Imatge: eldiario.es
Fa unes quantes
setmanes, la premsa es va fer ressò d’un interessant estudi del
professor d’ESADE Joan Ramis-Pujol, que descriu la muntanya russa
emocional en la qual viatgen les persones que pateixen un procés de desnonament. Val a dir que em
va sorprendre que de la facultat de Diego Torres en sortís una
investigació d’aquestes característiques, si tenim en compte que
han format la
crème de la crème
dels neoliberals amb barretina. Bé, no li traurem pas mèrits perquè
prou falta ens fan els treballs que aprofundeixen en la relació
existent entre salut mental i violència financera. Per a tractar els
nombrosos símptomes descrits en l’estudi, en absència de suport
estatal, hi ha diverses organitzacions que ofereixen una ajuda
concreta als afectats: la PAH, Càritas i Creu Roja.
Tal com ha expressat
l’Ada Colau, és necessari valorar la magnitud de la tasca
humanitària que despleguen; no només pel que fa a la vessant de
l’activisme, que planta cara als defensors d’una llei hipotecària
anacrònica, sinó també per la canalització emocional que
faciliten. Aquesta té un efecte social pal·liatiu, perquè frena
els brots de violència, susceptibles d’esclatar en qualsevol
moment. Les persones que se senten impotents davant de la vulneració
dels seus drets o perceben que el projecte vital se’ls ha
estroncat, troben la possibilitat de reconduir la seva ira i cercar
una identitat alternativa, a la de l’individu
fracassat i culpable, per haver estirat més el braç que la màniga.
Al meu entendre, ofereixen protecció per a la clàssica estratègia
del maltractador, que consisteix en convertir l’apallissat en
causant del dany que se li ha infligit.
Davant l’horrible
degoteig de suïcidis, que no suscita cap mena d’empatia entre els
taurons de les finances, aquestes entitats han reaccionat amb coratge
i han ofert un missatge d’esperança. Com sempre, han obert les
portes a éssers humans desesperats, tot facilitant-los assessorament
jurídic, aliments bàsics i aixopluc afectiu. Sense aquesta xarxa de
solidaritat, la despietada cobdícia bancària hauria causat uns
estralls fins i tot més sagnants que els que ja sofreixen
diàriament milers de famílies. Les grolleres campanyes de
criminalització, endegades des de certes tribunes mediàtiques, no haurien de
tergiversar el missatge que transmeten, sempre dirigit a afrontar
l’adversitat amb una actitud pacífica, malgrat que en determinades
circumstàncies això resulti francament complicat. ¿Fins quan es
podrà demanar tranquil·litat als treballadors a l’atur, amenaçats
amb un desnonament? ¿És possible conservar la calma, quan els bancs
rescatats amb diner públic es neguen obstinadament a oferir
contrapartides socials? ¿Cal restar de braços creuats i practicar
meditació, davant la passivitat dels polítics, que han esdevingut
tristos titelles dels grans beneficiaris de l’estafa? ¿Quant de
temps podrem entomar serenament el lladronici, la humiliació i la
mofa?
Ara com ara, em sembla
fonamental crear les condicions necessàries per tal que els
activistes i voluntaris implicats en aquests moviments –una de les
poques fonts d’orgull per al país-, puguin perserverar en la seva
inestimable funció de protecció dels ciutadans desamparats. Trobo
imprescindible estudiar les fonts d’estrès a les quals es veuen
sotmesos, quan atenen aquestes emergències. Per una banda, cal
considerar que escolten regularment relats terribles, vinculats a
vivències d’extrema gravetat. Ésser testimoni de l’exercici del
mal sempre té un component especialment difícil de digerir. A
l’hora de frenar els desnonaments, ningú els assegura que no els
plogui algun cop de porra. Així doncs, a la càrrega psicològica
se li pot sumar l’agressió física. Per acabar-ho d’arrodonir,
han de suportar declaracions infames, en boca de María Dolores de
Cospedal, Cristina Cifuentes i altres membres d’un partit que ha
perdut tota la legitimitat per adreçar-se als electors amb un mínim
de dignitat.
Afortunadament, les
plataformes compromeses gaudeixen d’un amplíssim suport popular i
compten amb l’assessorament de professionals de diferents àmbits,
altament qualificats. No obstant això, hem de recordar que tant
l’assistència com la lluita combativa erosionen, fins i tot a les
persones més bregades i competents. S’han descrit diversos
trastorns, relacionats amb l’estrès derivat de l’atenció a
víctimes de violència, com ara el burnout
o la fatiga per compassió, que
contrasten amb la fredor psicopàtica d’aquells que tindrien a les
seves mans resoldre el drama d’arrel. Aquest darrer concepte, va
definir-lo Charles Figley l’any 1995 i fa referència al trauma secundari, viscut per familiars o personal
especialitzat, que està en contacte directe amb els damnificats. Mai
no és sobrer establir unes quantes mesures preventives, per tal
d’evitar greus problemes de salut mental. Necessitem la bona gent
més forta que mai: són l’única esperança que ens resta.
Comentaris