De polítics i tisores
El líder del PP tallava una cinta inaugural, en una visita a Colòmbia
Aviat oblidarem els anys gloriosos de la disbauxa financera, quan associàvem els polítics i les tisores al moment de tallar les cobejades cintes inaugurals. Les guardaven al calaix i només les deixaven al sastre de confiança, perquè confeccionés algun vestit presidencial. Aeroports per allà, estacions per aquí. El país era pur frenesí. Les infraestructures públiques no sempre estaven pensades en clau de necessitat ciutadana -on hauríem anat a parar- sinó que calia construir-les en funció del potencial electoralista. Tants vots, tantes terminals. Els ciutadans estàvem cofois, per la promesa de progrés imparable. Tot eren paperets i serpentines. Acudíem a la cita de les urnes, obedients, com a bons demòcratres, a beneir-los per la seva generositat. Fruit d'aquella orgia inaugural, tenim luxosos trens fantasma, mobilitzats pel territori espanyol, en la més pregona de les buidors. Les pobres màquines ignoren el sentit de la seva existència, tan sols comprensible en els obscurs despatxos del poder. El malbaratament de fons públics és tema de portada. Però de passar comptes amb els irresponsables, res de res. Ens posem les mans al cap. Cridem per la injustícia. Que no, que no, que no ens representen!
Les vaques són magres i estan famolenques. Aquell parell de peces de metall, avui tenen una finalitat ben diferent. Gens popular, valgui la ironia. Els amaguen darrere l'esquena i fan veure que els utilitzaran amb criteri. Esperen que passi el dia sagrat dels comicis, per deixar-se anar de valent. El fantasma de les protestes espanta la parròquia. Però és absolutament imprescindible, diuen, fer-les servir com un acte de responsabilitat, com a única via per a sortir d'aquest pou putrefacte. Creieu-nos. Deixeu-nos mutilar la sanitat i l'escola públiques. Voteu-nos. És pel vostre bé. Surten publicades les enquestes i sembla que guanyarà la tisora, novament. La tisora sempre surt vencedora, no hi ha cap altra opció. Caurem abatuts per la garrotada de la crua realitat. Llavors tornarem a somiar en els temps pròspers, que ja havíem relegat en algun racó polsós de la memòria. I celebrarem una altra festa, embriagats. Com si res no hagués passat.
Les vaques són magres i estan famolenques. Aquell parell de peces de metall, avui tenen una finalitat ben diferent. Gens popular, valgui la ironia. Els amaguen darrere l'esquena i fan veure que els utilitzaran amb criteri. Esperen que passi el dia sagrat dels comicis, per deixar-se anar de valent. El fantasma de les protestes espanta la parròquia. Però és absolutament imprescindible, diuen, fer-les servir com un acte de responsabilitat, com a única via per a sortir d'aquest pou putrefacte. Creieu-nos. Deixeu-nos mutilar la sanitat i l'escola públiques. Voteu-nos. És pel vostre bé. Surten publicades les enquestes i sembla que guanyarà la tisora, novament. La tisora sempre surt vencedora, no hi ha cap altra opció. Caurem abatuts per la garrotada de la crua realitat. Llavors tornarem a somiar en els temps pròspers, que ja havíem relegat en algun racó polsós de la memòria. I celebrarem una altra festa, embriagats. Com si res no hagués passat.
Comentaris
Ja no és el vell joc infantil que servia d'eina destriadora quan l'atzar repartia fortuna, ni tampoc simple diversió. Em refereixo al joc de pedra-paper-tisores.
Avui en dia els mandamass tiren primer. Ara és temps de retallades, i el paper que puguem alçar no hi té cap força. Però tampoc hi val cap pedra, doncs inmediatament amb paper, ells si, l'emboliquen.
I si som nosaltres que decidim retallar, llavors si, els mandamass poden emprar la pedra per xafar tisores. I si fa falta, la pedra ben embolicada de paper, paper de drets, de lleis, de multes, de sentències... tan hi fa.
El joc ja no és divertit ni l'atzar hi té cabuda.
Són uns tramposos.