El poder terapèutic de la tragèdia



  
Jane Fonda i Michael Sarrazin eren Gloria i Robert, els desesperats protagonistes de Danzad, danzad, malditos (1969).



La setmana passada, acabava el darrer post parlant del furor que ha causat aquest estiu la trobada amorosa entre la incombustible María Teresa Campos i el mític Bigote Arrocet. Vulguis o no, t'acabes assabentant dels safarejos nacionals perquè te'ls serveixen a través de tots els canals possibles. Ahir al matí, mentre escoltava la ràdio, vaig saber que, segons els experts en la matèria, qui ha donat realment la campanada no ha estat pas la madura parella sinó el germà de la malaguanyada Rocío Jurado, l'inefable Amador Mohedano, al qual han enxampat defecant en una platja de Chipiona. La merda com a espectacle.

Passat l'estupor inicial, em vaig sentir envaïda per una ràfega de preguntes. ¿Com és possible que els excrements d'un pseudopersonatge televisiu interessin l'audiència? ¿En plena recessió i espoli massiu; en l'apogeu màxim del trasvassament de capital de les classes populars cap a les elits multimilionàries, per quin motiu contemplem la misèria aliena? Com ja s'ha dit en aquest blog anteriorment, hi ha una part interessada, sens dubte, ben orquestrada per un poder tentacular, que tot ho domina, al qual no li convé gens presentar a la ciutadania models ètics ni tampoc compromesos. Amb tot, no podem obviar la nostra part fosca, que es delecta en contemplar el patiment de l'altre. 

La cadena de pensaments m'ha conduït fins a Sidney Pollack i Aristòtil. Del cineasta d'Indiana en recordo la imprescindible They shoot horses, Don't they? (1969), traduïda a l'Estat espanyol amb el nom de Danzad, danzad, malditos. Com acostuma a passar, la versió en anglès expressa molt millor el profund sentit del drama però aquest seria un altre tema -amb el qual també us he donat la tabarra en altres ocasions-. Recordem que el film estava inspirat en les cruels maratons de ball que van existir realment als Estats Units, en el marc de la Gran Depressió. Per aquest motiu, penso que l'argument pot donar-nos algunes pistes per a comprendre la situació actual. Per tal d'evadir-se dels seus problemes asfixiants, els ciutadans contemplaven com els concursants es movien sense parar, fins al punt de caure extenuats, embogir de cansament o morir d'una aturada cardíaca. Els organitzadors carronyaires del xou ocultaven deliberadament al públic de les grades les parts més escabroses del "backstage" precisament perquè, en paraules del mateix "speaker", aquestes resultarien "massa reals". No faré cap spoiler del final, tan colpidor com brillant, per si algú encara no l'ha vist i vol quedar-se ben clavat al sofà. 

Hem de considerar igualment el poder catàrtic de la tragèdia, que en la seva versió iatrogènica i vulgar també es deu manifestar en aquesta mena d'espectacles decadents. Si la cultura no es trobés sota mínims, a causa de les retallades, l'IVA i altres calamitats, podríem gaudir dels clàssics en els nostres teatres i ens beneficiaríem dels efectes terapèutics de llurs obres. Tal com recordava Laín (1987), Aristòtil atribuïa a la paraula humana un triple poder. Quan era raonament dialèctic, convencia. Si adoptava la forma de discurs retòric, tenia capacitat de persuasió. Finalment, en forma de poema tràgic, purgava i purificava. El reconegut catedràtic d'Història també posava en relleu que la tragèdia, com a gènere literari, va reeixir en moments de gran dolor -la crisi de creences del món grec; la secularització de l'existència a l'Edat Mitjana o bé l'esfondrament de l'optimisme progressista de l'Occident modern-. A banda dels components religiosos o psicofisiològics, l'esmentada catarsi alleujava l'ànima dels assistents: l'acció l'ajudava a ordenar el caos i permetia la vivència de l'horror (phobos) i l'aflicció (éleos), suscitada gràcies a la dignitat del llenguatge i la bellesa de la música i l'aparell escènic, els quals emmarcaven el destí cruel dels protagonistes. A diferència dels patètics famosos que s'autoimmolen als platós, aquells herois representaven els esforços de persones nobles que aspiraven a viure en plenitud però no en sabien prou o no se'ls permetia fer-ho, perquè en el seu món això no era possible o tal vegada mai no ho seria. Aquest conflicte dolorós, encara podem rescatar-lo a les nostres biblioteques, per bé que potser haurem de fer un petit esforç d'espeleologia. Anem-lo a cercar.

Referència:


  • Laín, P. (1987). La curación por la palabra en la Antigüedad clásica. Barcelona: Anthropos.



Comentaris

Traducció del blog