dimarts, 29 d’octubre de 2013

Quatre maneres d'eradicar la fam al món



                                                                          Imatge extreta de Google


A l’hora de plantejar solucions per eradicar la fam al món, ens trobem amb diversos tipus de reaccions que podríem classificar en quatre categories arbitràries. La primera la formarien la mena de suggeriments que són una mofa desacomplexada a la dignitat humana. S’aconsella als desnodrits del planeta que mengin insectes, consumeixin iogurts caducats o bé comprin hamburgueses prohibitives, elaborades amb cèl·lules mare de vaca. Els autors de les “trencadores” idees són la FAO, Miguel Arias Cañete i una colla de científics holandesos, respectivament. Sabem que certs investigadors no toquen de peus a terra i del Ministre espanyol tampoc se’n pot esperar gran cosa. A l’ONU, en canvi, haurien de proposar alguna alternativa menys ofensiva, si tenim en compte fracassos històrics com la Cimera per l’Agricultura i l’Alimentació, que es va tancar l’any 2008 sense cap compromís polític seriós damunt la taula -no fos cas que les grans corporacions veiessin perillar els ingressos-.

El segon conjunt de mesures l'encapçala l’incombustible cinisme capitalista, que cerca la redempció a través d’una solidaritat aparent. La metàfora seria un capo de la Camorra napolitana que confessa els seus crims, capbaix, al capellà de Casal di Principe. Quan surt de l’església, amb la consciència neta de pecat, el delinqüent prossegueix tranquil·lament amb l’activitat criminal. A la primera cantonada assassina un membre del clan rival i a la següent prova una partida d’heroïna adulterada, amb un grup de ionquis moribunds. Em refereixo a aquelles entitats bancàries que prometen que destinaran els nostres calés a omplir milers d’estómacs buits, malgrat que han desnonat famílies senceres i/o estafat jubilats, sense cap mena de pietat. Vet aquí la doble moral: Amb una mà fomenten la misèria i amb l’altra sufraguen cares campanyes publicitàries, en les quals asseguren voler-la combatre.

La “tercera via” l’han forjat les persones que treballen sobre el terreny, colze a colze amb els afectats. Són mestres infatigables, infermeres compromeses, treballadors socials tenaços o coratjosos voluntaris d’ONGs, que estan sempre al peu del canó. Gràcies a la seva entregada dedicació, pal·lien els efectes devastadors de la mutilació de l’Estat del benestar, susceptible de condicionar tota la vida d’un ésser humà. A banda dels problemes físics vinculats a la desnutrició infantil –el retard en el creixement o la propensió a contraure certes malalties-, cal tenir en compte les seqüeles psicosocials. Una intervenció tan senzilla com facilitar un àpat al menjador escolar pot millorar l’atenció a l’aula, rebaixar l’ansietat o augmentar el nivell d’activitat. A llarg termini, té capacitat per generar noves oportunitats a l’estudiant i, perquè no dir-ho, evitar els elevats costos públics derivats de l’exclusió.

El filòsof de la modernitat líquida, Zygmunt Bauman, repeteix sense descans que no existeixen solucions locals per a problemes globals. Finalment, doncs, hem d’aplaudir la tasca dels intel·lectuals i activistes que assenyalen les autèntiques arrels de la fam, indefectiblement lligades a la rapacitat de les elits financeres. Fem-ne un ràpid esment. Si no volem posar pedaços eternament, caldrà afrontar el problema de l’elevat preu dels aliments i la manca de recursos del qual disposen els petits agricultors, així com el monopoli de deu empreses transnacionals, que controlen el 67% del mercat mundial de llavors. Aquesta mena d’abusos s’escampen com una taca d’oli. Segons un informe elaborat per Intermón Oxfam, en cas que segueixin les polítiques d’austeritat, a Europa hi hauran 25 milions més de pobres, l’any 2025. Les desigualtats en matèria fiscal clamen al cel: Els ciutadans paguem un 21% d’IVA però les SICAV de les grans fortunes només n’assumeixen un intolerable 1%. Quant a la flexibilitat laboral, un dia rere l’altre, veiem com milers de treballadors són abocats miserablement a l’atur. N’hi ha d’altres, de llarga durada, que ja no disposen de cap ingrés i no saben com s'ho empescaran per posar el plat a taula als seus fills. ¿Romandrem de braços creuats davant d’aquesta  injustícia? ¿Quant de temps suportarem la cruel opressió?



dilluns, 21 d’octubre de 2013

La cultura odiosa del llacet rosa



Una imatge del documental Pink Ribbons, Inc. (2011), que descobreix els perversos interessos que s'amaguen rere el moviment globalitzat del llacet rosa


