Som víctimes de les seves mentides

Foto: Ferran Nadeu

Vivim submergits en un oceà de mentides continuades, que ens engoleixen fins a profunditats abissals, on és complicat veure-hi clar. Podríem esmentar nombrosos enganys, per part de polítics, mai admesos davant dels electors. Només que recopiléssim una petita part de les boles electorals dels darrers comicis, ja en tindríem prou per completar una sinistra trilogia, que podria sortir per Sant Jordi. Dubto que algú tingués ganes d’endur-se-la cap a casa, però, saturats com estem dels seus tripijocs. Per evitar el desbordament, és necessari que ens centrem en alguns casos paradigmàtics, com ara l’agressió a l’Esther Quintana o l’estafa de les preferents, el macrodelicte en el qual la manipulació flagrant de la informació bancària ha conduït milers de persones vulnerables a la ruïna. La justícia, si arriba, ho fa en comptagotes.

Naturalment, el brutal aparell mediàtic es posa gairebé sempre de la banda del poder. Els fanàtics de l’ultraliberalisme, mestres de la impostura, oculten tota la deixalla que convingui, alhora que criminalitzen sense pietat qualsevol forma de protesta ciutadana. Malgrat les innegables humiliacions a les quals ens veiem sotmesos els ciutadans, aquests miserables farsants, amb ínfules de catedràtics, pretenen que ens comportem com xaiets, camí de l’escorxador. Suposo que, amb el sou que cobren per redactar columnes infames, poden pagar-se les vacances en hotels de cinc estrelles, on deuen mofar-se alegrement de la desgràcia aliena. Sento un profund menyspreu pels personatges que es lucren a costa d’abocar porqueria sobre els ciutadans indefensos, que lluiten dignament perquè no els manllevin els drets bàsics.

Quant a l’Esther, després de l’agressió que va canviar-li la vida, ara ha de sofrir l’obstinada ocultació d’una evidència inqüestionable: una pilota de goma que va colpejar-li violentament la cara i va buidar-li un ull. Els màxims responsables d'aquest atac salvatge exoneren els botxins de llur responsabilitat, malgrat els informes professionals que avalen clarament la paraula de la damnificada. Una vegada més, s’ataca la raó dels humils, a favor de l’omnipotència dels bàrbars. Hom es pregunta si mai es cansaran de la hipocresia o si, arribats a aquest extrem, ja es creuen cegament els seus propis enganys. Al meu entendre, no tergiversen pas la realitat de forma puntual i utilitària, com ho faria l’infant que manipula les notes un sol dia, per evitar que els pares el castiguin. Tampoc estem davant de cap fantasia compensatòria. El problema és més greu perquè ha esdevingut una forma de pensament, que s’anomena deliri. Aquesta és la masmorra mental on pretenen empresonar-nos per sempre. Paradoxalment, per més esforços que hi esmercin, mai no aconseguiran eradicar la necessitat humana de trobar la veritat. Aquest és el seu gran fracàs; ha succeït en totes les dictadures: sempre hi ha persones que, fins i tot sota tortura, es neguen a agenollar-se davant de la realitat paral·lela dels tirans.

L’ésser humà no es resigna a malviure entre la immundícia moral. Per il·lustrar aquesta necessitat elemental, penso en el gran actor que va ser Paul Newman, a la pell d’un advocat alcoholitzat a The Verdict (1982), un film que tracta la recerca de redempció d’un professional esclafat per les fal·làcies del sistema judicial. En el darrer tram de la seva fracassada carrera, a Newman li toca defensar el cas d’una dona que està en coma, a causa d’una negligència mèdica, en un hospital dirigit per l’església catòlica. El lletrat podria acceptar el sucós suborn que li ofereixen però opta per lluitar contra els elements. En el seu speech final, davant del jurat –imprescindible, en aquest gènere-, argumenta que la mentida ens mata, de mica en mica i ens converteix a tots en víctimes. Ens embolcalla fins que arriba un punt que desconfiem completament de les institucions. Això no obstant, tota la parafernàlia verbal i la corrupció no tenen prou força per destruir l’anhel de fer justícia, que sobreviu expectant en el cor de l'ésser humà. Penso que nosaltres tampoc no podem consentir que ens embruti la duplicitat dels opressors. No defallim, mirem cap endins: encara som a temps de salvar-nos.