divendres, 30 de setembre de 2011

Jaén, Madrid, Barcelona




Engego la televisió i em trobo amb un devessall de notícies tràgiques, que posa la carn de gallina. Mare ofega els seus dos fills a la banyera. Pertorbat dispara contra una embarassada a l'interior d'una església i després se suïcida, procuren salvar el nadó però es troba en estat greu. Prometedor poeta, Salvador Iborra, és apunyalat al barri Gòtic, embolicat en la baralla per una bicicleta. Cinc víctimes mortals, en un tres i no res.

Inseguretat ciutadana, malaltia mental, crisi econòmica, etcètera. Davant la pantalla, fa la impressió que l'existència humana perd valor, com si s'hagués desplomat en alguna borsa macabra. Justícia, malauradament, també és una paraula devaluada. Viure és una aventura perillosa.




dimecres, 28 de setembre de 2011

Els aduladors de Duran


El fitxatge de Joan Barril, treballador d'una ràdio pública, per part de Duran i Lleida, ha generat un considerable rebombori



Darrerament, em fa la impressió que es perden les formes democràtiques a marxes forçades. Al marge de les conseqüències derivades de les sagnants retallades, la precipitada reforma constitucional o la brutalitat policial, hi ha una qüestió de barroeria desacomplexada, que pertorba profundament. A les portes del 20-N, ja no aspiro a què els nostres suposats representants reprimeixin la seva ambiciosa naturalesa, em conformaria amb què la dissimulessin una mica. Només que no es reproduís l'esperpèntica cursa electoral cap a la Generalitat, marcada per les mentides compulsives, em donaria per satisfeta. Mireu si poso el llistó baix. Pel que fa al dia de les urnes, tinc bastant clara quina serà la meva opció. Per primera vegada, d'ençà que tinc dret a vot, canviaré la meva actitud vers els comicis.


Al meu entendre, un dels exemples més flagrants de desvergonyiment el trobem en la figura de Duran i Lleida, que té la facultat de superar-se a si mateix, un mandat rere l'altre. Recordo perfectament la jornada que va venir a fer campanya a Palafrugell, per defensar el seu candidat municipal. Aquell dia, al Centre Fraternal, a banda d'acaparar desmesuradament l'atenció, hi va coincidir amb un famós imputat, en un colossal afer de corrupció, que va tenir la fabulosa ocurrència de treure-hi el nas. El xiuxiueig a la sala va ser inevitable. Algú li podria haver aconsellat al voluminós senyor que es quedés a casa, com un simple exercici de prudència. Amb el líder d'Unió, tot van ser petons i abraçades, una imatge que les càmeres de diversos fotògrafs van captar de seguida. L'endemà, no vaig poder-ne veure cap a la premsa. És ben cert que l'home és lliure de passejar-se per on més li plagui però a mi em va semblar, malpensada com sóc, que es mofaven descaradament de l'auditori.

Les trifulgues de l'incombustible Duran no acaben aquí, per desgràcia; té una actitud arrogant i despectiva vers els periodistes que li pregunten per les seves estades a l'hotel Palace de Madrid, on hi viu com un reietó. Segons ell, es tracta de pura tafaneria, la mateixa que porta els ciutadans a preguntar-se pel seu patrimoni. Diria que la darrera sortida del democristià ha estat la gota que ha vessat el vas. Com si no en tingués prou amb els actuals privilegis, ha contractat un consell de savis, que l'assessorarà en la campanya. Entre diversos intel·lectuals, hi figura Joan Barril, que actualment condueix un programa a Catalunya Ràdio. Com s'ha comentat a la xarxa, Barril ha simpatitzat amb el Foro Babel, el PSC de Pasqual Maragall i el sobiranisme de CiU. O sigui, que està dotat d'un notable virtuosisme camaleònic, perfectament en sintonia amb l'ambigüitat política del candidat. Alguns internautes es pregunten si és ètic que el treballador d'una ràdio púbica ofereixi els seus serveis a un determinat partit i si, a partir d'ara, es podrà considerar neutral la seva opinió. A Alícia Sánchez-Camacho li ha faltat temps per posar el crit al cel, davant d'aquest escàndol, com si ella fos tan exemplar.

Malgrat tot, sóc generosa de mena i oferiré un modest consell literari al cercle Duran, per a facilitar-los l'encomiable tasca. En primer lloc, els encoratjaria a llegir un parell de valents articles de Josep C. Vergés, publicats al Diari de Girona: El miserable mileurista Duran i Alicia i Duran, blanquejats pels bancs. Hi descobriran el crèdit astronòmic que BBVA, Banco de Santander i La Caixa han concedit a l'aspirant a ministre i a la líder del PPC. Potser hi haurà sort i es preguntaran si les entitats bancàries no col·laboren activament a blanquejar els calés desviats per aquells que haurien de vetllar pel nostre benestar. S'assabentaran, al mateix temps, de la misteriosa desaparició d'una fortuna provinent de la Unió Europea, suposadament destinada als aturats catalans. Ja que hi som posats, també els recomanaria un llibre, del mateix autor: Tots els homes de Duran, la corrupció política de Catalunya, on s'hi exposen més extensament les seves maniobres obscures i les dels seus acòlits, molts dels quals han estat condemnats però no han trepitjat la presó. Curiosament, malgrat l'indiscutible interès de l'obra, els mitjans catalans amb prou feines se n'han fet ressò. A les pàgines d'El País, Jordi García-Soler es qüestionava si no estem davant d'un pacte de silenci. Certament, el coratge periodístic no és pas tradició, a casa nostra. Només cal recordar l'enorme sorpresa amb la qual la premsa va rebre el saqueig del Palau de la Música. Aquí es porten més el sabó i la hipocresia. Amagar la brutícia sota l'estora. Així de bé ens va.




