dimarts, 30 d’abril de 2013

Corruptes: per què posen la mà a la caixa?


Imatge: Cuaderno de Sol.

 

Si pretenem estudiar amb cert rigor les causes que condueixen un delinqüent
de coll blanc a posar la mà a la caixa, hauríem de retrocedir, com a mínim, a
textos de l’antiguitat clàssica, en els quals es fa al·lusió a tot tipus de
conductes amorals, properes als cercles del poder (Fernández-Ríos, 1999).
Des de l’època d’Heròdot, fins als autors contemporanis, que aposten per un
enfocament clarament científic del problema, podríem esmentar un llarg
enfilall de pensadors com ara Sòcrates, Ciceró, Tomàs d’Aquí, Maquiavel,
Montesquieu o Diderot. Cada filòsof, en el marc de la seva època, va provar
d’il·luminar una de les cares més fosques de la política, directament
relacionada amb les ombres de l’ànima humana. Llurs reflexions ens arriben
del passat i constitueixen un referent ineludible, a l’hora de comprendre els
mecanismes ocults, que operen rere la corrupció, una xacra que oprimeix
actualment la ciutadania i que, tanmateix, no és exclusiva de la
postmodernitat ni tampoc d’aquest país. Malgrat destacar-ne la importància,
no és l’objectiu del present article aprofundir-hi. Només pretenem posar
damunt la taula una qüestió rellevant, des del punt de vista de la psicologia.
¿El corrupte pateix un trastorn previ de personalitat, o bé es perverteix
progressivament, en la mesura que penetra en un entorn degradat?
 

Per a respondre-la, sense ànim d’ensopir el lector, prenguem com a punt de
partida l’abric que porta el tresorer del PP, Luis Bárcenas, els “sobres” del
qual han posat entre les cordes el Govern espanyol. Podríem citar qualsevol
altre partit, perquè l’afany d’apropiar-se del bé públic s’estén com una taca
d’oli però la indiscutible rellevància del cas permet posar-lo com a exemple.
Tal com s’ha discutit a bastament a la premsa, es tracta del mateix model
Chesterfield, amb solapes de vellut, que lluïa a la gran pantalla Al Capone, el
temible gàngster que va terroritzar la ciutat de Chicago, durant els anys 20 i
30. Per la seva banda, a Francisco Correa -líder de la trama Gürtel-, li
agradava que els seus subalterns l’anomenessin Don Vito. En aquest cas,
sembla que Correa pretengués emular Don Vito Corleone, el Padrino que va
retratar literàriament Mario Puzo i que, posteriorment, Francis Ford
Coppola traslladaria al cinema, en una memorable trilogia. No sabem fins a
quin punt aquest parell d’anècdotes defineixen els seus protagonistes però
ens permeten introduir les causes intrapersonals de la corrupció
(Fernández-Ríos, 2006). És a dir, els aspectes individuals que motiven el
lladronici.
 

De la mateixa manera que un ésser humà sense cap patologia prèvia pot
desconnectar-se de la realitat, en l’exercici del poder (Owen, 2009), una
persona de perfil psicopàtic també pot sentir-se atreta pels conductes
laberíntics i tèrbols de la política. Aquests constitueixen un potencial pol
d’atracció per a la “flor i la nata” de la criminalitat. Amb altres paraules, es
tracta d’un món que sedueix personatges emocionalment freds i sense
escrúpols, dominats per les ànsies de control, propensos al transfuguisme i
que actuen en funció del càlcul premeditat dels propis interessos. També els
caracteritza l’enveja i l’egoisme, la sensació d’invulnerabilitat al càstig i la
tendència a integrar-se en una xarxa clientelar. Generalment, conceben la
justícia de forma peculiar, perquè consideren que, en aquest món, tothom
posseeix allò que s’ha guanyat de forma “legítima”, amb independència dels
mètodes que calgui emprar per aconseguir-ho. Així doncs, un eix
fonamental en la comprensió de les causes de la corrupció passa per estudiar
en profunditat aquests elements de caràcter individual, que hem esmentat
de forma sintètica. Amb tot, no podem obviar que bona part de delinqüents
tiren endavant la seva empresa “rapinyaire” sense que ningú els posi traves
significatives, que els impedeixin prosperar. El mateix Bárcenas va dominar
durant anys les finances d’un dels partits més importants del país. ¿Com és
possible que ningú li parés els peus?
 

