La tragicomèdia de la Justícia
L’any 1985, l’incombustible Pedro Pacheco, en aquella època alcalde de Jerez de la Frontera, va dir una frase memorable, que li va costar una condemna: “La gente dirá que la justicia es un cachondeo y yo les tengo que dar la razón”. El malestar expressat pel batlle de Jerez responia a la suspensió per part de l’Audiència de Sevilla de l’enderrocament parcial del xalet de Bertín Osborne; s’hi havien fet reformes sense llicència municipal i la construcció no s’ajustava al pla d’ordenació urbà. La polèmica decisió suposava un greuge per alguns dels seus conciutadans, els quals, a diferència del famós cantant, no s’havien salvat dels estralls de les excavadores. D’aleshores ençà, cada vegada que algun poderós se’n surt tan panxo d’una irregularitat, se sol recordar que, en aquest país, “la justicia es un cachondeo”. Malgrat que va tenir problemes per dir una veritat com un temple, a Pacheco no se’l pot considerar precisament un màrtir, perquè en el decurs de la seva dilatada trajectòria com a polític ha estat embolicat en diversos casos de corrupció i els Tribunals li són ben familiars.
En les últimes
dècades, hem viscut persecucions esperpèntiques a personalitats que
han intentat sortir-se de l’estricte guió marcat pels suposats
garants de l’Estat de dret. El cas de Baltasar Garzón –un
personatge amb tantes llums com ombres-, potser ha estat el més
sonat. Semblava que res no podia superar aquell acarnissament fins
que li ha tocat el torn al brillant magistrat Elpidio José Silva (a
la imatge), acusat de suposada prevaricació, per haver dictat presó
preventiva per a Miguel Blesa -un banquer amb un currículum que fa
empal·lidir la carrera de Javier de la Rosa i Mario Conde junts-.
Els arguments esgrimits pel jutge són prou raonables però això no
l’ha salvat de la foguera. Hem hagut de fregar-nos els ulls, en contemplar com el company de pupitre de José María Aznar es lamentava
amargament de l’enorme perjudici causat pel “malvat” Elpidio, a
qui culpa d’haver arruïnat el seu prestigi. Es veu clar que, per a
Blesa, els més de 20.000 milions d’ajudes públiques necessaris per a
tapar el forat de Bankia, no tenen res a veure amb la seva pèssima
imatge pública. Els correus on celebrava com s’havien estafat els
preferentistes, tampoc.
Una altra escena que ha estat per estirar-se dels cabells, l’ha protagonitzada el trapella d’en Fèlix Millet, que va tenir la “mala sort” de trencar-se el fèmur justament el dia que havia d’anar a declarar. Com que no s’havia allargat prou la broma, l’home va haver de relliscar amb l’estora del dormitori, per a comparèixer, més endavant, en cadira de rodes i fumant com una xemeneia. Mentre aquests venerables prohoms es mofen de nosaltres, el Govern de Rajoy segueix la seva particular croada contra tot allò que faci pudor de democràcia. La supressió de la Jurisdicció Universal és una nova garrotada, que se suma a la pujada de les taxes, les sàdiques retallades i les mesures per a dificultar encara més la persecució dels corruptes. L’acusació popular està en perill i l’enorme dependència dels fiscals del poder polític ha motivat l’advertència del Consell d’Europa a l’executiu espanyol. Amb altres paraules, els ciutadans ens sentim cada dia més desemparats però els milionaris gaudeixen d’un retir daurat, sense que albirin cap problema seriós en l’horitzó. Tant de bo es tractés de demagògia barata però és la pura i dura realitat.
Val a dir que també
observem mancances, encara més cruels, en altres punts del mapa. Fa
uns dies, Clayton D. Lockett, a qui es va aplicar la pena capital, als Estats
Units, va patir una llarga agonia abans de morir, a causa d’una negligència amb els fàrmacs que li van administrar. Malgrat que
l’assassinat no tingui cap efecte dissuasiu i es cometin errors de
tota mena, les execucions no s’aturen i les classes desafavorides,
com sempre, s’emporten la pitjor part. ¿Algú creu que George W.
Bush pagarà algun dia pels crims atroços comesos l’Iraq? L’única
esperança que ens resta és el coratge dels professionals que
lluiten amb ungles i dents per a salvar el vaixell del naufragi, no
tan sols a través de la protesta sinó mitjançant una praxi
honesta, quotidiana i perseverant, en defensa dels més vulnerables,
enfront dels despietats abusos del poder. La mateixa que mirava de
tirar endavant l'advocat interpretat per Al Pacino, a l'entretinguda tragicomèdia And Justice for all (1979);
una
pel·lícula per riure i plorar, com la vida mateixa. Per acabar,
si algú torna a titllar Elpidio José Silva de malalt mental, amb la
finalitat de desacreditar-lo, li recomanaria que penetrés en el
Sistema Judicial i provés de mantenir el seny intacte. A veure si ho aconsegueix…
Comentaris