dilluns, 26 de setembre de 2011

Anonymous, el debat continua obert


La famosa màscara que representa Anonymous està inspirada en la que portava Guy Fawkes, a la novel·la gràfica V de Vendetta, un heroi prototípic que batallava contra un estat opressor



Som Anonymous. Som legió. No oblidem. No perdonem. Espereu-nos.
Vet aquí la inquietant targeta de presentació del conegut grup de ciberactivistes Anonymous, organitzat de forma horitzontal a través de la xarxa. És habitual topar-se amb la característica màscara de la imatge en les movilitzacions de protesta, contra el poder polític o financer. Com en el cas de Wikileaks, desperten tota classe de reaccions, que oscil·len des de l'admiració devota fins a la profunda suspicàcia. Val a dir que el codi Penal ja ha fet moviments per a castigar amb penes de presó els hackers subversius. Uns ciutadans hi volen veure rectes defensors dels drets civils, mentre que els altres els acusen de ser vulgars extorsionadors -aquí hi podeu trobar les seves operacions més destacades, arreu del món-. A l'Estat espanyol, recentment, han anunciat una recopilació de dades referents a la repressió postfranquista (1975-2011), així com la divulgació de comprometedors informes vinculats a l'11-M, entre d'altres accions imminents.

Prenguem la darrera amenaça com a exemple. Els atemptats de Madrid, igual que l'infaust Onze de setembre, han generat teories conspiradores. Les hipòtesis paral·leles es basen en diversos punts foscos de la investigació, exposats a bastament a la xarxa i també en alguns llibres reveladors. Com ha succeït als Estats Units, els plantejaments alternatius han estat silenciats de forma sistemàtica en ràdios i televisions. O ETA o Al-Qaeda. No ha existit espai per a una tercera opció. Evidentment, una servidora no disposa de formació suficient per a posicionar-se a favor o en contra de la presumpta implicació de l'Estat en la massacre. Amb tot, si que trobo clarament condemnable el búnquer del periodisme espanyol respecte les veus dissidents. Només cal constatar la facilitat amb la qual us publicaran un article adulador sobre Guardiola i la cursa d'obstacles que haureu de superar, si desitgeu exposar arguments ferms contra les càrregues policials. La diferència entre una bassa d'oli i un mar de tempesta. Com deia, hauria trobat interessant una discussió en profunditat sobre les contradiccions de la versió oficial. Si de debò vivim en democràcia, els discursos més crítics també haurien de tenir cabuda en columnes i tertúlies, per més incòmodes que resultin. En aquest sentit, la tasca ciberactivista em sembla benvinguda. El debat que han posat damunt la taula, continua obert.

¿Constitueixen una amenaça o representen una alliberació? ¿Són fruit de les circumstàncies o els espera un llarg i pròsper camí? Els excel·lents resultats del Partit Pirata a Alemanya fan pensar que el seu missatge no és flor d'un dia sinó que ha quallat dins la societat, esgotada de tanta manipulació, corrupció i immunitat política. Podríem discutir llargament si organitzacions com Anonymous representen un contrapoder real o són una solució desitjable pels mals que ens assetgen. Al meu entendre, no hi ha dubte que existeix un abundant substrat per afavorir el seu naixement i proliferació. Ells i elles asseguren que són com els múltiples caps d'una Hidra mitològica. Si proveu de tallar-ne un, en sortiran deu.




divendres, 23 de setembre de 2011

Conte de tardor, amb vistes a la Ciutadella



No vaig poder resistir el contrast de bellesa i horror. Avui ho sé, després de tants anys. La primera vegada que vaig veure-la va ser en un recital a la Ciutadella. Llegia Baudelaire, prop de l’escultura de Llimona. Acabava d’arribar de París, posseïa la mena d’encant dels artistes que han begut de fonts franceses. No entenia un borrall dels poemes. El francès no ha estat mai el meu punt fort. Vaig aprendre’l més tard, amb penes i treballs. La connexió que vaig creure establir-hi era més profunda. De tot, menys escorça. L’auditori l’escoltava amatent, com jo mateix, perfectament seduït. Érem a l’aire lliure, deixàvem enrere l’estiu, ens embolcallava l’agradable atmosfera dels inicis. La captivadora declamació, la pell bruna i els ulls ametllats. No podia deixar de contemplar-la, embadalit i babau. Aquell embruix tardoral va impedir-me l’accés a l’evidència. Ho hauria d’haver entès. Una dona com aquella no s’hauria fixat mai en mi, si no hagués estat pel pare. El pare. Ella volia brillar. Jo, enamorar-me. Així de senzill i de vell. Tan planer que fa llàstima recordar-ho. No l’hi retrec. Passava per allà i necessitava creure en l’impossible.


