va donar per vençuda: “Suposo que ja t’hauràs adonat que amb el xampú no n'hi ha prou, oi?”. Després va parlar de la necessitat de fer-me fregues amb una loció, no sé quantes vegades a la setmana, i d’unes càpsules que m’hauria de prendre. A la subtil promoció comercial hi va incorporar tota una pedagogia de la programació genètica del naixement i la caiguda del pèl humà de la closca. Em va advertir severament que encara que ara me’n nasqués de nou, arribaria un dia que ja no me’n sortiria més i seria llavors quan m’adonaria del meu immens error. Posteriorment, va prosseguir amb l’apartat psicosomàtic de la sessió de tortura mental.

A banda d’adquirir la loció i les píndoles, era urgent que visités el metge per descartar qualsevol malaltia rellevant, no fos cas que l’arrel d’aquell desastre es trobés en algun desajust intern. Vaig provar de fer-li entendre que la meva dermatòloga mai no m’havia alertat de cap problema però ella va fer com si sentís ploure. Calia que reflexionés, per altra banda, sobre el meu nivell d’estrès perquè potser tot plegat només era un tema de nervis: “Ep! Que jo no vull saber què et passa exactament però algun maldecap deus tenir…” Mentre durava tota aquella xerrameca, feia anar les estisores i jo m’adonava que el pentinat no tenia massa a veure amb allò que li havia demanat; vaig suggerir-li que me’l tallés una mica més per darrere però el resultat final no va ser gaire encoratjador. En sortir de l’establiment, anava carregada de prospectes informatius i tenia un aspecte una mica decadent. Una banda de la cabellera era visiblement més llarga que l’altra. En tornar a casa, em vaig contemplar al mirall: semblava que portés una perruca mal col·locada, com si hagués tornat d’una festa de carnestoltes i, amb un gintònic de més, m’hagués oblidat de tornar-la al seu lloc.

Tot plegat em va fer pensar com n’és de fàcil inocular la por a les clientes. Per més arguments que tinguem per contrarestar la propaganda, sucumbim al terror de ser rebutjades pel fet de semblar velles, estar malaltes o patir atacs d’histèria. Al capdavall, aquella estratègia no era tan diferent a la que s’empra a dins de l’engranatge mercantilista del model biomèdic hegemònic en salut mental. De primer, és necessari crear el problema. Si l’acceptes o hi convius amb normalitat ja s’encarregaran de fer-te veure que t’equivoques. Quan ets conscient del “trastorn que pateixes” t’ofereixen un suposat remei en forma pastilla màgica. Has de tenir sempre present que l’origen del malestar està ubicat a l’interior del teu cervell i no pas en l’entorn que t’oprimeix. El resultat que produeix aquesta maquinària són milers de milions d’euros i un nombre incalculable de persones insatisfetes, estafades, dependents… Tant si estàs obsessionada per la imatge com anestesiada per l’efecte d’un l’ansiolític dedicaràs menys energia a qüestionar-te com funciona aquest món pervers. Al capdavall, és millor que siguis zombi que no pas rebel i combativa. 


 

dilluns, 15 de setembre de 2014

Una Diada polièdrica




La millor manera de combatre les tergiversacions dels mitjans de comunicació respecte la Diada és caminar pels carrers i copsar en primera persona l'ambient que s'hi respira. Entre la propaganda unionista i la secessionista, es fa difícil fer-se una idea clara de què està passant realment a Catalunya. Aquests són quatre retalls de les múltiples "diades" que, com milions de ciutadans, vaig viure el passat onze de setembre. N'hi podria haver moltes més.

 

A la tradicional ofrena floral al monument de Rafael de Casanova s'hi distingia el conegut signe de prohibició de les estisores, com a reivindicació de l'aturada de les polítiques d'austeritat. Una de les flagrants contradiccions de CiU i Esquerra és que reclamen la independència per millorar la nostra situació econòmica -entre altres qüestions- però no els tremola la mà en recolzar les receptes neoliberals més salvatges, les quals ens enfonsen miserablement en el llot de la pobresa.


 

Una altra gran polèmica ha estat motivada per l'aberrant prohibició de la presentació de la novel·la Victus d'Albert Sánchez Piñol a l'Institut Cervantes d'Utrecht, per falsejar suposadament la història. Els actes del Tricentanari tampoc han estat exempts de crítiques, en el sentit de mostrar una visió massa maniquea i romàntica del passat. No estaria malament recórrer a les llibreries per a formar-se un criteri més acurat al respecte; una bona opció podria ser el treball d'Albert García Espuche, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 (Empúries, 2014) que es podia trobar a la fira del llibre en català, a la plaça de la Catedral. 