Vagi per davant que, si he escollit l’adjectiu “odiosa” per descriure la cultura del llacet rosa no és pas per les voluntàries que s’impliquen desinteressadament en les iniciatives destinades a recaptar fons per la recerca biomèdica. Entenc que la immensa majoria, malgrat que motivades i sinceres, desconeixen el tenebrós món de negocis que es desplega entre bambolines, mentre elles cerquen la col·laboració ciutadana. La crua realitat és que hem “celebrat” un altre 19 d’octubre i després dels ingents esforços esmerçats, l’epidèmia no s’ha frenat en absolut, ben al contrari. El càncer de mama és un monstre de voracitat insaciable que segueix matant milers d’àvies, mares i filles, mentre deixa al seu pas un rastre de famílies desconsolades, rosegades pel dolor. Algú podrà adduir que la qualitat de vida de les pacients ha millorat i que els tractaments no són tan devastadors com en èpoques anteriors. ¿Ens hem de conformar amb aquestes engrunes? ¿Per quin motiu no sortim al carrer per protestar i exigir respostes, davant de tanta desolació? ¿On són aquelles feministes expeditives, carregades de ràbia creativa, que exhortaven els Governs a actuar, en dècades passades?

La petjada de la mort contrasta amb la positivitat dels missatges associats al llacet rosa, el qual ha esdevingut una tendència globalitzada. Els lemes tous que promouen arreu allunyen les dones de la urgent politització que requereix la reivindicació col·lectiva. Als Estats Units, d’ençà de la desregulació dels mercats capitanejada per Ronald Reagan, als anys vuitanta, la investigació va recaure plenament en mans privades. Un somriure de complaença es va pintar llavors en el rostre de les indignades manifestants. A mesura que els interessos crematístics contaminaven la ciència, les reivindicacions es buidaven de contingut. Per conèixer els motius d’aquesta transformació radical és recomanable que veieu el documental de la canadenca Léa Pool “Llaços roses, S.L.” (2011), insipirat en un treball d’investigació de l'experta en estudis de salut Samantha King. El va emetre La 2  aquest dissabte, mentre en altres cadenes es dedicaven a esbudellar famosos.

Léa Pool recull l’imprescindible testimoni de les afectades que se senten ofeses per aquest boom infantilitzador i també de les que saben que estan en una fase terminal de la patologia i no la podran superar. Malgrat que han d’afrontar un moment duríssim es veuen marginades pels grups “pink” en els quals es promou bàsicament l’optimisme i s’hi transmet implícitament la idea que, si es troben a les portes de la mort, és perquè no s’hi han esforçat prou. Tal vegada no han cuidat la dieta, han begut massa alcohol, han abandonat la lluita per la supervivència, etcètera. En aquest sentit, les expertes remarquen que hi ha un ampli percentatge de factors causals que encara són desconeguts però se sap que estan estretament lligats al medi ambient. És paradigmàtic el cas dels plàstics estrogènics, presents en la indústria automobilística, que han causat una elevada mortalitat entre les treballadores del sector. Amb tot, els recursos que es destinen a la prevenció representen tan sols un 5% del total. És necessari, doncs, que es distribueixin correctament els fons que s’inverteixen en les diferents línies d’investigació, que tot sovint donen infinites voltes sobre les mateixes qüestions irrellevants. 

Actualment, hi ha activistes que denuncien el màrqueting salvatge d’algunes firmes de cosmètica, que s’apoderen perversament el llacet rosa per augmentar exponencialment els seus beneficis, malgrat que emprin productes químics cancerígens -plom, alumuni, petroli, formaldehid- per elaborar desodorants, pintallavis i perfums. Finalment i per acabar-ho d’adobar, destinen una part ínfima dels guanys a la ciència. Tampoc podem obviar el cinisme de les farmacèutiques que es renten igualment la cara amb la mateixa excusa filantròpica. I així podríem continuar fins a l’infinit, tot parlant dels interessos monetaris lligats a les mamografies; l’enviament d’aparells d’alta radiació en països en vies de desenvolupament; la utilització d’hormones del creixement boví en certs làctics; la manca de control a l’hora d’exigir que les empreses garanteixin la seguretat dels seus productes… Ras i curt, si volem impulsar un canvi real, que aturi d’arrel el càncer de mama, ens caldrà reconduir la nostra motivació. No hem de tenir cap por de molestar ningú perquè no està escrit enlloc que hàgim de ser candoroses les vint-i-quatre hores del dia. La dominació masclista es basa també en la promoció d’aquests estereotips edulcorats, que pretenen silenciar el sofriment femení en el món. Deixem el somriure de “cheerleaders” per als esdeveniments esportius. En matèria de salut, donem un cop de puny damunt la taula.



