No és país per a mares

 Mariano Rajoy s'ha reunit amb els empresaris més importants del país, a la Moncloa. A la foto de família, no hi havia cap dona. Imatge: Efe.

A banda d’una pobra noia que punxa un preservatiu en un anunci de roba –els responsables de la marca deuen saltar per un peu perquè la publicitat generada per la polèmica és impagable-, el dia de la mare ha motivat que es posin en relleu notícies vertaderament preocupants, com ara la significativa davallada de les baixes per maternitat a l’Estat espanyol, marcada per la caiguda de la natalitat i l’increment de l’atur. Com a afegitó al drama social, cal tenir en compte l’endèmica opressió patriarcal, patida per ambdós gèneres. Malgrat que cada vegada hi hagi més pares que, feliçment, defensin amb convicció el seu paper en la cura dels nadons, la pràctica clínica demostra que el pes principal encara recau sobre les dones, les quals noten en l’estat d’ànim les enormes transformacions experimentades en la rutina diària. Una queixa freqüent, en boca de mares desmoralitzades: “La meva vida ha canviat molt però la d’ell segueix si fa o no fa igual”.

Si algú encara somia amb l’estampa publicitària de muller radiant, entregada devotament a la família, que se la tregui immediatament del cap, perquè aquesta fantasia és un verí mortal. Crec que la frustració dels projectes ideals de parella està ben expressada a la pel·lícula de Sam Mendes Revolutionary Road (2008), que retrata l’amargor d’una època concreta, als Estats Units, però que conté un missatge universal i perfectament vigent. Resulta frustrant constatar com, en ple S.XXI, es perpetuen els ridículs estereotips masclistes, que ens empresonen en rols tradicionals i impedeixen un desenvolupament amb plenitud. En el crispat debat sobre la nova llei de l’avortament, sense anar gaire lluny, allò que vertaderament està en joc és el manteniment d’aquesta desigualtat, no pas la legítima defensa del “no nascut”, el qual quedaria més protegit si es posessin en marxa bones polítiques de prevenció d’embarassos no desitjats, entre d’altres mesures urgents. Però Mariano Rajoy es fa l’orni, quan es parla d’educació i de prestacions socials. Mentre els ciutadans ens dessagnem, ell es fuma un cigar, en companyia dels prohoms més influents del país.

Val a dir que les pròpies afectades hem propagat el discurs dels esclavistes. En alguns estudis realitzats amb dones membres dels moviments “pro vida”, es va evidenciar que les activistes antiavortistes no eren gens partidàries de l’emancipació, perquè creien que la biologia marcava el seu destí (Luker, 1984; cfr. Espelt, Javaloy & Rodríguez, 2006). Cal recordar que el pretext de la biologia també va ser llargament utilitzat com a argument de pes, a l’hora de sostenir les absurdes tesis racistes, de dominació de blancs sobre negres. Homes i dones hem lluitat plegats per abolir aquestes i altres idees horribles però en el camp de l’alliberació femenina ens hi hem sentit bastant soles i no han estat pocs els episodis d’abandó, per part dels nostres companys i companyes.

El paper de les hormones i dels neurotransmissors s’ha manipulat de forma maquiavèl·lica, en el decurs de la Història, amb la finalitat de mantenir-nos enclaustrades en la foscor de la llar o bé de fer-nos-en fora, segons hagi convingut a la conjuntura política del moment. En temps de guerra, mentre els soldats eren al front, la reproducció no suposava cap mena d’inconvenient, a l’hora d’assumir tasques eminentment “masculines”. Per contra, quan la comesa bèl·lica havia finalitzat, quedar-nos prenyades tornava a constituir un punt d’inflexió cabdal, incompatible amb la realització professional. En l’actualitat, en el terreny de la medicina i de la psiquiatria, encara es medicalitza el sofriment femení de forma sistemàtica. L’esmentada estratègia és sostinguda per la propaganda farmacèutica i els mitjans de comunicació, els quals dificulten la visibilització de les reivindicacions feministes –un moviment que no paren de criminalitzar els mateixos obtusos de sempre, malgrat que defensi els drets humans més elementals-.

El primer pas per ocultar la influència del context i les mancances de la política, com és ben sabut, és la utilització de les etiquetes patològiques –depressió postpart, etcètera-, i la recepta de la pastilla de torn, la qual, sense cap mena de base científica sòlida que l’avali, deixarà l’afectada narcotitzada, a la vegada que minimitzarà la rellevància de la interacció mantinguda amb un entorn hostil, on es menystenen les feixugues ocupacions de l’àmbit domèstic -entre d’altres obligacions “femenines”, no remunerades-. Els prejudicis atàvics, la recessió, l’austericidi i el Ministre Gallardón, ens deixen ben clar que aquest no és país per a mares. ¿Romandrem de braços plegats o reprendrem definitivament la lluita per conquerir la nostra llibertat?

Referència

Espelt, E., Javaloy, F. & Rodríguez, Á. (2006). La revolución del siglo: El movimiento feminista. En F. Javaloy (Ed.) Comportamiento Colectivo y Movimientos Sociales (pp. 345-373). Madrid: Pearson Educación.