Ma germana va trucar, havien passat unes quantes estacions apassionades, entre cançons de Jacques Brel i cigarretes a les fosques. La veu era greu: ens havíem de veure, volia explicar-me una cosa. Malastrugança. Feia temps que s’havia allunyat de la família, deia que només m’estimava a mi. Ens vàrem trobar en una terrassa de Gràcia. Aquella tarda obscura que em va destrossar. Vàrem seure davant d’un parell de cerveses. Llavors va deixar anar les paraules que van abocar-me al precipici. Havia estat pura coincidència, no els hauria d’haver vist mai. No tenia per costum passejar pels voltants de la Ciutadella però aquell dia havia decidit escampar la boira de la feina i perdre’s per rutes poc rutinàries. El pare i ella eren al costat d’un semàfor, a punt de creuar el carrer. Es feien un petó a la boca. No hi havia segones lectures.


La imatge es va reproduir dins del meu cap, milers, milions de vegades. Més que l’odi, em va perseguir la repugnància. El fàstic de pensar-los tan propers, l’un de l’altre. Una nit qualsevol, vaig arrossegar-me pel Born i vaig tornar borratxo al pis. A la farmaciola hi tenia abandonada una caixa de pastilles i me’n vaig empassar unes quantes. Moltes. Llavors va arribar ma germana, providencial. Tenia les claus, estava intranquil·la perquè no contestava les trucades. No recordo res, d’aquells instants d’angoixa. Més tard, un rentat d’estómac i un terrabastall. En un diari es va publicar que el fill del gran escriptor s’havia intentat suïcidar. Jo no pensava morir-me, només estava perdut. El pare va aparèixer més preocupat per la seva imatge que per mi. La mare feia temps que vivia en un altre planeta i no tenia cap intenció de tornar. Van continuar junts, d’amagat, les aparences són sagrades. La sentia tot sovint per la ràdio, va publicar una novel·la meravellosa. En aquelles pàgines vaig descobrir-hi ambdues veus,una exquisida unió de maduresa i sensibilitat extrema. Vaig haver de marxar ben lluny de Barcelona, per sortir del pou. Em torturava la bellesa. El constrast de l’harmonia i el desconsol.




dimecres, 21 de setembre de 2011

Wall Street agafa el toro per les banyes


Un flyer de l'acampada del 17-S a Wall Street convidava els participants a agafar el toro per les banyes: take the bull by the horns



En el fascinant
Diccionario de símbolos, Juan Eduardo Cirlot fa referència al complex simbolisme del toro. Explica que en les cultures paleorientals la idea de poder venia representada per aquest animal, mentre que en la llengua dels acadis l'expressió trencar la banya significava afeblir-lo. De Mesopotàmia fins a Nova York: la bèstia encarna avui la prepotència inhumana dels mercats. El popular bull de Bowling Green ha esdevingut un objectiu simbòlic a combatre, per part dels activistes que s'han atrinxerat pacíficament en el melic del capitalisme. Com era de preveure, l'animal ha reaccionat amb violència. A la ciutat dels gratacels et poden arrestar per estar en un parc públic després de les 22h i està prohibit que més de vint persones es congreguin al carrer sense permís. Els policies han començat la seva tasca repressiva, sota el pretext de garantir la seguretat. Una cançoneta molt gastada. I de Nova York a Madrid: el conegut logotip de la cadena ultraconservadora Intereconomía s'ha inspirat en la mateixa escultura de bronze. No és casual que s'acarnissin amb els indigants de casa nostra, perquè aquests també els planten cara amb vehemència.

Val a dir que l'emblemàtica peça no és de propietat pública sinó que pertany a l'escultor que va idear-la, Arturo Di Modica, un immigrant sicilià que va pagar-ne les despeses de la seva butxaca. Va invertir-hi un total de 360.000 dòlars, que constituïen la totalitat dels seus estalvis. En un principi, va ser concebuda com una expressió de street art, després de la crisi borsària de 1987. Representava la força i el poder nord-americans, va ser col·locada sense permís davant de la Borsa de Nova York. Les tendències alcistes, anomenades bullish, estaven ben reflectides en l'obra. Va ser tanta l'acceptació ciutadana que finalment fou col·locada en la seva ubicació actual i constitueix una font d'atracció turística constant. Actualment, com bona part de mortals, l'artista es troba ofegat pels deutes i ha posat a la venda la seva creació més famosa. L'any 2006 Di Modica va demandar el gegant Wal-Mart, per haver explotat econòmicament l'escultura sense el seu consentiment. Recordem que aquesta corporació forma part de les fortunes més importants dels Estats Units, contra les quals protesten els acampats. La riquesa de la família del fundador ascendeix a 90.000 milions de dòlars, el mateix que posseeix el 40% menys privilegiat del país: 120 milions de persones. El salari del president és 900 vegades superior al sou d'un treballador mitjà de l'empresa. Aquest petit testimoni és una mostra més del creixement exponencial de les desigualtats, que ha assotat una de les primeres potències planetàries. Davant de la insuportable asfíxia, no és d'estranyar el contagi imparable de les protestes. Retornen les proclames de Patti Smith, quan cantava People have the power. Un tema, per cert, que la titànica Telefónica ha utilitzat en un dels seus anuncis. És natural que el món clami per acabar amb aquesta perversió. A Liberty Square també ho veuen clar: hem d'agafar el toro per les banyes.



