Gamonal, Can Vies i la “teoria de la xusma”

Un tècnic de la brigada de neteja de l'Ajuntament de Barcelona, cobria una pintada a Gran de Gràcia, ahir al migdia. Frases com "Can Vies resisteix" van desaparèixer en un temps rècord de les parets del barri. Foto: Clara Esquena.

L’Ajuntament de la capital, presidit per Xavier Trias, se segueix prenent molt seriosament l’eslogan “Barcelona posa’t guapa” perquè en menys de 24 hores va deixar algunes de les parets de la Vila de Gràcia més netes que una patena. Em queda el dubte de saber si aquesta diligència té relació amb la voluntat de mantenir el barri ben polit o bé d’esborrar-hi qualsevol rastre de dissidència. La batalla de l’opinió pública, no ens enganyem, també es guanya al carrer. Sigui com vulgui, l’espurna del desallotjament i enderrocament de Can Vies, al barri de Sants, ha encès diversos focs, tant a dins de la ciutat com a diferents punts del territori. Aquest efecte expansiu ha estat comparat encertadament amb el que es va produir arran del projecte del polèmic bulevard, al barri de Gamonal de Burgos.

El paper dels mass media tampoc està exempt de sospita, a l’hora d’invisibilitzar el malestar dels ciutadans. En un interessant article publicat a La Marea, es van analitzar alguns paràmetres, a l’hora d’enfocar el problema burgalès, com ara l’exposició de les causes del conflicte, les versions dels diferents sectors implicats i les seves conseqüències, amb el propòsit de determinar si havia existit una mínima objectivitat informativa. Es va constatar que els mitjans tendien a silenciar les mobilitzacions reivindicatives prèvies als disturbis i el context obrer on aquests es produïen. Dedicaven una part ínfima del temps a exposar la versió dels veïns, a diferència del que succeïa amb el punt de vista de les autoritats, presentat més extensament i de forma positiva. Per contra, s’evidenciava un “efecte lupa” sobre els actes vandàlics, que foren utilitzats per criminalitzar les protestes socials.

En relació a la ferida oberta de Can Vies, ens hem fet un fart de veure imatges de contenidors cremats, vidres trencats, manifestants que llancen pedres i excavadores en flames. Em temo que una anàlisi acurada de les notícies tampoc passaria la “prova del cotó”. En alguns informatius, no s'hi ha pogut veure ni un sol acte de brutalitat policial. Resulta sorprenent que se segueixi apostant per anàlisis tan profundament limitades de la nostra realitat social, quan se sap perfectament que en els països on s’hi apliquen receptes neoliberals les batalles campals són el pa nostre de cada dia. Un exemple recent el trobem en els aldarulls originats arrel de la celebració del Mundial de futbol al Brasil però en podríem esmentar molts altres. Quan a una part de la població se li tanquen totes les portes, per lamentable que sigui, pot optar per l’alteració de l’ordre públic. Les visions esbiaixades em fan pensar en la desacreditada però encara vigent “teoria de la xusma” –riff-raff theory- segons la qual la violència col·lectiva la protagonitzen individus “indesitjables”, provinents de capes socials desafavorides.

L’esmentada tesi conservadora té el gran “avantatge” que centra l’atenció en uns manifestants suposadament marginals: pobres, immigrants, inadaptats i criminals. L’hostilitat seria causada per les seves limitacions personals i no pas per una situació de discriminació. Alguns autors (Coplan i Page 1968; cfr. Espelt, Javaloy & Rodríguez, 2006) van estudiar els disturbis racials dels anys 60, als Estats Units, i van constatar que la “teoria de la xusma” no tenia cap mena de base empírica, perquè els activistes posseïen un nivell educatiu elevat; no eren immigrants “no integrats”; tampoc provenien de llars desestructurades; no estaven exclosos de les relacions comunitàries, ni tenien un perfil delinqüencial. Atesa l’evidència històrica i científica publicada, és una llàstima que encara haguem de suportar l’hegemonia dels discursos més dogmàtics, emesos per “professionals” que obvien sistemàticament la salvatge opressió a la qual estem sotmesos. Fixeu-vos-hi bé: Quan se senten amenaçats, s’esmolen les ungles i ensenyen les dents.

Referència:

Espelt, E., Javaloy, F. & Rodríguez, Á. (2006). La violencia colectiva a escena. En F.Javaloy (Ed.) Comportamiento Colectivo y Movimientos Sociales (pp. 172-198). Madrid: Pearson Educación.