Un dia sense mòbil

Imatge: mujerespacio.com
      
Una dona m’explica que ahir a la tarda li van robar el mòbil a Passeig de Gràcia. Va entrar en una farmàcia i va decidir posar-se’l a la butxaca de l’abric, amb la cremallera ben tancada, per sentir-lo vibrar, perquè no suporta cap dels insofribles sons que emet l’aparell. En sortir de l’establiment, després d’haver adquirit la crema que buscava, va comprovar amb estupor que havia desaparegut. Algun pispa l’hi havia pres. Encara ara sent incredulitat: no havia notat res! Ningú que se li acostés ni cap mena de fregadís. Era com si l’home invisible l’hi hagués arrabassat. Se sorprèn que aquests manguis tinguin uns mètodes tan refinats. Havia sentit a dir que, en els bars, quan veuen que algú deixa l’aparell damunt la taula, s’hi atansen amb qualsevol pretext… i ja l’has vist prou.

Es lamenta que Barcelona estigui impossible. Sempre hi ha malfactors que vigilen. La crisi hi deu tenir alguna cosa a veure, segur, perquè uns anys enrere aquestes coses no passaven. Tant com ara, no. Ja no sap per on caminar per estar tranquil·la. Se sent ben malament perquè creu que hauria d’haver-se’n adonat i així podria haver evitat el furt. O potser hauria estat pitjor, qui sap. Vés a saber què hauria passat, si hagués oposat resistència. Podrien haver reaccionat violentament i ara estaria ferida. Tot plegat no ha estat res, una anècdota d’estar per casa, si la comparem amb els atracaments a les benzineres -a una dependenta la van amenaçar amb una destral!- o els assalts als domicilis, amb aquella brutalitat. Diuen que hi ha gent que mai més no ho acaba de superar. No li sorprèn gens, francament, si amb un robatori tan inofensiu ja estàs feta un sac de nervis.

Després del disgust, encara patiria uns bons maldecaps. Feia menys d’un mes que s’havia fet un contracte de permanència en una nova companyia –en l’anterior li clavaven unes factures inhumanes-, motiu pel qual li havien regalat aquell terminal, nou de trinca. Devia costar al voltant d’uns 400€. L’havia gaudit tan poc temps! Se sentia pletòrica, per haver entrat en el món dels WhatsApp i les diferents aplicacions dels smartphones. No sap si ho explica prou bé, perquè aquesta xerrameca encara la confon una mica. Tot el dia hi joguinejava i ara sembla que li falti un braç o una cama. Suposa que aquests pispes els alliberen i els revenen al mercat negre.

Li fa ràbia la gentalla miserable, que passa olímpicament dels problemes dels altres. Ja comprèn que la pobresa els arrossega per camins impensats però podrien buscar altres víctimes. A més a més, com que deuen actuar per bandes ni tan sols els més necessitats se’n deuen aprofitar. Tota aquesta xusma funciona a base d’extorsions i mala llet a dojo. Volia trucar i no sabia com comunicar-se amb la seva família. No sabia en quin dimoni de racó de la ciutat hauria de buscar una cabina de telèfon. Si és que encara en quedava alguna. Convindria localitzar un locutori. Per estalviar-se disgustos addicionals, va córrer a la botiga més propera, per sol·licitar que li desactivessin la línia immediatament. No fos cas que comencessin a fer disbarats amb el seu número.

El noi que la va atendre va aconsellar-li que truqués al quatre no sé què, on la van fer esperar una estona interminable, per tal que li bloquegessin l’accés a Internet. Allà, a la botiga, els lladres fins i tot se’ls emportaven les maquetes que tenien exposades a les parets. Ja ho veia, només eren trossos de plàstic. Sí, coincidia amb ella, Barcelona està impossible. També va parlar-li d’unes quantes opcions econòmiques per a solventar la seva incomunicació de manera ràpida però va decidir que s’ho pensaria. Volia estudiar ofertes. Esperaria fins l’endemà a la tarda. Unes horés més tard, va tenir una reacció que mai no hauria imaginat, perquè l’ansietat la consumia. Estava d’un mal humor espantós, notava una pressió al pit i contestava de mala manera a tothom que se li adreçava. Esperar tantes hores per a poder-se connectar novament li semblava un malson. Un dia sense mòbil. Només faltava aquesta. Em pregunta: sóc addicta a les noves tecnologies?


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia