Imatge: mujerespacio.com
Una dona m’explica
que ahir a la tarda li van robar el mòbil a Passeig de Gràcia. Va
entrar en una farmàcia i va decidir posar-se’l a la butxaca de
l’abric, amb la cremallera ben tancada, per sentir-lo vibrar,
perquè no suporta cap dels insofribles sons que emet l’aparell. En
sortir de l’establiment, després d’haver adquirit la crema que
buscava, va comprovar amb estupor que havia desaparegut. Algun pispa
l’hi havia pres. Encara ara sent incredulitat: no havia notat res!
Ningú que se li acostés ni cap mena de fregadís. Era com si l’home
invisible l’hi hagués arrabassat. Se sorprèn que aquests manguis
tinguin uns mètodes tan refinats. Havia sentit a dir que, en els
bars, quan veuen que algú deixa l’aparell damunt la taula, s’hi
atansen amb qualsevol pretext… i ja l’has vist prou.
Es lamenta que
Barcelona estigui impossible. Sempre hi ha malfactors que vigilen.
La crisi hi deu tenir alguna cosa a veure, segur, perquè uns anys
enrere aquestes coses no passaven. Tant com ara, no. Ja no sap per on
caminar per estar tranquil·la. Se sent ben malament perquè creu que
hauria d’haver-se’n adonat i així podria haver evitat el furt. O
potser hauria estat pitjor, qui sap. Vés a saber què hauria passat,
si hagués oposat resistència. Podrien haver reaccionat violentament
i ara estaria ferida. Tot plegat no ha estat res, una anècdota
d’estar per casa, si la comparem amb els atracaments a les
benzineres -a una dependenta la van amenaçar amb una destral!- o
els assalts als domicilis, amb aquella brutalitat. Diuen que hi ha
gent que mai més no ho acaba de superar. No li sorprèn gens,
francament, si amb un robatori tan inofensiu ja estàs feta un sac de
nervis.
Després del disgust,
encara patiria uns bons maldecaps. Feia menys d’un mes que s’havia
fet un contracte de permanència en una nova companyia –en
l’anterior li clavaven unes factures inhumanes-, motiu pel qual li
havien regalat aquell terminal, nou de trinca. Devia costar al
voltant d’uns 400€. L’havia gaudit tan poc temps! Se sentia
pletòrica, per haver entrat en el món dels WhatsApp i les
diferents aplicacions dels smartphones. No sap si ho explica prou bé,
perquè aquesta xerrameca encara la confon una mica. Tot el dia hi
joguinejava i ara sembla que li falti un braç o una cama. Suposa
que aquests pispes els alliberen i els revenen al mercat negre.
Li fa ràbia la
gentalla miserable, que passa olímpicament dels problemes dels
altres. Ja comprèn que la pobresa els arrossega per camins impensats
però podrien buscar altres víctimes. A més a més, com que deuen
actuar per bandes ni tan sols els més necessitats se’n deuen
aprofitar. Tota aquesta xusma funciona a base d’extorsions i mala
llet a dojo. Volia trucar i no sabia com comunicar-se amb la seva
família. No sabia en quin dimoni de racó de la ciutat hauria de
buscar una cabina de telèfon. Si és que encara en quedava alguna.
Convindria localitzar un locutori. Per estalviar-se disgustos addicionals, va córrer a la botiga més
propera, per sol·licitar que li desactivessin la línia
immediatament. No fos cas que comencessin a fer disbarats amb el seu
número.
El noi que la va
atendre va aconsellar-li que truqués al quatre no sé què, on la
van fer esperar una estona interminable, per tal que li bloquegessin
l’accés a Internet. Allà, a la botiga, els lladres fins i tot
se’ls emportaven les maquetes que tenien exposades a les parets. Ja ho veia, només eren trossos de plàstic.
Sí, coincidia amb ella, Barcelona està impossible. També va
parlar-li d’unes quantes opcions econòmiques per a solventar la
seva incomunicació de manera ràpida però va decidir que s’ho
pensaria. Volia estudiar ofertes. Esperaria fins l’endemà a la
tarda. Unes horés més tard, va tenir una reacció que mai no hauria imaginat, perquè
l’ansietat la consumia. Estava d’un mal humor espantós, notava
una pressió al pit i contestava de mala manera a tothom que se li
adreçava. Esperar tantes hores per a poder-se connectar novament li
semblava un malson. Un dia sense mòbil. Només faltava
aquesta. Em pregunta: sóc addicta a les noves tecnologies?
Comentaris