dilluns, 29 de setembre de 2014

Psiquiatria, s.XXI: hem sortit del túnel dels horrors?

  
Una sessió de teràpia electroconvulsiva, aplicada a l'hospital clínic de Barcelona. Foto: Vicens Giménez.


Quan provo de mantenir-me al dia de les darreres novetats en el camp de la salut mental, de vegades topo amb informacions que semblen extretes del fotograma d’alguna pel·lícula de terror o bé d’una paròdia de la part més fosca de la història de la psiquiatria, depèn de com ho enfoquem. Posem que ara us explico que un grup d’investigadors té la intenció de tirar endavant un estudi, l’objectiu del qual és provar l’eficàcia de la combinació de la teràpia electroconvulsiva (TEC) i la ketamina, una droga anestèsica, com a fórmula innovadora de tractament per a la “depressió severa”.

És probable que creguéssiu que us estic descrivint algun capítol sòrdid, ocorregut en aquells grisos manicomis del franquisme o potser que em refereixo a pràctiques vigents en alguna dictadura contemporània, on encara es reprimeixen els presos polítics amb tota mena de tècniques aversives. Doncs no. Lamentablement, es tracta d’una de les últimes polèmiques de la temporada, suscitada a Europa, en ple segle XXI –reconec que l’expressió és absurda perquè la il·lusió de progrés fa temps que ha estat esmicolada sense pietat-.

L’argument que addueixen a la Universitat de Manchester, el context on ha sorgit la proposta, per a justificar una aberració d’aquestes dimensions, és que, com que la TEC s’associa freqüentment a la confusió i al deteriorament de les funcions cognitives –el fet de fregir les neurones al personal té aquestes coses-, la ketamina contribuiria, suposadament, a pal·liar-ne els indesitjables efectes secundaris i acceleraria la recuperació dels “trastornats mentals” -estan tan abatuts, els pobres, que són incapaços de recuperar-se de cap altra manera-. Per més esgarrifós que resulti, l’estudi està recolzat per una institució tan important com l’Institut Nacional per a la Investigació de la Salut del Regne Unit. La bona notícia és la immediata reacció de diversos professionals, que han expressat la seva preocupació, a través d’una carta oberta, sobre els possibles riscos d’aquest sàdic experiment, potencialment mortal: aturades cardíaques, vessaments cerebrals i al·lucinacions podrien ser-ne algunes de les conseqüències. Han demanat, doncs, que se suspengui el projecte perquè no és en absolut transparent amb els futurs participants, que desconeixerien els perills reals als quals es veurien exposats. Haurem d’esperar si reeixiran en la seva demanda però, en qualsevol cas, l’aplicació de la TEC a nivell hospitalari no s’aturarà pas.

L’alarma no culmina amb aquestes notícies, aparement excepcionals. En el resum de l’article de Deacon (2013) que us enllaçava en el darrer post, es posen de manifest els principals mites que circulen sobre el model biomèdic en salut mental. Deacon no descobreix res que no hagi estat a bastament denunciat anteriorment però té la virtut de resumir de forma clara les fal·làcies que circulen sense parar pels consultoris mèdics i en les quals usuaris i familiars encara confien cegament. En destacaria la creença que els psicofàrmacs han contribuït a disminuir la càrrega de les malalties mentals al món: una suposició falsa, atès l’augment alarmant de la discapacitat que s’associa a les mateixes. ¿Per què no s’investiga a fons la relació d’aquest deteriorament progressiu amb l’estès consum d’antidepressius, ansiolítics i antipsicòtics?

Malgrat que alguns psiquiatres ja estan reaccionant davant de la inhumana mercantilització del sofriment, encara els costa apostar decididament pel poder terapèutic de la paraula. Ni l’èxit de la psicoanàlisi ni la contribució de la fenomenologia de Jaspers, Binswanger o Minkowski es podrien entendre de cap manera sense l’aportació de la ciència mèdica i dels grans professionals que les varen fer créixer. Malgrat totes les crítiques que els poguéssim fer, com a mínim, aquells homes i dones es prenien la molèstia de considerar el projecte existencial del pacient, de descriure'n acuradament l'experiència subjectiva i d’escoltar-ne atentament la història de vida. Ara sembla que tot plegat conspiri perquè les visites siguin com més curtes millor i finalitzin sempre igual: amb l’odiosa recepta a sota del braç. En ocasions, fins i tot els psicòlegs clínics, que hauríem de constituir una alternativa ben clara, en som còmplices. ¿Aconseguirem sortir algun dia d’aquest modernitzat túnel dels horrors?


Referència:


  • Deacon, B.J. (2013). The biomedical model of mental disorder: A critical analysis of its valididy, utility and effects on psychotherapy research. Clinical Psychology Review, 33, 846-861.