La insostenible lleugeresa dels blogs




De manera cíclica, he observat que nombrosos companys internautes es qüestionen si escriure un blog té cap mena de sentit, si seran capaços de superar certes crisis creatives, si és millor escriure amb tal o qual freqüència, sobre aquest tema o aquell altre, etcètera. És a dir, hi ha una tendència -per altra banda, necessària- a reflexionar sobre la motivació periòdica, que ens empeny a posar-nos davant de la pantalla i teclejar sobre això o allò, en funció de les dèries personals de cadascú. L'inici de l'època estival és un moment especialment procliu a aquesta mena de revisions. En el món de la parella, l'esmentat exercici s'anomena metarelació, potser podríem referir-nos-hi de la mateixa manera, en el cas que ens ocupa. Bé, tant se val.

Quant a mi, puc dir que cada dia em prenc menys seriosament aquesta tasca. Vull dir que no dóno massa importància a les meves aportacions, gens granítiques i perfectament prescindibles. Malgrat els compromisos i el rigor, val la pena no prendre's una mateixa massa seriosament, en res, en aquesta vida. Rellegint l'arxiu del blog, hi trobo reflexions que avui giraria de cap per avall i que segurament estan expressades amb bastant menys encert que en qualsevol altre racó de la xarxa. Si d'alguna cosa em serveix, no obstant, és de taller d'escriptura. Hi ha persones que fan uns quants sudokus diaris, puntes al coixí, mots encreuats o macramé. Jo escric un blog, com a simple exercici de gimnàstica mental, que m'aporta una bona dosi de salut. Si més no, així ho sento. Gairebé cada dia, tinc el repte de connectar amb algun tema d'actualitat i metabolitzar-lo per tal que quedi en format de post. Procuro elaborar un missatge lleuger, digerible, fluid, clar i que tingui cert contingut. Reviso les faltes d'ortografia i busco fórmules novedoses, per no avorrir excessivament el lector. Evito de totes totes la prosa feixuga i densa, susceptible de desconnectar el navegant del text. Vet aquí que ensopego amb un dels, al meu entendre, principals handicaps dels blogs, que em genera certa animadversió. La impaciència que fomenten, la irreflenable voluntat d'immediatesa i una tendència indiscutible cap a la banalitat i la fragmentació del coneixement. Una mena de fast food de l'actualitat. O la literatura.


Comentaris

Clidice ha dit…
Bé, com en tot, hi ha de tot. En el teu cas sempre fas apunts curts i digeribles en una primera lectura, però que permeten aprofondir-los per mitjà dels hipervincles inserits. Si més no això és el que provo de fer jo, que un apunt tingui múltiples lectures. La fàcil i esbiaxada de moltes persones i la més calmada i reflexiva d'aquells a qui el tema els pugui interessar.

Sobretot, però, i en el meu cas, que no siguin mai apunts tancats, mai classes magistrals de res, sinó que creixin amb els comentaris, que s'hi complementin.

Ja ho veus, tants caps, tants barrets. I com tu, m'ho prenc com un exercici, tampoc miro la televisió i últimament llegeixo amb molt mala lluna, si més no fins que m'acostumi a les progressives ^^

Bones vacances (si en fas, és clar) :)
De tota manera, potser m'equivoco, penso que la tendència a aprofundir a internet no s'ha pas forjat navegant per la xarxa, més aviat llegint novel·les, assaigs i fins i tot diaris. Personalment, penso que és un error que la pantalla agafi tant de protagonisme perquè la multifunció (email, xarxes socials, telèfon...) afavoreix la dispersió i la banalitat.
Clidice ha dit…
Segurament tens raó, tanmateix jo no ho veig exactament igual. Per exemple, al darrera d'un grafit m'interesso per ells (no és exacte, perquè ja fa uns quants anys que m'interessen). Després dels comentaris de les persones provo de revocar les seves tesis mitjançant l'elaboració més aprofondida del tema. No dic que el meu apunt fos bo, sinó que hi havia alguns hipervincles que permetien, a qui ho volgués, arribar més enllà. Avui l'he finalitzada la sèrie, no pas perquè estigués acabada, sinó per falta de temps. Em queda un apunt pendent, el d'anar en contra del grafit com a expressió artística caducada potser? Però em convé molta més informació i moltes més lectures.

Hi ha moltes fórmules a Internet, però m'hi jugo un peix (o dos) que l'índex de banalitat existent a la Xarxa és idèntic a l'index de banalitat de la societat existent abans de la Xarxa. Vull dir que, malgrat que Bergman fes pel·lícules la gent anava en massa a veure Los albóndigas.

Tal i com ho veig, Internet no és culpable de res, només és un medi més per expressar allò que som i som, també, banals.
El que trobo preocupant és que la gent jove forgi les seves estructures cognitives a través de la navegació per internet, prescindint d'altres formats de coneixement. De fet, ja hi ha alguns estudis que recolzen aquesta tesi, no vol dir que internet sigui intrínsecament dolent, ni molt menys, però potser caldria generalitzar la tendència a posar-hi certs límits i educar en la seva adequada utilització...
Clidice ha dit…
Segurament, tot i que recordo haver estudiat, ara no tinc la documentació a mà, i em sap greu, i també segurament que en saps més tu que no pas jo d'això, que l'hipertext és una forma de coneixement més adient a les nostres estructures cerebrals, que ens connecta amb l'oralitat prèvia a l'escriptura. Sembla clar que el format llibre, lineal, ha modulat també la nostra forma de pensament i, ensems, la nostra societat. El retorn a la prèvia seria, potser, l'hipertext.

Tanmateix no oblidem que el llibre, com a element majoritari de difusió del coneixement, té molt poquets anys de vida, només cal veure quanta gent sabia llegir i escriure en el primer terç del segle XX. O sigui que probablement l'hàgim sacralitzat en excès. Ei, i t'ho diu algú que viu entre llibres des de la seva neixença i que no concep viure de cap altra manera. Vaja, que ens calen moltes cerveses per a aquest tema :)
Tot té la seva cara i la seva creu i la informació assolida via internet no és cap excepció, simplement, penso que no és sobrer reforçar l'educació en aquest sentit i mantenir els antics formats que també ens aporten avantatges, des del punt de vista cognitiu:

http://peremarques.pangea.org/habilweb.htm
Clidice ha dit…
Gràcies, m'ho llegiré amb calma quan arribi a casa. En justa correspondència (em sap greu, és un "totxo")

http://www.hipertexto.info/index.htm

però molt interessant, ni que sigui només la introducció :)
Moltes gràcies, ha quedat palès que internet també fa una funció magnífica de contrast informatiu. Fins la propera!
Lluís Bosch ha dit…
Penso que qüestionar-se allò que fem i allò que pensem és molt necessari. Hem de pensar sobre les nostres pròpies idees: d'on ens venen i què volen dir.
Revisar i repensar és potser allò que millor demostra que estem efectivament vius.

Aprofito l'ocasió per a explicar que he iniciat un nou blog des de fa poc, després d'emancipar-me del Riell:
http://mildimonis.blogspot.com

Salut i bon estiu
Lluís, jo també penso que és necessari pensar-hi, no sóc partidària ni de demonitzar els blogs (mai més ben dit, en el teu cas :) ) ni tampoc d'alabar-los als altars. Tenen avantatges i inconvenients i penso que el més intel·ligent és saber-ne treu el suc més profitós possible... Ja passaré per la teva nova vivenda!

Traducció del blog