dilluns, 19 de setembre de 2011

Precarietat, precarietat, precarietat... i esperança


La pel·lícula Cómo acabar con tu jefe és una entretinguda paròdia dels abusos laborals



Les històries que escolto darrerament tenen a veure amb tota classe d'humiliacions a la feina. Vivències esfereïdores, vinculades a la crisi econòmica, que posen de manifest la cara més fosca de l'ésser humà, quan se sent lliure per explotar sense reserves persones que es troben en situació de vulnerabilitat. Acomiadaments improcedents, vexacions psicològiques, sous infrahumans i un llarg etcètera de tortures quotidanes. L'estrès sostingut és un problema greu de salut que pot desembocar en severes patologies. Aquesta mena de violència constitueix una xacra que colpeja profundament la societat. Malgrat que sovint passi desapercebuda, no hauria de quedar impune.

El Consell de Ministres ha acordat recentment suspendre el límit d'encadenament de contractes temporals. Una nova garrotada. Amb paraules de l'economista Santiago Niño Becerra: Si fins avui hi havia precarietat, ara es tolerarà tot allò imaginable. La fórmula desreguladora dels mercats, acompanyada de repressió i retallada de drets socials dóna sucosos rendiments als peixos grossos. Per contra, els assalariats en pateixen les tràgiques conseqüències. Els rics cada cop ho són més i els pobres, a banda d'escurats, viuen assetjats. Pel camí que han escollit els Governs a bona part del món, la tendència serà la d'aprofundir encara més l'esquerda entre privilegiats i esclaus contemporanis.
En aquest sentit, el dramàtic testimoni de Mohamed Bouazizi, inici simbòlic de les revoltes al nord d'Àfrica, resulta paradigmàtic. No és casual que es convertís en la guspira que va encendre el foc de la indignació. Des de Tunísia fins a Israel s'escolta la seva història. Un venedor ambulant de fruita, víctima d'abusos policials, tan ofegat econòmicament que ni tan sols es podia permetre el luxe de somiar. No és la seva una tragèdia global?

La tirania financera ha tingut una resposta clara en els moviments pacífics de protesta. Avui han estat les borses. Demà, qui sap. Per desgràcia dels ultraconservadors, hi ha una plaga planetària de rastaflautes, que no està disposada a desaparèixer a cops de porra. Es repeteixen les mateixes escenes arreu. Joves amb megàfons, performances de denúnica i enginyoses proclames. Tampoc no hi falta la brutalitat policial, la censura mediàtica o els desallotjaments forçats. Gallardón va prendre represàlies contra un agent que va decidir participar en una assemblea, en el seu temps lliure. Fins aquí arriba la inquietud. La tensió és a flor de pell. Responem amb somriure, dignitat i tendresa. En els blogs dels activistes, es recorda tot sovint el discurs final del Gran Dictador de Chaplin. Com que encara ens queda l'humor per a rescabalar-nos, acabo amb la recomanació de la comèdia estripada que il·lustra aquest post. La vaig anar a veure ahir. Dubto que hi hagués algú a la sala de cinema que no hagués viscut alguna situació similar a la que plantejava la gran pantalla. Les riallades eren generals. Malgrat la duresa del dia a dia, penso que hi una cosa molt profunda que ens uneix. Es diu esperança.



divendres, 16 de setembre de 2011

La grollera 'sinceritat' dels poderosos


El nét del dictador va assistir a la fastuosa boda de Felipe i Letizia



Jaime Martínez-Bordiú, conegut per haver patit greus problemes amb la justícia, ha declarat recentment que su abuelito era un gran tío, una buena persona. Murió cuando yo tenía casi 12 años pero recuerdo que era divino y muy familiar. Les declaracions no m'han sobtat perquè un altre dels néts del criminal que va oprimir Espanya durant 40 anys, Francis Franco, ja ens havia delectat en un plató amb afirmacions força semblants. Per la seva banda, Cristiano Ronaldo ha donat la volta al món amb les conviccions sobre la seva bellesa, riquesa i gran talent futbolístic, que provoquen enveja i fomenten, segons ell, que pateixi agressions injustificades. En la mateixa línia de desacomplexada sinceritat, trobem un expert en la matèria, Silvio Berlusconi, que va qualificar Agela Merkel d'infollable cul greixós, segons unes escoltes recentment publicades per la premsa italiana. Vet aquí uns quants exemples de flacciditat neuronal, per part de personatges que es belluguen en les més altes esferes i tenen, en certs casos, importants responsabilitats entre les seves mans. Alguns columnistes fan escarafalls davant d'aquesta incontinència verbal. Resulta difícil obviar que les desagradables paraules il·lustren prou fidelment el món paral·lel en el qual viuen aquells que les pronuncien.