Ens hem de preguntar, indiscutiblement, quin entorn dóna aixopluc a les
pràctiques deshonestes, sobretot si pretenem combatre-les; cal tenir en
compte les causes interpersonals de la corrupció (Fernández-Ríos, 2006).
Les organitzacions opaques, enemigues de la transparència, fomenten la
il·legalitat, així com el poder mal regulat dels lobbies, que pressionen els
governants amb la finalitat d'incrementar llurs beneficis. Els subordinats
que treballen a prop dels malversadors, acostumen a ser mediocres, atès que
l’excel·lència posaria al descobert les seves maniobres ocultes. Per la seva
banda, la lentitud del sistema judicial també afavoreix el corrompiment, de
la mateixa manera que ho fa l’autoprotecció del càrrec públic, més enllà de la
política. ¿Quantes persones, mancades d’integritat, han fet el salt a la banca
o a una gran empresa, que els han servit de suport? Podríem citar múltiples
factors, que incentiven la manca d’honradesa, com la desigualtat social, el
sectarisme dels partits o la cultura de l’aparença i el “pelotazo”. Tal com
assenyala Kurer (2001), la indulgència dels electors, que voten
representants que tenen comptes pendents amb la llei, també hi juga un
paper determinant. A banda d’exigir sistemes efectius de càstig –com ara el
retorn dels diners manllevats-, és imprescindible que els ciutadans
recuperem la sensació de control, dins d’aquesta pseudodemocràcia i
treballem per una societat igualitària i digna, regida per principis ètics.
Sabem del cert que la delinqüència mai no s’eradicarà de les altes esferes.
Certament, el panorama no és pas encoratjador ni tampoc convida a
l’optimisme però és possible treballar per un futur més esperançador perquè
determinats canvis són perfectament factibles; no hi hauríem de renunciar.
 

Referències:
 

Fernández-Ríos, L. (2006). Aspectos psicológicos de la corrupción: evaluación
y prevención. En J. C. Sierra, E. M. Jiménez y G. Buela-Casal [coords.]. Manual
de psicología forense. Pp. 416-443. Madrid:Biblioteca Nueva.

Fernández-Rios, L. (1999). Psicología de la corrupción y de los corruptos.
Granada: Grupo Editorial Universitario.

Kurer, O. (2001). Why do voters support corrupt politicians?. En A.K. Jain
[coord.]. The Political Economy of Corruption. Pp. 63-85.London:Routledge.

Owen, D. (2009). En el poder y en la enfermedad. Madrid: Siruela.




dijous, 25 d’abril de 2013

L'endemà de Sant Jordi




Imatge: @mpairo


El 24 d’abril al matí, el primer bon dia van ser les barricades amb les quals uns encaputxats van tallar la Diagonal, a l’alçada de la facultat d’Econòmiques. Es van llegir informacions clarament contradictòries, en relació a la pertinença o no dels organitzadors de l’aldarull a la comunitat estudiantil. Com és habitual en aquest país, costa destriar la veritat de la mentida. La crema de contenidors i de pneumàtics va originar una densa fumarada i unes cues quilomètriques, que van alterar notablement el trànsit de la urbs. Alguns mitjans situaven l’origen del malestar a la UPC, on la fulla de les estisores hi sobrevola amenaçadora, com un bombarder a punt de buidar l’artilleria. Paradoxalment, el rector, Antoni Giró, carrega sobre les seves espatlles una gestió nefasta, marcada principalment per un projecte urbanístic faraònic, en el qual s’havien abocat 25 milions d’euros i que ara ha embarrancat a causa del profund sot financer on romanen atrapats. A la resta d’universitats catalanes tampoc es tiren coets, precisament; allà on no hi ha una vaga, s’organitzen tancades, manifestacions i crispades assemblees. Els motius de les protestes són ben coneguts per tothom: acomiadament de professors, pèrdua de democràcia interna, augment desmesurat de taxes…. Ras i curt, el nucli dur del futur intel·lectual del país es convulsiona. Aquest crit de dolor, sorgit del món acadèmic, és perfectament coherent amb l’espectacle circense que es va organitzar per Sant Jordi, al centre de Barcelona.