 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

De Montjuïc a plaça Sant Jaume ( i continuarà... )

 

Barcelona: diumenge 13 d'octubre. Al migdia, la monja benedictina Teresa Forcades encoratjava els assistents a l'acte convocat  pel Procés Constituent, a les fonts de Montjuïc, a assistir a les properes trobades, les quals seran un pas més per a poder fer realitat una República Catalana del 99%. 




Unes hores més tard, a Plaça Sant Jaume, els manifestants convocats per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència s'aplegaven de mica en mica per a reclamar agilitat a l'hora de tirar endavant l'anhelat referèndum. A l'hora dels parlaments, es va insisitir en la necessitat de mantenir la pressió per tal d'assolir aquest objectiu.



Al tren, vaig llegir amb atenció els fulls informatius que havia reunit durant la jornada. Entre una cosa i l'altra, vaig comptabilitzar un mínim de set noves mobilitzacions de cara a les properes setmanes. Fotos: Clara Esquena.


Ahir vaig anar a Barcelona amb la finalitat d'assistir a la convocatòria que em va arribar de part del Procés Constituent. L'acte de Montjuïc va ser emotiu, reivindicatiu i també alegre, malgrat que travessem uns moments duríssims i això també es reflectia en el rostre de la gent. Les actuacions artístiques es van intercalar amb diferents discursos, els quals van posar en relleu les nombroses problemàtiques socials actuals, causades per la despietada tirania capitalista. Sento particular admiració per la tasca humanitària que desplega la PAH, que ha rebut un merescudíssim reconeixement a nivell europeu. En aquesta plataforma, no es limiten a emetre bonics discursos sinó que estan plenament implicats en una tasca concreta, d'ajuda real i immediata a persones que es troben en una situació límit i se senten desemparades per l'administració. 

Sense un habitatge digne, com s'ha comprovat a bastament en diferents països, s'esdevé una cascada de gravíssimes penúries, tant financeres com sanitàries. Malgrat que pugui semblar que els desnonaments només afecten determinades famílies, més tard o més d'hora, tota la societat en paga les conseqüències. Al mateix temps, la pressió política que promouen, impulsa canvis estructurals a llarg termini, encaminats a prevenir futures tragèdies.  Per tots aquests motius, els considero un referent a seguir. La delegada de Girona, Marta Afuera, va recordar la lluita que mantenen en el bloc de Salt i va demanar a totes les persones a qui els sigui possible, que vagin al municipi els propers dies 15 i 16 d'octubre, a fi i efecte d'impedir que els ocupants de l'edifici n'hagin de marxar i puguin veure's abocats a la intempèrie. 

El drama de Lampedusa -no és cap novetat, però el nombre de morts posa el tema en portada-, ressalta que l'ajuda d'emergència és de cabdal importància. No ens podem permetre el luxe de posposar-la ni un minut més. L'hem de demanar amb més força que mai a les institucions que suposadament ens representen. És precisament en els moments de desgràcia col·lectiva, que es demostra la grandesa dels homes i dones que es dediquen a la política. Malauradament, en comptes de pensar en clau estadista, no hi veuen més enllà dels seus interessos immediats i per això ens cal sortir al carrer. La vulneració dels drets humans és clamorosa, cruel i completament injustificable des de cap punt de vista. Tal com proclama la coratjosa alcadessa Giusi Nicolini, necessitem l'ajuda ara mateix i no s'hi valen més excuses.

Un cop vaig haver dinat, em vaig passejar per la ciutat i la caminada em va conduir casualment cap a la plaça Sant Jaume. Allà vaig veure que s'hi coïa una altra vindicació. S'estaven enllestint els preparatius per a reclamar més agilitat de cara a la convocatòria de l'esperat referèndum per la independència, que hom veu perillar per l'ambigüitat dels partits que encara no han trobat ni data ni pregunta. S'hi respirava un ambient familiar, agradable, rebel. Vaig decidir quedar-m'hi perquè es tracta d'una altra demanda plenament democràtica i necessària per trobar una sortida a la tensió del present. De fet, em vaig adonar que hi ha una tendència creixent a unir les accions de caràcter sobiranista a les perfil més netament social. Els discursos del migdia eren perfectament compatibles amb els de la tarda. Alguns moviments demanen la independència per canviar-ho tot, per exemple. Sigui com vulgui, està clar que la societat bull i estem més vius que mai. Atesa la magnitud dels canvis que pretenen imposar-nos, bona part de ciutadans ens hem convertit en activistes disposats a persistir en les diferents protestes que brollen arreu. En paraules de la Teresa Forcades, farem la revolució i la tornarem a fer.
 



dimarts, 8 d’octubre de 2013

Florentino Pérez, l'home sense límits



El president d'ACS està implicat en el perillós projecte Castor, que terroritza el nord de Castelló i el sud de Tarragona. La seva manca de límits, en el terreny dels negocis, pot tenir conseqüències dramàtiques pels ciutadans. Imatge: capitalmadrid.com.