La prepotència dels futbolistes d'elit no se circumscriu exclusivament a un sol jugador. Deixant de banda les sortides de to, caldria debatre en profunditat la quantitat indecent de milions que es paguen per la seva tasca dins del camp, així com els privilegis dels quals gaudeixen, en matèria d'impostos, una protecció intolerable en els temps que vivim. No és d'estranyar que determinats esportistes tinguin problemes amb la humilitat, quan el seu entorn els empeny cap a l'arrogància més absoluta. En ocasions, aquesta no es manifesta en presència de les càmeres però si en l'àmbit privat. Podríem qüestionar si és més criticable anar de cara o bé posar-se una bonica màscara davant del públic. En el cas de la família Franco, és ben coneguda la seva situació econòmica després de la defunció del abuelito. La dramàtica realitat dels nadons robats és un exemple clar de franquisme sociològic. És impossible ocultar la vinculació de nombrosos polítics de l'etapa democràtica amb l'abominable Movimiento. Tots aquests esdeveniments ens condueixen a les potineries de la Transició, de les quals avui en recollim els fruits. De manera anàloga, si ens traslladem a Itàlia, tampoc són tan extraordinàries les barroeries retrosexuals del Cavaliere. ¿Què es pot esperar d'un president que segueix en actiu després d'haver estat acusat de suborn i prostitució de menors ? En definitiva, aquestes excentricitats mediàtiques són només la punta de l'iceberg. A les clavegueres del poder hi ha molta porqueria per netejar. I sembla que ben aviat ens sortirà per les orelles.



dimecres, 14 de setembre de 2011

Modesta retallada en despesa militar (una vegada més)


La ministra Chacón informava sobre una operació militar a Líbia


Cada cop de tisora anunciat per les autoritats competents és una patacada a l'estómac del ciutadà. Les conseqüències a llarg termini encara no podem avaluar-les detalladament però intuïm una ferida sagnant, complicada de cicatritzar. Atesa la manca de criteri professional a l'hora de retallar, el benefici a curt termini pot repercutir en un agreujament futur de la crisi.
Segons alguns experts, les mesures plantejades tindran l'efecte oposat al que pretesament persegueixen. Queda clar que ens haurem d'estrènyer el cinturó en l'àmbit sanitari, social i també educatiu però ¿què succeïrà amb l'armament? Si es combaten amb tanta passió les grans estafes del PIRMI ¿no caldria explicar, fil per randa, quins seran els estalvis en matèria de recerca militar? Malgrat la seva formidable contribució al deute públic, aquesta no és una necessitat informativa de primer ordre.

Segons el Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, les reduccions respecte el 2008, no han impedit que la despesa militar per al 2011 sigui encara una de les prioritats públiques del Govern espanyol. La inversió en R+D militar és molt més elevada que la del nostre entorn socioeconòmic i tres vegades superior a la investigació sanitària. També està significativament per damunt del dispendi en ciència bàsica, educació, medi ambient i eficiència energètica. Destaca la mala gestió relacionada amb la indústria militar, que suposa grans augments en relació als costos inicialment pressupostats, així com els crèdits concedits pel Ministerio de Industria, que encara no han estat retornats. Enguany, per exemple, hi ha prevista l'adquisició de 2.600 míssils antitanc Spike, construïts per l'empresa israeliana Rafael. Contràriament al què es transmet des de la propaganda oficial, les empreses militars són un pou constant de pèrdues per al país. Tot i les reveladores dades, la implacable tisora no té previst fer estralls a ca la Chacón. Es reserven la massacre per a d'altres indrets.

No cal dir que tot el ball de números té el seu equivalent en el camp de batalla. Ho apuntava Vicenç Fisas en un article: la despesa militar centrada en la compra d'armament és inversament proporcional a l'esforç diplomàtic per a gestionar crisis i construir processos de pau. La magnífica exposició de cinisme significa hospitals derruïts, soldats amb els caps esberlats, mares destrossades pel dolor, infants mutilats i, per descomptat, més violència futura. Un drama per a la humanitat que s'oculta sota tota mena de pretextos i falses esperances. Encara hi ha qui dubta que necessitem una altra forma de fer política. És qüestió de vida o mort.



dilluns, 12 de setembre de 2011

L'home que somiava George Clooney i la seva casa del llac Como


L'estil de vida de George Clooney desperta admiració en alguns homes


Les dones tenim experiència en defensar diferents tipus de feminitat. L'ancestral discriminació que patim ens ha conduït a reivindicar, incansablement, que no volem ser relegades a simples objectes sexuals ni tampoc encasellades en certs rols dins de la societat. Aquest reduccionisme ens resulta més que familiar i per això perseverem en la lluita, malgrat la vulneració dels nostres drets fonamentals i les recurrents invectives dels masclistes de torn. Val a dir que quan he exposat aquesta realitat en alguna xerrada, m'ha sorprès agradablement constatar com també hi ha homes sincerament interessats en conèixer la psicologia de la dona així com la seva pròpia part femenina. En ocasions, amb un entusiasme que supera fins i tot el de les dones. És esperançador constatar com, en tantes ocasions, remem en la mateixa direcció. Tal vegada no potenciem prou els moments de màgica connexió.