 No puc transmetre pràcticament res agradable de la diada, llevat que vaig conèixer Rafael Chirbes i vaig adquirir-ne la darrera novel·la, En la orilla (Anagrama, 2013). Després de devorar Crematorio (Anagrama, 2010), tenia clar que volia seguir gaudint de la seva literatura. M’hauria agradat poder-hi conversar una mica però, quan el vaig tenir davant, només se’m van acudir banalitats. Vaig preguntar-li si el nou llibre era una continuació de l’anterior i em va respondre que sí, que es podria considerar d’aquesta manera perquè el va escriure immediatament després. La dedicatòria estampada amb l’estilogràfica es complirà: Para Clara, por que la relación continúe. Al voltant del reconegut escriptor de Tavernes de la Valldigna hi signaven nombrosos autors que podríem etiquetar de mediàtics –si és que encara no està oficialment prohibit emprar aquest terme-. La veritat és que l’escena resultava força sorprenent, una mica com si descobrissis un gerro de porcellana autèntic, enmig d’un conjunt de peces de plàstic, en un basar xinès. Un any rere l’altre, lamento l’esperit comercial de la jornada però, en aquesta ocasió, la sensació de vacuïtat cultural va ser més inquietant que mai. La buidor deu formar part de l’spleen d’una Barcelona en crisi.

Atès que s’ha destinat una morterada de calés a promocionar l’any Espriu, trobo que el més encertat hauria estat que el nostre gran poeta hi tingués un paper preponderant. En comptes de trobar ben representada la seva obra, a les diferents parades, ensopegaves arreu amb les produccions d'oportunistes diversos, la presència dels quals originava autèntics taps humans, que impedien que els vianants  avancéssim per la vorera. Paral·lelament, sorgien tota mena d’indignats que organitzaven els seus escraches particulars. Recordo un grup de treballadors d’Iberia que es va plantar davant d’una carpa del PP, a Rambla Catalunya, per corejar-hi repetidament la famosa consigna, no hay pan para tanto chorizo. Vaig veure com una acòlita del partit apretava les dents, rere la taula, amb els braços creuats. Sinvergüenzas, murmurava. També circulaven fileres de persones en silenci, que portaven pancartes. Me paraliza vivir en una memocracia, proclamava una. Altres col·lectius eren més sorollosos, duien altaveus, feien sonar el xiulet i cridaven contra algú que els havia estafat. La màscara grotesca del mercat mediàtic, doncs, no va poder ocultar les nostres profundes ferides. Encara ens queda el consol de recórrer a la bona literatura, per a transcendir la crua realitat que ens aclapara i cada dia ens espanta més.



dissabte, 20 d’abril de 2013

La fatiga per compassió


 Imatge: eldiario.es


Fa unes quantes setmanes, la premsa es va fer ressò d’un interessant estudi del professor d’ESADE Joan Ramis-Pujol, que descriu la muntanya russa emocional en la qual viatgen les persones que pateixen un procés de desnonament. Val a dir que em va sorprendre que de la facultat de Diego Torres en sortís una investigació d’aquestes característiques, si tenim en compte que han format la crème de la crème dels neoliberals amb barretina. Bé, no li traurem pas mèrits perquè prou falta ens fan els treballs que aprofundeixen en la relació existent entre salut mental i violència financera. Per a tractar els nombrosos símptomes descrits en l’estudi, en absència de suport estatal, hi ha diverses organitzacions que ofereixen una ajuda concreta als afectats: la PAH, Càritas i Creu Roja.

