La virulenta polèmica que ha generat la nova versió del DSM és una altra mostra de la profunda crisi en la qual es troba immersa la psiquiatria. Il·lustració: El Roto.
La nova versió de
l’influent Manual
Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5)
ha generat una encesa polèmica d’abast mundial, de la qual s’han
fet ressò mitjans com The
New York Times, The Guardian o
Al Jazeera.
Val a dir que a la facció dels crítics no ens hi atrinxerem només
els psicòlegs sinó que també s’hi sumen alguns psiquiatres,
tradicionalment més permissius amb la seva bíblia.
Després de conviure durant massa temps amb clamoroses fal·làcies
científiques, els facultatius es lamenten avui de la manca de
validesa de les categories diagnòstiques i adverteixen que la llista
de problemes de salut mental no ha parat de créixer, una versió
rere l’altra. Fa dècades que ens ha engolit una dinàmica
patologitzadora, directament vinculada als interessos de la indústria
farmacèutica. Els tentacles d’aquests gegants deixen poc marge per
a la mobilitat i és especialment lamentable quan en són víctimes
els sectors més vulnerables de la societat.
He tingut
l’oportunitat de comprovar els còctels de psicofàrmacs que de
forma injustificada es recepten a les persones grans, sense que
aquestes hi puguin oposar resistència. També és dramàtica la
intervenció en l’àrea de la infància i l’adolescència, que ha
derivat penosament cap a la mateixa direcció. Això per no esmentar
els pacients amb discapacitat o els ciutadans institucionalitzats,
constantment assetjats per les odioses receptes. Fins i tot s’ha
inventat –no és broma- un Prozac
especial per a gossos deprimits. No nego en absolut que la medicació
sigui necessària en moments puntuals i casos específics però ja no
podem justificar durant més temps aquest descomunal despropòsit,
que afegeix més sofriment al sofriment. ¿Quin és el nostre
vertader objectiu com a professionals? ¿Narcotitzar les persones que
confien en nosaltres? Francament, per esdevenir titelles del mercat,
no ens
calia estudiar cap
carrera.
Si volem resumir-ho
d’una manera senzilla, podem dir que l’Associació Americana de
Psiquiatria elabora la primera baula d’un procés pervers. La
funció principal de la classificació del DSM és intervenir en la
fase de creació
del problema, amb la finalitat que més tard se’n descobreixi
la
solució. Si volem curar
la timidesa, posem per cas, prèviament haurem d’anomenar-la fòbia
social.
Un cop s’ha identificat l’indesitjable trastorn –potser el
pateix alguna estrella de la catifa vermella-, només cal esperar que
sorgeixi el remei que l’eradiqui de la nostra vida. La
revolucionària
pastilla arribarà embolcallada amb una setinada publicitat
enganyosa, difosa gustosa i acríticament pels mitjans de
comunicació. Celebro que ara es visibilitzin els posicionaments
alternatius. Si no es percep clarament l’oposició, és més
senzill que els futurs malalts
es conformin amb visites fraudulentes i acabin convençuts que la
seva introversió és una dolència crònica, per a la qual
necessitaran medicar-se fins el dia del judici final.
La qüestió que ens
ocupa adquireix encara més transcendència, si tenim en compte
l’augment alarmant del consum d’ansiolítics i antidepressius, en
el marc de la
recessió econòmica
i la
sàdica política
d’austeritat. Malgrat que no se’n coneguin prou els treballs, hi
ha nombrosos investigadors arreu del món que estudien els trastorns
mentals amb profunditat, des de perspectives que dignifiquen la
persona que sofreix, en comptes de reduir-la a una vulgar etiqueta o
a un ridícul ball de neurotransmissors. Aquests autors recuperen la
millor tradició psiquiàtrica,
que tant va contribuir a la comprensió de la malaltia mental. Sense
cap mena de dubte, el futur passa per considerar el context
sòcio-cultural en el qual viu el pacient i els processos psicològics
subjacents al seu problema. Per a tots aquells que hi estiguin
interessats, recomano la lectura d’un altre dels imprescindibles
assajos del catedràtic de la Universitat d’Oviedo Marino
Pérez Álvarez, Las raíces de la psicopatología moderna (Pirámide,2012). En aquesta ocasió, el professor fa un pas més i formula una
suggeridora tesi sobre l’origen de la depressió i l’esquizofrènia, per a la qual pren com a punt de partida una base filosòfica antropològica i existencial. Al mateix temps, assenyala el naixement de l’escriptura com a fita
històrica cabdal, que fomentà el sorgiment dels processos
hiperreflexius. A la meva manera de veure, Pérez Álvarez
contribueix a retornar la psicopatologia al terreny del qual mai no s'hauria d'haver allunyat, que és l'univers de les castigades
Humanitats. Si els psicòlegs i psiquiatres volem mirar-nos novament al mirall, no ens quedarà cap altre remei que aprendre a respectar-les.
Comentaris