La identitat masculina és difícil de definir: està condicionada per un compendi de factors genètics, polítics, culturals i familiars. La influència dels models cinematogràfics és un component a tenir en compte, a l'hora de generar determinats estereotips dels quals pot resultar complicat alliberar-se. És evident que s'han fet passos endavant però encara queden moltes muralles per enderrocar. Penso que el prototip de mascle heterosexual, blanc i poderós preval de manera aclaparadora sobre la resta. També considero que es posa massa èmfasi en els aspectes estètics d'aquest canvi i es parla poc de les necessàries transformacions psicològiques i socials. Personatges com George Clooney són descrits com un model übersexual, el qual manté elements de la masculinitat tradicional però incorpora certes qualitats més contemporànies, com l'acceptació de la vulnerabilitat, la sensibilitat o l'expressió de les emocions. ¿De debò el perfil Clooney representa una avenç en matèria d'igualtat? El nivell d'exigència cap a l'home no desmereix en absolut la tirania corporal de les seves successives parelles. L'actor coneix en profunditat el show business però no ha abandonat el compromís social. És un madur atractiu que conserva la capacitat per seduir dones joves i guapes. Té un nivell adquisitiu elevat i es pot permetre luxoses residències, en indrets paradisíacs, on gaudir intensament dels plaers de la vida. No sé fins a quin punt resulta frustrant o alliberadora, tanta potència i glamur. Hi voldria veure evolució però hi percebo més aviat estancament. La mateixa supèrbia, amb una disfressa renovada. ¿Són aquests els vertaders somnis de l'home del S.XXI?



divendres, 9 de setembre de 2011

Maneres incòmodes d'explicar l'11-S


George Bush començava la seva croada contra l'horror, al costat d'un bomber, en una coneguda imatge de la Zona Zero


En una cèlebre sentència, John Lennon afirmava que la vida és allò que et succeeix mentre estàs ocupat en altres coses. El mateix es podria dir de la notícia, la qual transcorre quan estàs bocabadat davant de la televisió. Darrerament, trobo interessant cercar visions alternatives a la versió oficial de l'Onze de Setembre. Us recomano que no poseu el peu en aquesta aventura paral·lela perquè després us serà difícil poder-ne sortir. Si els atacs terroristes van ser realment un inside job del Govern dels Estats Units, els esdeveniments posteriors agafen un sentit radicalment diferent. La parafernàlia de la guerra contra el terror no respondria a una necessitat de defensar-se de l'amenaça islamista fonamentalista sinó a una brutal voluntat de dominació i afany de lucre. Tal i com exposava en el darrer post, el corrent dissident no constitueix en absolut un batibull delirant d'especulacions inconnexes. La informació que posen damunt la taula els membres del moviment de recerca de la veritat apareix com una peça que encaixa a la perfecció dins del Projecte per al Nou Segle Americà. Els esmentats plantejaments són interessants, coherents, ben estructurats i rigorosos. Per què no es fan arribar al gran públic?

Malgrat que l'11-S no tingui precedents, la referència històrica més esmentada ha estat Pearl Harbor. Repassem algunes similituds. En primer lloc, un enfocament patriòtic de la derrota, que legitimaria qualsevol forma de venjança bèl·lica. El nacionalisme desfermat es perpetua en els successius aniversaris, que posen èmfasi en la matança del Pacífic i, en canvi, minimitzen la devastació de les bombes atòmiques al Japó. És evident que la massacre a l'Iraq o l'Afganistan, que ha causat centenars de milers de víctimes innocents, no ha tingut el mateix ressò mediàtic que l'Onze de Setembre. En segon lloc, la sospita que la victòria nipona no s'hagués vist facilitada per Franklin Delano Roosevelt, que no comptava amb el suport dels ciutadans -el 88% hi estava en contra- per a participar en la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, si no hagués estat pel xoc col·lectiu viscut a Nova York, el trio de les Açores ho hauria tingut magre per a executar els seus plans destructius, sense despertar un rebuig popular massiu. És ben clar que el poder disposa d'una colossal maquinària per explicar històries determinades, segons la seva conveniència. Passada una dècada del dia que canviaria el món, ara ens hem de creure que les tortures i els assassinats han contribuït a la seguretat planetària. Ignoro com es poden deixar anar tantes mentides, sense perdre la compostura. Té el seu mèrit. A diferència del S. XX, la xarxa proposa avui narracions alternatives, que agafen una força insospitada, en la mesura que creix la desconfiança cap a un Govern que es revela cada dia més incompetent.