 


Andalusos, bascos, asturians o gallecs, tant si eren partidaris de la secessió com si només es solidaritzaven amb la necessitat de votar, caminaven i conversaven tranquil·lament pels carrers, en un clima de germanor, festiu i combatiu alhora. També hi havia persones d'altres racons del món, com un grup de bolivians de Santa Cruz de la Sierra, que van participar igualment en els actes de la Diada. 


 

Una escena ben típica la protagonitzaven els venedors ambulants, els quals, de la mateixa manera que reparteixen paraigües quan plou, van veure l'oportunitat de fer l'agost, tot venent estelades. En una hipotètica Catalunya independent, es farà alguna cosa perquè les persones d'origen immigrat no es vegin eternament abocades a la perifèria?


A la zona del Born, l'ambient era més visiblement d'esquerres. Entre els grups marxistes, existeix un notable escepticisme pel que fa al procés d'autodeterminació i s'adverteix dels perills que pot comportar que els partits majoritaris "segrestin" el camí cap a la plena sobirania: per un costat, el poden alentir i, per l'altre, oblidar completament les reivindicacions de la lluita de classes. 


 

A diferència d'Alex Salmond, en un acte a prop de Santa Maria del Mar, pocs dies abans del seu referèndum, un grup d'escocesos es va solidaritzar clarament amb el procés català. També hi va haver lloc per al recordatori de les víctimes represaliades políticament o agredides brutalment per defensar la causa independentista. Un dels casos més coneguts el tenim en el jove valencià Guillem Agulló, assassinat a mans de feixistes, l'any 1993. 


 

A l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) li han plogut moltes crítiques (gestió opaca dels comptes, manca de democràcia interna, excessiva dependència dels partits, defensa d'un perfil conservador, etcètera). És cabdal tenir en compte totes aquestes objeccions i no deixar-se arrossegar per una falsa idealització del col·lectiu però també cal admetre la seva enorme capacitat organitzativa, que ratlla la perfecció. El seu missatge és simple i aconsegueix un ampli consens social; aquí deu raure també una part del seu èxit.



Viure la formació de la V a Gran Via va ser un moment de grandíssima emoció compartida. Uns dies després, encara estic surant en una mena de núvol. L'impacte mediàtic, a nivell internacional, és indiscutible. Estaran a l'alçada de les circumstàncies, els nostres suposats representants polítics?


De dalt a baix: 1.-Una enginyosa pancarta sobre les mentides de Mariano Rajoy. 2.- El monument de Rafael de Casanova 3.- Un home es fotografia al costat d'un dels protagonistes del setge de 1714  4.- Independentistes bascos amb ikurrinas i banderes demanant l'acostament dels euskal presoak 5.- Un grup de bolivians de Santa Cruz de la Sierra es prepara per l'ofrena floral  6.-Un venedor ambulant aprofita una estructura a la plaça de la Catedral per vendre estelades 7.-Al passeig del Born, una pancarta crida a la desobediència i a la convocatòria del referèndum 8.- Un acte, davant de l'església de Santa Maria del Mar, expressa l'agermanament del procés català amb l'escocès 9.-Una riuada de samarretes grogues i vermelles es prepara per a la V convocada per l'ANC 9.- Uns minuts abans de les 17.14h uns castellers animen l'ambient entre Gran Via i Passeig de Gràcia. Fotos: Clara Esquena.


dimarts, 9 de setembre de 2014

La bruixa Adelina i altres misteris


Entre la Marta Ferrusola i en Jordi Pujol hi ha hagut, com a mínim, una altra dona: la bruixa Adelina. Foto: Efe.


A aquestes alçades del partit, dubto que ningú estigui en condicions d’afirmar que el mal anomenat “cas Pujol” és un afer estrictament familiar. La quantitat de personalitats que podrien quedar-hi empastifades és tan important que hom juraria que el matrimoni format per l’ex Molt Honorable i Marta Ferrusola encara no ha perdut el nervi. Deu ser per allò de si s’estira de la manta. El pare de Convergència es passejava tranquil·lament per Queralbs, sense expressar la més petita espurna de penediment. Davant de les càmeres, encara feia alguna brometa, com si amb la falsa simpatia pretengués escombrar l’espoli cap a un discret segon pla. Aquí s’aturava a fer-la petar amb un veí i allà queia per terra i deixava anar, en to victimista: “Només em faltava això!” La matriarca conserva la mirada severa i la supèrbia d’una primera dama en plenes funcions. Fa poc ha engegat literalment a la merda els periodistes que feien guàrdia a la porta de casa seva, a Barcelona. En aquesta ocasió, però, ningú no li ha rigut la gràcia.