En un conegut esquetx del Crackòvia, Florentino Pérez i Jaume Roures es trobaven en un restaurant per fer-hi negocis. El president del Real Madrid volia comprar-li al director de Mediapro un comandament a distància que permetia rebobinar la realitat i modificar-la al gust del propietari. Gràcies al màgic objecte, Florentino tindria la meravellosa oportunitat de canviar el resultat dels partits que haguessin perdut els merengues. La compra de l’aparell s’iniciava amb la “mòdica” quantitat de 100 milions d’euros i anava pujant progressivament, fins a assolir xifres desorbitades. A cada nova proposta del català, el madrileny responia:¡Eso no es dinero para Florentino!

El “rei Mides” del Bernabéu adquiria el comandament per una suma multimilionària però Roures l'hi encolomava sense piles, per la qual cosa era necessari començar de cap i de nou l’hilarant procés, que no coneixia barreres crematístiques. L'escena humorística ens fa pensar en els astronòmics fitxatges “galàctics”, que han comptat amb el suport de tèrboles ajudes bancàries. També podríem aplicar-la al nou despropòsit financer protagonitzat pel director la “casa blanca”, que representa a la perfecció els excessos d'una elit que ens han conduït cap a la ruïna.

Per tirar endavant el projecte Castor, en el qual participa ACS, s'han franquejat unes perillosíssimes línies vermelles. Florentino Pérez i els seus socis no les tenen totes de sortir-ne indemnes. A banda dels drets democràtics que s'han vulnerat al nord de Castelló i al sud de Tarragona, el desastre mediambiental que s'hi podria desencadenar és gairebé impensable. Malgrat els missatges tranquil·litzadors que hem rebut els ciutadans, quan s'uneixen paraules com terratrèmol, falla i central nucelar, les imatges de futur que vénen al cap no són precisament falagueres. És complicat mantenir la calma en aquestes circumstàncies. No és pas la meva intenció difondre un missatge alarmista però comprenc perfectament el pànic social que s'ha desfermat. La indignació s'incrementa encara més, si això és possible, quan sabem que els geòlegs havien advertit que es podien produir moviments sísmics i els impulsors del faraònic projecte n'eren perfectament conscients.

Fantasies apocalíptiques a banda, també cal subratllar que l'innecessari magatzem de gas ha suposat una inversió de 1.200 milions d'euros: un 90% més d'allò que s'havia pressupostat inicialment. Seria d'esperar que la pèssima gestió -una altra xacra del país-, tingués conseqüències immediates pels dilapidadors però, segons hem sabut recentment, el sobrecost es veurà reflectit en un augment de la factura dels consumidors. Així doncs, de manera completament incomprensible, a banda de l'amenaça dels tremolors, els ciutadans haurem de pagar novament els plats trencats. Algú serà capaç de parar els peus a la voracitat maligna d'aquests homes de negocis?

Amb tot, no seria just dipositar la culpa damunt de les espatlles d'un sol empresari perquè la seva escalada a la cúspide del poder hauria estat impossible sense una espessa xarxa de complicitats. En el cas que ens ocupa, l'explotació de Castor durant 30 anys es va concedir en el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, l'any 2008, amb Miguel Sebastián al capdavant del Ministeri d'Indústria. Per altra banda, són ben coneguts els massatges que li practiquen els periodistes a Florentino i l'ostracisme al qual ha estat condemnada la seva biografia no autoritzada. Novament, doncs, veiem el rostre d'un sistema podrit i aterridor. Allò que en temps de bonança es tapava alegrement i fins i tot podia ser objecte de broma ha esdevingut, en el marc de la recessió i la política d'austeritat, un espectacle dantesc i abominable. Podem afirmar que se'ns ha congelat el somriure.



dimarts, 1 d’octubre de 2013

La necessitat d'humanitzar la psiquiatria

  La virulenta polèmica que ha generat la nova versió del DSM és una altra mostra de la profunda crisi en la qual es troba immersa la psiquiatria. Il·lustració: El Roto.