Tal com ha expressat l’Ada Colau, és necessari valorar la magnitud de la tasca humanitària que despleguen; no només pel que fa a la vessant de l’activisme, que planta cara als defensors d’una llei hipotecària anacrònica, sinó també per la canalització emocional que faciliten. Aquesta té un efecte social pal·liatiu, perquè frena els brots de violència, susceptibles d’esclatar en qualsevol moment. Les persones que se senten impotents davant de la vulneració dels seus drets o perceben que el projecte vital se’ls ha estroncat, troben la possibilitat de reconduir la seva ira i cercar una identitat alternativa, a la de l’individu fracassat i culpable, per haver estirat més el braç que la màniga. Al meu entendre, ofereixen protecció per a la clàssica estratègia del maltractador, que consisteix en convertir l’apallissat en causant del dany que se li ha infligit.

Davant l’horrible degoteig de suïcidis, que no suscita cap mena d’empatia entre els taurons de les finances, aquestes entitats han reaccionat amb coratge i han ofert un missatge d’esperança. Com sempre, han obert les portes a éssers humans desesperats, tot facilitant-los assessorament jurídic, aliments bàsics i aixopluc afectiu. Sense aquesta xarxa de solidaritat, la despietada cobdícia bancària hauria causat uns estralls fins i tot més sagnants que els que ja sofreixen diàriament milers de famílies. Les grolleres campanyes de criminalització, endegades des de certes tribunes mediàtiques, no haurien de tergiversar el missatge que transmeten, sempre dirigit a afrontar l’adversitat amb una actitud pacífica, malgrat que en determinades circumstàncies això resulti francament complicat. ¿Fins quan es podrà demanar tranquil·litat als treballadors a l’atur, amenaçats amb un desnonament? ¿És possible conservar la calma, quan els bancs rescatats amb diner públic es neguen obstinadament a oferir contrapartides socials? ¿Cal restar de braços creuats i practicar meditació, davant la passivitat dels polítics, que han esdevingut tristos titelles dels grans beneficiaris de l’estafa? ¿Quant de temps podrem entomar serenament el lladronici, la humiliació i la mofa?

Ara com ara, em sembla fonamental crear les condicions necessàries per tal que els activistes i voluntaris implicats en aquests moviments –una de les poques fonts d’orgull per al país-, puguin perserverar en la seva inestimable funció de protecció dels ciutadans desamparats. Trobo imprescindible estudiar les fonts d’estrès a les quals es veuen sotmesos, quan atenen aquestes emergències. Per una banda, cal considerar que escolten regularment relats terribles, vinculats a vivències d’extrema gravetat. Ésser testimoni de l’exercici del mal sempre té un component especialment difícil de digerir. A l’hora de frenar els desnonaments, ningú els assegura que no els plogui algun cop de porra. Així doncs, a la càrrega psicològica se li pot sumar l’agressió física. Per acabar-ho d’arrodonir, han de suportar declaracions infames, en boca de María Dolores de Cospedal, Cristina Cifuentes i altres membres d’un partit que ha perdut tota la legitimitat per adreçar-se als electors amb un mínim de dignitat.

Afortunadament, les plataformes compromeses gaudeixen d’un amplíssim suport popular i compten amb l’assessorament de professionals de diferents àmbits, altament qualificats. No obstant això, hem de recordar que tant l’assistència com la lluita combativa erosionen, fins i tot a les persones més bregades i competents. S’han descrit diversos trastorns, relacionats amb l’estrès derivat de l’atenció a víctimes de violència, com ara el burnout o la fatiga per compassió, que contrasten amb la fredor psicopàtica d’aquells que tindrien a les seves mans resoldre el drama d’arrel. Aquest darrer concepte, va definir-lo Charles Figley l’any 1995 i fa referència al trauma secundari, viscut per familiars o personal especialitzat, que està en contacte directe amb els damnificats. Mai no és sobrer establir unes quantes mesures preventives, per tal d’evitar greus problemes de salut mental. Necessitem la bona gent més forta que mai: són l’única esperança que ens resta. 

 

dissabte, 13 d’abril de 2013

Som víctimes de les seves mentides

Foto: Ferran Nadeu


Vivim submergits en un oceà de mentides continuades, que ens engoleixen fins a profunditats abissals, on és complicat veure-hi clar. Podríem esmentar nombrosos enganys, per part de polítics, mai admesos davant dels electors. Només que recopiléssim una petita part de les boles electorals dels darrers comicis, ja en tindríem prou per completar una sinistra trilogia, que podria sortir per Sant Jordi. Dubto que algú tingués ganes d’endur-se-la cap a casa, però, saturats com estem dels seus tripijocs. Per evitar el desbordament, és necessari que ens centrem en alguns casos paradigmàtics, com ara l’agressió a l’Esther Quintana o l’estafa de les preferents, el macrodelicte en el qual la manipulació flagrant de la informació bancària ha conduït milers de persones vulnerables a la ruïna. La justícia, si arriba, ho fa en comptagotes.