Per altra banda, tenim les víctimes. Pel que he pogut llegir, s'han queixat de la instrumentalització política de la tragèdia. Durant i després dels atemptats. També han lamentat l'enterrament indigne dels seus éssers estimats així com la constant aparició de patologies, derivades de la pols emesa dels edificis desplomats. Segons com, les víctimes són incòmodes perquè també tenen un afany insaciable per explicar-se històries que no sintonitzen amb la repetitiva cantarella de la Casa Blanca. Per això, massa sovint, són les grans oblidades en els drames col·lectius. Una de les característiques del trauma psicològic és la fragmentació de la memòria. La dificultat per integrar determinats episodis en la trajectòria vital. La recuperació passa necessàriament per reexplicar aquests episodis, de manera que prenguin un sentit que permeti passar pàgina. Actualment, hi ha massa elements que grinyolen i cal seguir caminant. La veritat, tard o d'hora, haurà de sortir a la superfície.




dimecres, 7 de setembre de 2011

Onze de setembre: paranoies conspiradores o creïbles evidències científiques?


La veritat sobre l'onze de setembre és encara una incògnita. Foto extreta de Google.


Fa dies que m'he endinsat en la incommensurable obra de Robert Fisk, La gran guerra per la civilització. Resulta complicat desenganxar-se d'un llibre que arranca amb tres entrevistes a Ossama Bin Laden. La primera, al desert sudanès i les altres a l'Afganistan, en un entorn entre hostil i surrealista. Es fa estrany pensar que l'home que descriu Fisk sigui el temible comandant del terrorisme islamista més abominable. Bin Laden és vanitós, posa davant la càmera i es neteja les dents amb un petit instrument de fusta. Parla de Déu i del Diable, de la mateixa manera que ho faria George Bush fill. Està desinformat i mostra una convicció torbadora, sense fissures, en els seus principis fonamentalistes. En la darrera trobada, el líder d'al-Qaeda afirma una fèrria voluntat de venjança dels Estats Units d'Amèrica, per tot el dolor causat al poble àrab. El mític reporter de l'Orient Mitjà, com si presagiés el fatídic onze de setembre, acaba la crònica amb una mena d'experiència profètico-còsmica, quan contempla un espectacular cometa en el firmament. El món havia de canviar per sempre o, com Fisk molt bé diu, potser ens ho farien creure.

Tenia curiositat per saber quin era el parer del periodista sobre les hipòtesis conspiradores. Fins i tot ell té dubtes respecte la versió oficial, malgrat haver presenciat en directe l'ira de Bin Laden. No estem davant de conjectures astrals, pròpies de vidents xarlatans. Moltes de les persones que cerquen la veritat dels fets són professionals altament qualificats, que aporten sòlids arguments i sobretot preguntes. Moltes preguntes. La desinformació dels mitjans de comunicació és una realitat tan incontestable que el ciutadà està pràcticament obligat a cercar respostes alternatives, sense que això signifiqui forçosament que s'hagi d'empassar la primera història que li plantin al davant. En el cas dels atemptats contra les Torres Bessones, les explicacions emeses per la televisió desafien totes les lleis de la física. Després d'escoltar la veu de bombers, testimonis i experts en demolicions, no hi ha dubte que s'argumenta d'una manera rigorosa que aquell parell de gegants no van poder desplomar-se a causa del xoc dels avions. Els moviments anteriors al dia de l'horror resulten d'allò més sospitosos, així com els interessos econòmics vinculats a l'assegurança dels edificis. No és cap secret que l'amenaça islamista va suposar un argument ideal per al retrocés respecte el tractat de Ginebra o la retallada de drets civils. La invasió de l'Iraq o la guerra a l'Afganistan també descansarien en la convicció que calia combatre el terrorisme. La privatització de l'exèrcit i els guanys assolits per personatges directament lligats al Govern, són alguns dels indicis que porten molts ciutadans a desconfiar de les explicacions de Washington. Amb tot, encara costa creure que es planifiqués fredament tanta mort i destrucció, per després enganyar la població, però ¿no és el mateix que farien més endavant, amb les armes de destrucció massiva? ¿quants misteris ens ha d'aclarir encara la Història?



dilluns, 5 de setembre de 2011

Harry Potter ha estat alcohòlic


Daniel Radcliffe, en estat d'embriaguesa


Imagino que bona part de mortals pot recordar aquella febril etapa en la qual folrava les carpetes de l'institut amb les imatges dels seus ídols. Empaperava la paret de l'habitació amb pòsters de les estrelles més fulgurants del món del cinema i de la música. Mirava certes pel·lícules una vegada rere l'altra, fins que s'aprenia els diàlegs de memòria. Era capaç de muntar un sidral momumental, amb la finalitat de no perdre's el concert de rock més al·lucinant de la temporada. Viscut des de fora, devia ser un comportament prou enutjós. Està bé recordar-lo per tenir present que tots hem tingut 15 anys i sempre hi ha històries que es repeteixen.

Els meus favorits eren Whitney Houston i Tom Cruise. Em semblaven tan absolutament meravellosos que hauria estat incapaç de trobar-los un sol defecte. Altres preferien Kurt Cobain o Courtney Love, per la vessant obscura de les seves vides turmentades. Una faceta que no era percebuda en absolut com a patològica, més aviat com a pròpia del glamur inherent als poetes maleïts. En qualsevol dels casos, la part fosca dels personatges és indiscutible. Cruise ha estat acusat de tota mena de maldats, mentre que Houston ha superat una col·lecció d'addiccions i és viva de pur miracle. El trist final del líder de Nirvana és ben conegut per tothom, mentre que la seva exparella sobreviu com pot, en el món de l'espectacle.

