divendres, 16 de maig de 2014

El drama dels miners, és el nostre drama

Foto:Bulent Kilic

 Em sembla una curiositat històrica que Francisco Franco fos un amant de la copla i comptés entre els seus artistes favorits a Antonio Molina, després del qual ningú no ha estat capaç d’igualar, ni tan sols remotament, la interpretació de “Soy minero”. De ben segur que l’esmentada predilecció no era deguda a la resistència antifeixista que representaven els miners, mirall de tota la classe obrera. Dubto que, en escoltar aquella veu prodigiosa, el dictador pensés en la insurrecció asturiana del 1934 ni que recordés la melodia durant la llegendària vaga del 1962, gràcies a la qual es van assolir èxits notables, magrat que els “subversius” també fossin durament reprimits –les tortures van incloure pallisses i agulles sota les ungles, entre altres crueltats-. Esclafar-los a ells era una forma d’advertència a la resta de combatents i ho segueix essent, encara.

Malgrat la brutalitat del “Movimiento”, les traïcions dels sindicats, el desviament de les subvencions i els dramàtics accidents soferts, els miners no han tirat la tovallola; potser és per això que representen amb tant de vigor la lluita col·lectiva pels drets dels treballadors, enfront de la manca d’escrúpols de les grans corporacions i la debilitat dels polítics i llurs titelles, entregats covardament al poder del diners. Potser és, també, pel que significa treballar en unes condicions tan extremadament dures que, al final de la “Marxa negra” del 2012, els miners van ser rebuts entre aplaudiments a Madrid, on van ser acollits per una multitud que els aclamava. En aquella ocasió, protestaven per la sagnant retallada del 63% a les ajudes al carbó, capitanejada per l’hieràtic ministre José Manuel Soria. Han passat moltes dècades, però la lluita no ha finalitzat, ans al contrari.

Les llàgrimes tampoc s’han acabat. L’any següent, una fuita de grisú deixaria sense oxigen sis miners del Pozo Emilio del Valle, al municipi lleonès de Pola de Gordón, en un dels pitjors accidents ocorreguts els últims divuit anys. Les mesures de seguretat, asseguraven els entesos, hi estaven plenament garantides. La premsa va recordar diversos episodis mortífers semblants, patits a Espanya i, com sol passar, la tragèdia ben aviat es va oblidar, enterrada sota una muntanya de banalitats. I ara els ha tocat el torn als turcs: La mateixa ferum a cadàver, menyspreu, misèria i explotació, que ha marcat la nostra Història, ens arriba a través de les pantalles i les pàgines dels diaris. A Soma, han mort més de 200 persones però la xifra podria ascendir fins a 400. Són ben freds, els números, quan darrere hi ha comunitats senceres, destrossades pel dolor.

Recep Tayyip Erdogan ha reaccionat d'una forma que podem qualificar de psicopàtica. Els seus comentaris sobre la inevitabilitat de la tragèdia han despertat la fúria dels veïns, que són pobres però no estúpids. L’explosió del transformador no va ser cap accident fortuït. La massacre ha estat encertadament qualificada d’assassinat, perquè sense les privatitzacions ni la deixadesa a l’hora de revisar els protocols de seguretat, el dantesc desenllaç es podria haver evitat perfectament. De fet, l’empresa “Soma Holding” es vantava, fa un parell d’anys, d’haver reduït costos, a costa de retallar drets laborals. A la terra d’Orhan Pamuk, hi trobem similars processos d’identificació, als que hem viscut a casa nostra. La societat s’ha solidaritzat amb la precarietat de la feina dels seus conciutadans. Els estudiants de la Universitat d’Ankara han estat reprimits amb canons d’aigua i gasos lacrimògens, per protestar contra la manca de protecció a les mines. La plaça Taksim ha sigut novament escenari de revoltes, quan diversos grups de manifestants s’hi han aplegat sota el lema “justícia per a Soma”. Cal recordar que, en els darrers setanta anys, a Turquia hi han mort més de 3.000 miners. Més de tres mil vides segades. Ara i per sempre: El seu drama, és el nostre drama.