L'endemà de Sant Jordi




Imatge: @mpairo


El 24 d’abril al matí, el primer bon dia van ser les barricades amb les quals uns encaputxats van tallar la Diagonal, a l’alçada de la facultat d’Econòmiques. Es van llegir informacions clarament contradictòries, en relació a la pertinença o no dels organitzadors de l’aldarull a la comunitat estudiantil. Com és habitual en aquest país, costa destriar la veritat de la mentida. La crema de contenidors i de pneumàtics va originar una densa fumarada i unes cues quilomètriques, que van alterar notablement el trànsit de la urbs. Alguns mitjans situaven l’origen del malestar a la UPC, on la fulla de les estisores hi sobrevola amenaçadora, com un bombarder a punt de buidar l’artilleria. Paradoxalment, el rector, Antoni Giró, carrega sobre les seves espatlles una gestió nefasta, marcada principalment per un projecte urbanístic faraònic, en el qual s’havien abocat 25 milions d’euros i que ara ha embarrancat a causa del profund sot financer on romanen atrapats. A la resta d’universitats catalanes tampoc es tiren coets, precisament; allà on no hi ha una vaga, s’organitzen tancades, manifestacions i crispades assemblees. Els motius de les protestes són ben coneguts per tothom: acomiadament de professors, pèrdua de democràcia interna, augment desmesurat de taxes…. Ras i curt, el nucli dur del futur intel·lectual del país es convulsiona. Aquest crit de dolor, sorgit del món acadèmic, és perfectament coherent amb l’espectacle circense que es va organitzar per Sant Jordi, al centre de Barcelona.

 No puc transmetre pràcticament res agradable de la diada, llevat que vaig conèixer Rafael Chirbes i vaig adquirir-ne la darrera novel·la, En la orilla (Anagrama, 2013). Després de devorar Crematorio (Anagrama, 2010), tenia clar que volia seguir gaudint de la seva literatura. M’hauria agradat poder-hi conversar una mica però, quan el vaig tenir davant, només se’m van acudir banalitats. Vaig preguntar-li si el nou llibre era una continuació de l’anterior i em va respondre que sí, que es podria considerar d’aquesta manera perquè el va escriure immediatament després. La dedicatòria estampada amb l’estilogràfica es complirà: Para Clara, por que la relación continúe. Al voltant del reconegut escriptor de Tavernes de la Valldigna hi signaven nombrosos autors que podríem etiquetar de mediàtics –si és que encara no està oficialment prohibit emprar aquest terme-. La veritat és que l’escena resultava força sorprenent, una mica com si descobrissis un gerro de porcellana autèntic, enmig d’un conjunt de peces de plàstic, en un basar xinès. Un any rere l’altre, lamento l’esperit comercial de la jornada però, en aquesta ocasió, la sensació de vacuïtat cultural va ser més inquietant que mai. La buidor deu formar part de l’spleen d’una Barcelona en crisi.

Atès que s’ha destinat una morterada de calés a promocionar l’any Espriu, trobo que el més encertat hauria estat que el nostre gran poeta hi tingués un paper preponderant. En comptes de trobar ben representada la seva obra, a les diferents parades, ensopegaves arreu amb les produccions d'oportunistes diversos, la presència dels quals originava autèntics taps humans, que impedien que els vianants  avancéssim per la vorera. Paral·lelament, sorgien tota mena d’indignats que organitzaven els seus escraches particulars. Recordo un grup de treballadors d’Iberia que es va plantar davant d’una carpa del PP, a Rambla Catalunya, per corejar-hi repetidament la famosa consigna, no hay pan para tanto chorizo. Vaig veure com una acòlita del partit apretava les dents, rere la taula, amb els braços creuats. Sinvergüenzas, murmurava. També circulaven fileres de persones en silenci, que portaven pancartes. Me paraliza vivir en una memocracia, proclamava una. Altres col·lectius eren més sorollosos, duien altaveus, feien sonar el xiulet i cridaven contra algú que els havia estafat. La màscara grotesca del mercat mediàtic, doncs, no va poder ocultar les nostres profundes ferides. Encara ens queda el consol de recórrer a la bona literatura, per a transcendir la crua realitat que ens aclapara i cada dia ens espanta més.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia