Pedrerol i companyia


A certs periodistes esportius, se'ls ha disparat l'hormona rojigualda


En aquest blog, he qüestionat en diverses ocasions l'actitud de Joan Laporta, a l'hora d'utilitzar descaradament el futbol amb finalitats polítiques. Els periodistes de la brunete s'hi van deixar la pell, a l'hora de blasmar aquesta tendència de l'expresident blaugrana, perfectament criticable. Ara bé, quan es tracta de la roja, les coses canvien radicalment perquè a certs professionals dels mitjans els sembla plenament legítim combinar la informació futbolística amb els sermonets espanyolistes més tronats. Després del partit contra la selecció alemanya (per cert, sectors progressistes alemanys desitjaven amb candeletes que el seu equip perdés, perquè se'l relaciona amb moviments ultradretans) l'hormona rojigualda es va disparar fins a límits insospitats. A Telecinco, es va desfermar el nacionalisme exaltat i el furor monàrquic, de tal manera que resultava impossible de suportar. Pedrerol i companyia, per la seva banda, van assegurar que allò que no havien assolit els polítics ho havia aconseguit finalment el futbol, tot unint l'esperit del poble espanyol. Que si l'Estatut, que si el separatisme català i la llarga tirallonga de tòpics que ja coneixem i ens avorreixen fins a la nàusea. O sigui, que el futbol i la política només es poden relacionar quan es tracta de defensar la unitat d'Espanya perquè tota la resta és oportunisme execrable i malaltís. No cal que hi insisiteixin més, de debò, ja hem captat el missatge!


Comentaris

Clidice ha dit…
no si ja ho dic jo: música! Tom Waits no t'agrada? a mi em sembla terriblement xocant, però hi ha cançons que m'enamoren ;)

i és que fan un iuiu els futboleros (de qualsevol signe) quan s'emmerden en essencialismes!
Albert Olivé ha dit…
Estem a l'ho de sempre. Jo soc i em sento català, però si ha de guanyar algu doncs que sigui la selecció espanyola.
Això si, estic fart i ahir ho comentava a un company de feina de tots els periodistes de la branca que siguin que només veuen el fútbol com a política. Per mi el fútbol és fútbol i prou, res més.
Em fa ràbia la cançoneta "yo soy español español español..." no la sento meva, no em surt cantar-la... per mi no té res a veure una cosa amb l'altre.
Clidice, no oblidem que, en segons quins casos, la música també està polititzada...

Albert, en el meu cas, si tinc ganes de veure un partit de 'la roja' el més recomanable és que prescindeixi absolutament de qualsevol comentari 'nacionalista-esportiu-monàrquic' perquè acabo per desitjar que perdin per golejada... No deixa de ser curiós que es tracti de gairebé els mateixos jugadors que defensaven 'el Barça més catalanista de la història'... ironies de la vida!
alfons.claver ha dit…
Clara,

Possiblement en l'actitud d'aquest senyor d'Intereconomía hi ha la necessitat de fer-se perdonar el fet de ser català. No és un fenòmen tan estrany a segons quines parts d'Espanya.

Us recomanaríeu que recuperéssiu què van dir al Punto Pelota quan el Gerard Piqué va presentar el seu llibre (obra completament obviable, d'altra banda) i va fer tota la seva presentació en català. Menys guapo, li van dir de tot. Un linxament en tota regla.

Finalment, us recomano un article del Josep Ramoneda a El País de diumenge (no sóc un fan del Ramoneda, precisament, però aquí l'ha encertada de ple):

"En el intento de minimizar la manifestación de ayer, que parece ser la consigna de la derecha, algunos medios de comunicación han empezado utilizar La Roja como arma para el ataque. Espero que a la vista de la masiva manifestación de ayer no pierdan el tiempo contabilizando los ciudadanos que mañana salgan a celebrar el Mundial, si España lo consigue. Deben sentirse muy inseguros en la defensa de la nación española cuando tienen que convertir al fútbol en bandera para la reconstrucción nacional. Realmente, están ya en el último recurso."

http://bit.ly/daRskC
Alfons, tenia presents totes dues coses. El linxament a Piqué (fins i tot han arribat a criticar que els jugadors del Barça parlin català al Camp Nou!)i l'article d'en Ramoneda, que em va sorprendre gratament. Tinc la impressió que l'anticatalanisme està tan arrelat a segons quins sectors d'Espanya que, efectivament, alguns catalans s'han de fer perdonar remarcant contínuament que són molt espanyols. En Jordi González, a la noria, va reafirmar centenars de vegades la seva absoluta voluntat que 'la roja' guanyés el Mundial... i el mateix va passar amb tots els convidats... vaja, que si vols que guanyi Holanda ets un heretge menyspreable...