Som víctimes de les seves mentides
Foto: Ferran Nadeu
Vivim submergits en un
oceà de mentides continuades, que ens engoleixen fins a profunditats
abissals, on és complicat veure-hi clar. Podríem esmentar nombrosos
enganys, per part de polítics, mai admesos davant dels electors.
Només que recopiléssim una petita part de les boles electorals dels
darrers comicis, ja en tindríem prou per completar una sinistra
trilogia, que podria sortir per Sant Jordi. Dubto que algú tingués
ganes d’endur-se-la cap a casa, però, saturats com estem dels seus
tripijocs. Per evitar el desbordament, és necessari que ens centrem
en alguns casos paradigmàtics, com ara l’agressió a l’Esther
Quintana o l’estafa de les preferents, el macrodelicte en el qual
la manipulació flagrant de la informació bancària ha conduït
milers de persones vulnerables a la ruïna. La justícia, si arriba,
ho fa en comptagotes.
Naturalment, el brutal
aparell mediàtic es posa gairebé sempre de la banda del poder. Els
fanàtics de l’ultraliberalisme, mestres de la impostura, oculten
tota la deixalla que convingui, alhora que criminalitzen sense pietat
qualsevol forma de protesta ciutadana. Malgrat les innegables
humiliacions a les quals ens veiem sotmesos els ciutadans, aquests
miserables farsants, amb ínfules de catedràtics, pretenen que ens
comportem com xaiets, camí de l’escorxador. Suposo que, amb el sou
que cobren per redactar columnes infames, poden pagar-se les vacances
en hotels de cinc estrelles, on deuen mofar-se alegrement de la
desgràcia aliena. Sento un profund menyspreu pels personatges que es
lucren a costa d’abocar porqueria sobre els ciutadans indefensos,
que lluiten dignament perquè no els manllevin els drets
bàsics.
Quant a l’Esther,
després de l’agressió que va canviar-li la vida, ara ha de sofrir
l’obstinada ocultació d’una evidència inqüestionable: una
pilota de goma que va colpejar-li violentament la cara i va buidar-li
un ull. Els màxims responsables d'aquest atac salvatge exoneren els
botxins de llur responsabilitat, malgrat els informes professionals
que avalen clarament la paraula de la damnificada. Una vegada més,
s’ataca la raó dels humils, a favor de l’omnipotència dels
bàrbars. Hom es pregunta si mai es cansaran de la hipocresia o si,
arribats a aquest extrem, ja es creuen cegament els seus propis
enganys. Al meu entendre, no tergiversen pas la realitat de forma
puntual i utilitària, com ho faria l’infant que manipula les notes
un sol dia, per evitar que els pares el castiguin. Tampoc estem davant de cap fantasia compensatòria. El
problema és més greu perquè ha esdevingut una forma de pensament,
que s’anomena deliri. Aquesta és la masmorra mental on pretenen
empresonar-nos per sempre. Paradoxalment, per més esforços que hi
esmercin, mai no aconseguiran eradicar la necessitat humana de trobar
la veritat. Aquest és el seu gran fracàs; ha succeït en totes les
dictadures: sempre hi ha persones que, fins i tot sota tortura, es
neguen a agenollar-se davant de la realitat paral·lela dels tirans.
L’ésser humà no es
resigna a malviure entre la immundícia moral. Per il·lustrar aquesta
necessitat elemental, penso en el gran actor que va ser Paul Newman,
a la pell d’un advocat alcoholitzat a The
Verdict (1982),
un film que tracta la recerca de redempció d’un professional
esclafat per les fal·làcies del sistema judicial. En el darrer tram
de la seva fracassada carrera, a Newman li toca defensar el cas d’una
dona que està en coma, a causa d’una negligència mèdica, en un
hospital dirigit per l’església catòlica. El lletrat podria
acceptar el sucós suborn que li ofereixen però opta per lluitar
contra els elements. En el seu speech
final, davant del jurat –imprescindible, en aquest gènere-,
argumenta que la mentida ens mata, de mica en mica i ens converteix a
tots en víctimes. Ens embolcalla fins que arriba un punt que desconfiem
completament de les institucions. Això no obstant, tota la
parafernàlia verbal i la corrupció no tenen prou força per
destruir l’anhel de fer justícia, que sobreviu expectant en el cor
de l'ésser humà. Penso que nosaltres tampoc no podem consentir que
ens embruti la duplicitat
dels
opressors. No defallim, mirem cap endins: encara som a temps de
salvar-nos.
Comentaris