Naturalment, el brutal aparell mediàtic es posa gairebé sempre de la banda del poder. Els fanàtics de l’ultraliberalisme, mestres de la impostura, oculten tota la deixalla que convingui, alhora que criminalitzen sense pietat qualsevol forma de protesta ciutadana. Malgrat les innegables humiliacions a les quals ens veiem sotmesos els ciutadans, aquests miserables farsants, amb ínfules de catedràtics, pretenen que ens comportem com xaiets, camí de l’escorxador. Suposo que, amb el sou que cobren per redactar columnes infames, poden pagar-se les vacances en hotels de cinc estrelles, on deuen mofar-se alegrement de la desgràcia aliena. Sento un profund menyspreu pels personatges que es lucren a costa d’abocar porqueria sobre els ciutadans indefensos, que lluiten dignament perquè no els manllevin els drets bàsics.

Quant a l’Esther, després de l’agressió que va canviar-li la vida, ara ha de sofrir l’obstinada ocultació d’una evidència inqüestionable: una pilota de goma que va colpejar-li violentament la cara i va buidar-li un ull. Els màxims responsables d'aquest atac salvatge exoneren els botxins de llur responsabilitat, malgrat els informes professionals que avalen clarament la paraula de la damnificada. Una vegada més, s’ataca la raó dels humils, a favor de l’omnipotència dels bàrbars. Hom es pregunta si mai es cansaran de la hipocresia o si, arribats a aquest extrem, ja es creuen cegament els seus propis enganys. Al meu entendre, no tergiversen pas la realitat de forma puntual i utilitària, com ho faria l’infant que manipula les notes un sol dia, per evitar que els pares el castiguin. Tampoc estem davant de cap fantasia compensatòria. El problema és més greu perquè ha esdevingut una forma de pensament, que s’anomena deliri. Aquesta és la masmorra mental on pretenen empresonar-nos per sempre. Paradoxalment, per més esforços que hi esmercin, mai no aconseguiran eradicar la necessitat humana de trobar la veritat. Aquest és el seu gran fracàs; ha succeït en totes les dictadures: sempre hi ha persones que, fins i tot sota tortura, es neguen a agenollar-se davant de la realitat paral·lela dels tirans.

L’ésser humà no es resigna a malviure entre la immundícia moral. Per il·lustrar aquesta necessitat elemental, penso en el gran actor que va ser Paul Newman, a la pell d’un advocat alcoholitzat a The Verdict (1982), un film que tracta la recerca de redempció d’un professional esclafat per les fal·làcies del sistema judicial. En el darrer tram de la seva fracassada carrera, a Newman li toca defensar el cas d’una dona que està en coma, a causa d’una negligència mèdica, en un hospital dirigit per l’església catòlica. El lletrat podria acceptar el sucós suborn que li ofereixen però opta per lluitar contra els elements. En el seu speech final, davant del jurat –imprescindible, en aquest gènere-, argumenta que la mentida ens mata, de mica en mica i ens converteix a tots en víctimes. Ens embolcalla fins que arriba un punt que desconfiem completament de les institucions. Això no obstant, tota la parafernàlia verbal i la corrupció no tenen prou força per destruir l’anhel de fer justícia, que sobreviu expectant en el cor de l'ésser humà. Penso que nosaltres tampoc no podem consentir que ens embruti la duplicitat dels opressors. No defallim, mirem cap endins: encara som a temps de salvar-nos. 


 

divendres, 5 d’abril de 2013

Un dia sense mòbil

Imatge: mujerespacio.com
      
Una dona m’explica que ahir a la tarda li van robar el mòbil a Passeig de Gràcia. Va entrar en una farmàcia i va decidir posar-se’l a la butxaca de l’abric, amb la cremallera ben tancada, per sentir-lo vibrar, perquè no suporta cap dels insofribles sons que emet l’aparell. En sortir de l’establiment, després d’haver adquirit la crema que buscava, va comprovar amb estupor que havia desaparegut. Algun pispa l’hi havia pres. Encara ara sent incredulitat: no havia notat res! Ningú que se li acostés ni cap mena de fregadís. Era com si l’home invisible l’hi hagués arrabassat. Se sorprèn que aquests manguis tinguin uns mètodes tan refinats. Havia sentit a dir que, en els bars, quan veuen que algú deixa l’aparell damunt la taula, s’hi atansen amb qualsevol pretext… i ja l’has vist prou.

Es lamenta que Barcelona estigui impossible. Sempre hi ha malfactors que vigilen. La crisi hi deu tenir alguna cosa a veure, segur, perquè uns anys enrere aquestes coses no passaven. Tant com ara, no. Ja no sap per on caminar per estar tranquil·la. Se sent ben malament perquè creu que hauria d’haver-se’n adonat i així podria haver evitat el furt. O potser hauria estat pitjor, qui sap. Vés a saber què hauria passat, si hagués oposat resistència. Podrien haver reaccionat violentament i ara estaria ferida. Tot plegat no ha estat res, una anècdota d’estar per casa, si la comparem amb els atracaments a les benzineres -a una dependenta la van amenaçar amb una destral!- o els assalts als domicilis, amb aquella brutalitat. Diuen que hi ha gent que mai més no ho acaba de superar. No li sorprèn gens, francament, si amb un robatori tan inofensiu ja estàs feta un sac de nervis.

Després del disgust, encara patiria uns bons maldecaps. Feia menys d’un mes que s’havia fet un contracte de permanència en una nova companyia –en l’anterior li clavaven unes factures inhumanes-, motiu pel qual li havien regalat aquell terminal, nou de trinca. Devia costar al voltant d’uns 400€. L’havia gaudit tan poc temps! Se sentia pletòrica, per haver entrat en el món dels WhatsApp i les diferents aplicacions dels smartphones. No sap si ho explica prou bé, perquè aquesta xerrameca encara la confon una mica. Tot el dia hi joguinejava i ara sembla que li falti un braç o una cama. Suposa que aquests pispes els alliberen i els revenen al mercat negre.

Li fa ràbia la gentalla miserable, que passa olímpicament dels problemes dels altres. Ja comprèn que la pobresa els arrossega per camins impensats però podrien buscar altres víctimes. A més a més, com que deuen actuar per bandes ni tan sols els més necessitats se’n deuen aprofitar. Tota aquesta xusma funciona a base d’extorsions i mala llet a dojo. Volia trucar i no sabia com comunicar-se amb la seva família. No sabia en quin dimoni de racó de la ciutat hauria de buscar una cabina de telèfon. Si és que encara en quedava alguna. Convindria localitzar un locutori. Per estalviar-se disgustos addicionals, va córrer a la botiga més propera, per sol·licitar que li desactivessin la línia immediatament. No fos cas que comencessin a fer disbarats amb el seu número.

El noi que la va atendre va aconsellar-li que truqués al quatre no sé què, on la van fer esperar una estona interminable, per tal que li bloquegessin l’accés a Internet. Allà, a la botiga, els lladres fins i tot se’ls emportaven les maquetes que tenien exposades a les parets. Ja ho veia, només eren trossos de plàstic. Sí, coincidia amb ella, Barcelona està impossible. També va parlar-li d’unes quantes opcions econòmiques per a solventar la seva incomunicació de manera ràpida però va decidir que s’ho pensaria. Volia estudiar ofertes. Esperaria fins l’endemà a la tarda. Unes horés més tard, va tenir una reacció que mai no hauria imaginat, perquè l’ansietat la consumia. Estava d’un mal humor espantós, notava una pressió al pit i contestava de mala manera a tothom que se li adreçava. Esperar tantes hores per a poder-se connectar novament li semblava un malson. Un dia sense mòbil. Només faltava aquesta. Em pregunta: sóc addicta a les noves tecnologies?