Hem vist intrèpides persecucions mediàtiques; veïns amb l’adrenalina enfilada pels núvols; periodistes sospitosament silenciosos; companys de files que ara van d’honrats per la vida; polítics que es pengen la medalla del descobriment de la corrupció nacionalista; grups que s’organitzen per reclamar justícia. I l’aigua que baixa. La nota grotesca l’ha posat Philip McMahan Bolich, que fou directiu de Banca Catalana sota les ordres de Francesc Cabana, cunyat de Pujol–sí, aquell que no sabia res de l’herència-. En el marc d’una investigació policial, en qualitat de confident, McMahan ha parlat de l’afició obsessiva de l’expresident per la fetilleria. A banda de pujar a Andorra a solventar problemes crematístics es veu que també hi anava a visitar la bruixa Adelina, la qual el sotmetia a un ritual purgatiu. La dona li refregava un ou per tot el cos, mentre recitava una mena de conjur i després el trencava en un platet. El rovell sortia de color negre: eren les enveges!

Segons l’Adelina, Jordi Pujol va explotar-la laboralment a la capital catalana. La posà en contacte amb clients importants i rebia nombroses visites però després se li’n quedava un bon pessic, en concepte de comissió. Farta de sentir-se espremuda, la dona va tornar al país dels Pirineus i ara parla sense embuts als mitjans, per explicar com el molt bandarra es va enriquir a costa seva. Si l’anècdota és certa, i tenim en compte que l’abús econòmic no és cap novetat, no deixaria de ser profundament ridícul que un home tan poderós es deixés entabanar per una xarlatana d’aquestes característiques. Aquest és el nivell cultural de la persona que va governar Catalunya durant més de dues dècades? Ni en les formes més primitives de psicoteràpia verbal es feien servir uns mètodes així de barroers, típics dels embaucadors més desvergonyits. Es pot ben dir que si el President va enredar-la vilment ella també va aprofitar-se de la gent que hi confiava, tot manipulant sense escrúpols les seves angoixes i temors.

No sabem si l’Adelina va predir l’aparició en escena de Victoria Álvarez però en cas que al primogènit li freguessin l’ou per l’esquena potser el rovell en sortiria vermell com un pebrot –de la ràbia, s’entén-. La Victoria no ha dubtat en relatar les extorsions del clan als empresaris que no es doblegaven als seus desitjos. La darrera notícia que ha avançat l’examant de Júnior ha estat la propera aparició d’un altre informe de la Udef -Unitat de Delictes Econòmics i Fiscals- que implicaria Marta Ferrusola en afers realment tèrbols. Quan es destapi l’escàndol la mala bava sortirà a raig. Tal com va escriure fa uns anys la periodista Pilar Eyre, a l’austera i catòlica senyora només se la va veure vertaderament enfadada en dues ocasions: la primera, quan corria la brama que el seu marit tenia una amant i la segona, quan se l’acusava de corrupteles a la seva empresa de jardineria Hidroplant. A mi em té intrigada el paper que jugava realment a dins de la famiglia. No m’empasso que fos la principal instigadora de la trama dels fills però res no sembla indicar que adoptés un rol essencialment passiu.

En casos recents de corrupció, hem vist com les esposes dels imputats s’han refugiat en estereotips sexistes per tal de defensar-se davant del jutge dels càrrecs que se’ls imputaven. A Cristina de Borbó els seus advocats l’han presentada com una beneita encegada d’amor, subordinada a Iñaki Urdangarin, el “duque empalmado”. Desconec si disposem d’estudis en profunditat sobre el paper de les parelles, en el crim organitzat a Espanya. Segons les investigacions de la historiadora de la màfia Ombretta Ingrascì, en aquestes organitzacions, el rol femení ja no respon al clixé de mare silenciosa i submisa, aliena als negocis del capo. Malgrat que persisteix l’estructura patriarcal i masclista, aquesta imatge ha experimentat una notable evolució, en les últimes dècades. A finals dels setanta, la màfia va entrar en el mercat internacional de la droga i necessitava reinvertir tot el capital acumulat il·legalment. En aquell context, la dona apareixia com a mà d’obra nova, menys sospitosa davant les forces de la llei. Resultava útil per a crear una façana de netedat. El seu paper, explica Ombretta, s’ha anat consolidant en el blanqueig de diners provinents del narcotràfic, a través de negocis legals. Ignoro si nosaltres hem importat el mateix model però, mentre esperem el nou document “explosiu” de la Udef, ens seguirem informant al respecte. Ci vediamo la settimana prossima.



dimarts, 2 de setembre de 2014

El poder terapèutic de la tragèdia



  
Jane Fonda i Michael Sarrazin eren Gloria i Robert, els desesperats protagonistes de Danzad, danzad, malditos (1969).