Val a dir que alguns adults encara perseveren en la mitomania, en certs casos fins a extrems vertaderament preocupants. La psicologia ha batejat aquesta mena de deliri amb el nom de Celebrity Worship Syndrome, un problema del qual ja hem parlat en aquest blog. En el documental Las huellas de Dylan, es mostra de quina manera l'obsessió per una estrella pot arribar a dominar una persona. Es veu que el músic té per costum despatxar els fans més obsessius amb una sentència tallant: Get a life. Suposo que a d'altres artistes els deu resultar prou rentable mantenir una cort de fidels admiradors, malgrat que la seva dedicació absorbeixi parts importants de la seva quotidianitat. ¿Fins a quin punt és saludable conèixer la cara oculta de la lluna?¿És recomanable explicar als adolescents què succeeix entre bambolines?

Evidentment, estic en contra d'anar a la caça i captura del famós, una pràctica carronyaire completament destructiva. A la pobra Amy Winehouse els tabloides van fer-li la vida impossible. En canvi, si que trobo interessant que algunes celebrities, com Daniel Radcliffe, expliquin per iniciativa pròpia de quina forma un estil de vida associat a la fama pot conduir cap a una addicció. A través d'aquesta informació, es fa trontollar la idea que una professió vinculada als escenaris és tan sols glòria, notorietat, diners i despreocupació. O que la inspiració i l'autodestrucció caminen de la mà. Si l'existència pot ser tan dura i cruel ¿quin mal fa que la coneguin a través dels éssers que més admiren?




divendres, 2 de setembre de 2011

Per a un renaixement de les amazones


En una visita a Itàlia, el coronel Gaddafi va declarar que a Líbia es respectava més la dona que a Occident. Darrere del rais, una jove de la famosa guàrdia amazònica / Efe.



Els investigadors discrepen sobre el fet que es tracti únicament d'una fabulació mitològica. Existeixen diverses evidències que sostenen la hipòtesi que realment va existir un grup de dones guerreres disposades a defensar-se amb vehemència de l'enemic. Posteriorment, aquestes inspirarien la creació de les implacables seguidores d'Àrtemis. Les esmentades heroïnes han tingut continuïtat en l'imaginari col·lectiu, a través de personatges de culte com Wonder Woman. Stieg Larsson també recorda el seu paper en la Història, en començar la tercera part de Millenium. El lector està amb l'ai al cor perquè ignora quin serà el destí de Lisbeth Salander, una altra guerrera contemporània.

Líbia és un dels escenaris en els quals es situen les proeses bèl·liques de les amazones. Aquest deu ser l'origen del nom de la popular guàrdia de Gaddafi. Pel sol fet de servir un dictador, evocar-les és un insult a la llegenda que les acompanya. Però l'ofensa no acaba aquí, malauradament. Malgrat la imatge de respecte que pretenia infondre el rais, ara hem sabut que l'han acusat d'haver-les violat i forçat a formar part del cos de seguretat, sota amenaces i coaccions. Aquesta terrible revelació, s'uneix al fet que el líder criminal va ordenar agressions sexuals sistemàtiques, com a arma de guerrra contra l'exèrcit rebel. Fins i tot va subministrar Viagra als soldats, per tal que la violència fos més expeditiva. Res de nou.

Uganda, Darfur, Bangladesh, Colòmbia, Libèria, Sierra Leone, Rwanda, Bòsnia i Hercegovina, República Democràtica del Congo, Somàlia... han estat alguns indrets on s'han dut a terme violacions a centenars de milers de dones i nenes, que no han pogut impedir que les agredissin salvatgement. En ocasions, fins a l'extrem de mutilar-los els genitals amb tota mena d'armes punxants. El trauma psicològic i el contagi de malalties infeccioses és només una cara de la moneda. La vexació de la dona és una forma eficaç d'humiliar l'adversari i destruir comunitats senceres, tant des del punt de vista moral com econòmic. Malgrat les bones intencions de Nacions Unides o el Tribunal Penal Internacional, la dramàtica realitat demostra que la brutalitat persisteix i la major part de criminals no són jutjats per les atrocitats comeses.

Vivim en un món governat per homes masclistes. És així, deixem-nos de diplomàcies. Per acabar-ho d'adobar, hem de suportar els típics promotors porcins de la misogínia més rància. A través de tota mena de subterfugis i recursos intel·lectuals de baixa volada, volen camuflar l'esclavitud de mitja humanitat. Els homes de debò i totes les dones ens hi hem de rebel·lar. No podem permetre ser reduïdes a simples objectes, on buidar l'odi i la frustració del planeta. Somio un dia en què ningú trepitjarà la nostra dignitat, igual que la Salander somiava amb el llumí i el bidó de gasolina. No parlo de fomentar la venjança ni tampoc d'alimentar la violència gratuïta, sinó de promoure la legítima defensa, a través d'eines realment eficaces. Hem d'aixecar ben amunt l'autoestima, per aturar aquesta barbàrie. Ningú no ho podrà impedir, per més que s'hi esforci. La nostra energia ve de massa lluny. I està molt carregada.