Doctor Blanco


José Blanco, vicesecretari general del PSOE i Ministro de Fomento



De tot el sainet dels controladors aeris -sembla que tothom té un parer molt format al respecte- em limitaré a comentar les paraules del Ministro de Fomento, sobre la presumpta incapacitat per exercir la professió, en cas que es pateixi estrès, ansietat o depressió. Concretament, les declaracions de Pepiño van ser les següents:


"Si una persona alega ansiedad o estrés de forma reiterada tendremos que volver a someterle a nuevas pruebas porque podría estar inhabilitado para desempeñar ese cargo. Si alguna condición de acuerdo a la normativa existente tiene que tener un controlador es su fortaleza psicofísica, incompatible con las causas que ellos alegan para este tipo de bajas"


Una vegada més, es presenten els problemes de salut mental a l'opinió pública com si es tractés de complicacions mèdiques, derivades de disfuncions internes dels afectats, talment com si els factors psicosocials no tinguessin cap mena d'importància. Ben allunyada del plantejament de Blanco, penso que la primera cosa que caldria analitzar, serien les causes del sofriment, sense descartar que hi pogués haver algun cas concret en el qual la persona estigués, efectivament, mentalment incapacitada per a una tasca de tanta responsabilitat. El fet de patir ansietat, en determinades circumstàncies, pot ser la cosa més natural del món, fins al punt que resulti desitjable i adaptatiu, quan es vulneren els nostres drets com a treballadors. Es tracta d'una mena d'alarma interna que es dispara i dóna una informació valuosa, en referència a les amenaces ambientals. Aquest desassossec ens fa saber que hi ha quelcom que no funciona i és necessari reaccionar, d'una manera o altra. Em pregunto si el Ministre no ha patit mai ansietat, tenint en compte el rang en el qual es troba. Si la resposta fos negativa, hom podria arribar a pensar, fins i tot, que es pren una mica massa a la lleugera la seva comesa política. Posem per exemple l'arxiconegut cas de l'assetjament psicològic a la feina o mobbing. Quan l'afectat pateix un seguit de símptomes derivats de la persecució, cal culpar-lo del seu sofriment? És ell el responsable únic del trastorn? O seria necessari pensar en alguna altra intervenció, a nivell d'entorn laboral? No es poden fer declaracions tan a la lleugera, encara més tenint en compte que els controladors ja han superat unes dures proves de selecció, que els acrediten professionalment. Ho dic, més que res, per no confondre els ciutadans i donar la impressió, una vegada més, que els responsables polítics es treuen les puces de sobre.


Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
Malauradament, crec que es tendeix encara a veure els trastorns psíquics com una mena de "culpa" del qui el pateix. La idea medieval del "boig" no ens ha abandonat del tot.
Si, és més fàcil i còmode dipositar la culpa a la persona que sofreix perquè, d'altra manera, caldria repensar massa qüestions que moltes vegades interessa no tocar...

Traducció del blog