La setmana passada, acabava el darrer post parlant del furor que ha causat aquest estiu la trobada amorosa entre la incombustible María Teresa Campos i el mític Bigote Arrocet. Vulguis o no, t'acabes assabentant dels safarejos nacionals perquè te'ls serveixen a través de tots els canals possibles. Ahir al matí, mentre escoltava la ràdio, vaig saber que, segons els experts en la matèria, qui ha donat realment la campanada no ha estat pas la madura parella sinó el germà de la malaguanyada Rocío Jurado, l'inefable Amador Mohedano, al qual han enxampat defecant en una platja de Chipiona. La merda com a espectacle.

Passat l'estupor inicial, em vaig sentir envaïda per una ràfega de preguntes. ¿Com és possible que els excrements d'un pseudopersonatge televisiu interessin l'audiència? ¿En plena recessió i espoli massiu; en l'apogeu màxim del trasvassament de capital de les classes populars cap a les elits multimilionàries, per quin motiu contemplem la misèria aliena? Com ja s'ha dit en aquest blog anteriorment, hi ha una part interessada, sens dubte, ben orquestrada per un poder tentacular, que tot ho domina, al qual no li convé gens presentar a la ciutadania models ètics ni tampoc compromesos. Amb tot, no podem obviar la nostra part fosca, que es delecta en contemplar el patiment de l'altre. 

La cadena de pensaments m'ha conduït fins a Sidney Pollack i Aristòtil. Del cineasta d'Indiana en recordo la imprescindible They shoot horses, Don't they? (1969), traduïda a l'Estat espanyol amb el nom de Danzad, danzad, malditos. Com acostuma a passar, la versió en anglès expressa molt millor el profund sentit del drama però aquest seria un altre tema -amb el qual també us he donat la tabarra en altres ocasions-. Recordem que el film estava inspirat en les cruels maratons de ball que van existir realment als Estats Units, en el marc de la Gran Depressió. Per aquest motiu, penso que l'argument pot donar-nos algunes pistes per a comprendre la situació actual. Per tal d'evadir-se dels seus problemes asfixiants, els ciutadans contemplaven com els concursants es movien sense parar, fins al punt de caure extenuats, embogir de cansament o morir d'una aturada cardíaca. Els organitzadors carronyaires del xou ocultaven deliberadament al públic de les grades les parts més escabroses del "backstage" precisament perquè, en paraules del mateix "speaker", aquestes resultarien "massa reals". No faré cap spoiler del final, tan colpidor com brillant, per si algú encara no l'ha vist i vol quedar-se ben clavat al sofà. 

Hem de considerar igualment el poder catàrtic de la tragèdia, que en la seva versió iatrogènica i vulgar també es deu manifestar en aquesta mena d'espectacles decadents. Si la cultura no es trobés sota mínims, a causa de les retallades, l'IVA i altres calamitats, podríem gaudir dels clàssics en els nostres teatres i ens beneficiaríem dels efectes terapèutics de llurs obres. Tal com recordava Laín (1987), Aristòtil atribuïa a la paraula humana un triple poder. Quan era raonament dialèctic, convencia. Si adoptava la forma de discurs retòric, tenia capacitat de persuasió. Finalment, en forma de poema tràgic, purgava i purificava. El reconegut catedràtic d'Història també posava en relleu que la tragèdia, com a gènere literari, va reeixir en moments de gran dolor -la crisi de creences del món grec; la secularització de l'existència a l'Edat Mitjana o bé l'esfondrament de l'optimisme progressista de l'Occident modern-. A banda dels components religiosos o psicofisiològics, l'esmentada catarsi alleujava l'ànima dels assistents: l'acció l'ajudava a ordenar el caos i permetia la vivència de l'horror (phobos) i l'aflicció (éleos), suscitada gràcies a la dignitat del llenguatge i la bellesa de la música i l'aparell escènic, els quals emmarcaven el destí cruel dels protagonistes. A diferència dels patètics famosos que s'autoimmolen als platós, aquells herois representaven els esforços de persones nobles que aspiraven a viure en plenitud però no en sabien prou o no se'ls permetia fer-ho, perquè en el seu món això no era possible o tal vegada mai no ho seria. Aquest conflicte dolorós, encara podem rescatar-lo a les nostres biblioteques, per bé que potser haurem de fer un petit esforç d'espeleologia. Anem-lo a cercar.

Referència:


  • Laín, P. (1987). La curación por la palabra en la Antigüedad clásica. Barcelona: Anthropos.