La nova versió de l’influent Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5) ha generat una encesa polèmica d’abast mundial, de la qual s’han fet ressò mitjans com The New York Times, The Guardian o Al Jazeera. Val a dir que a la facció dels crítics no ens hi atrinxerem només els psicòlegs sinó que també s’hi sumen alguns psiquiatres, tradicionalment més permissius amb la seva bíblia. Després de conviure durant massa temps amb clamoroses fal·làcies científiques, els facultatius es lamenten avui de la manca de validesa de les categories diagnòstiques i adverteixen que la llista de problemes de salut mental no ha parat de créixer, una versió rere l’altra. Fa dècades que ens ha engolit una dinàmica patologitzadora, directament vinculada als interessos de la indústria farmacèutica. Els tentacles d’aquests gegants deixen poc marge per a la mobilitat i és especialment lamentable quan en són víctimes els sectors més vulnerables de la societat.

He tingut l’oportunitat de comprovar els còctels de psicofàrmacs que de forma injustificada es recepten a les persones grans, sense que aquestes hi puguin oposar resistència. També és dramàtica la intervenció en l’àrea de la infància i l’adolescència, que ha derivat penosament cap a la mateixa direcció. Això per no esmentar els pacients amb discapacitat o els ciutadans institucionalitzats, constantment assetjats per les odioses receptes. Fins i tot s’ha inventat –no és broma- un Prozac especial per a gossos deprimits. No nego en absolut que la medicació sigui necessària en moments puntuals i casos específics però ja no podem justificar durant més temps aquest descomunal despropòsit, que afegeix més sofriment al sofriment. ¿Quin és el nostre vertader objectiu com a professionals? ¿Narcotitzar les persones que confien en nosaltres? Francament, per esdevenir titelles del mercat, no ens calia estudiar cap carrera.

Si volem resumir-ho d’una manera senzilla, podem dir que l’Associació Americana de Psiquiatria elabora la primera baula d’un procés pervers. La funció principal de la classificació del DSM és intervenir en la fase de creació del problema, amb la finalitat que més tard se’n descobreixi la solució. Si volem curar la timidesa, posem per cas, prèviament haurem d’anomenar-la fòbia social. Un cop s’ha identificat l’indesitjable trastorn –potser el pateix alguna estrella de la catifa vermella-, només cal esperar que sorgeixi el remei que l’eradiqui de la nostra vida. La revolucionària pastilla arribarà embolcallada amb una setinada publicitat enganyosa, difosa gustosa i acríticament pels mitjans de comunicació. Celebro que ara es visibilitzin els posicionaments alternatius. Si no es percep clarament l’oposició, és més senzill que els futurs malalts es conformin amb visites fraudulentes i acabin convençuts que la seva introversió és una dolència crònica, per a la qual necessitaran medicar-se fins el dia del judici final.

La qüestió que ens ocupa adquireix encara més transcendència, si tenim en compte l’augment alarmant del consum d’ansiolítics i antidepressius, en el marc de la recessió econòmica i la sàdica política d’austeritat. Malgrat que no se’n coneguin prou els treballs, hi ha nombrosos investigadors arreu del món que estudien els trastorns mentals amb profunditat, des de perspectives que dignifiquen la persona que sofreix, en comptes de reduir-la a una vulgar etiqueta o a un ridícul ball de neurotransmissors. Aquests autors recuperen la millor tradició psiquiàtrica, que tant va contribuir a la comprensió de la malaltia mental. Sense cap mena de dubte, el futur passa per considerar el context sòcio-cultural en el qual viu el pacient i els processos psicològics subjacents al seu problema. Per a tots aquells que hi estiguin interessats, recomano la lectura d’un altre dels imprescindibles assajos del catedràtic de la Universitat d’Oviedo Marino Pérez Álvarez, Las raíces de la psicopatología moderna (Pirámide,2012). En aquesta ocasió, el professor fa un pas més i formula una suggeridora tesi sobre l’origen de la depressió i l’esquizofrènia, per a la qual pren com a punt de partida una base filosòfica antropològica i existencial. Al mateix temps, assenyala el naixement de l’escriptura com a fita històrica cabdal, que fomentà el sorgiment dels processos hiperreflexius. A la meva manera de veure, Pérez Álvarez contribueix a retornar la psicopatologia al terreny del qual mai no s'hauria d'haver allunyat, que és l'univers de les castigades Humanitats. Si els psicòlegs i psiquiatres volem mirar-nos novament al mirall, no ens quedarà cap altre remei que aprendre a respectar-les.