Malalts d'enveja


Crec que l'enveja es podria considerar un indicador de mediocritat humana. Trobo absurd establir divisions en funció del nivell econòmic, el tipus de professió, l'estatus social o la capacitat intel·lectual. La tendència a odiar tot allò que brilla en els altres, en canvi, em sembla una mostra de baixa talla personal, que marca una diferència clara entre individus.

Utilitzem els mots enveja i gelosia indistintament. El diccionari conté definicions prou semblants d'ambdós termes. En la meva opinió, hi ha diferències subtils. En la gelosia hi predomina el desig de posseir allò que un altre té. Si ens enamorem d'una persona, sentirem gelosia si la veiem en braços del veí. Les persones envejoses, en canvi, no cobegen necessàriament allò de què gaudeixen els altres. El que preval en l'enveja és, al meu entendre, la tortura interior de contemplar qualssevol forma de felicitat aliena. Val a dir que l’envejós no s'atura en la simple experimentació de l'odi; en aquest punt podríem distingir l’enveja sana de la patològica. Generalment, un malalt d’enveja emprèn tot un seguit d'accions, més o menys sibil·lines, a fi i efecte de liquidar o desestabilitzar psicològicament el subjecte envejat. Si el col·loqueu en un càrrec de poder, ja heu begut oli. A la primera mostra de talent d'algun company, posarà en marxa, de ben segur, les estratègies que tingui al seu abast per tal d’aniquilar-lo.
Si coneixeu d’alguna empresa que no prosperi, és probable que hi trobeu fent de les seves a algun subjecte envejós, que viu amenaçat per les virtuts dels altres. Un departament manat per un individu d’aquestes característiques començarà, més tard o més d’hora, un procés de putrefacció irreversible. L’enveja és una rèmora que no deixa créixer res en el seu radi d'influència. Quants casos de mobbing no s'han iniciat a causa seva!
No vull que em malitenpreteu. Sé prou bé que els éssers humans estem fets d'emocions nobles i no tan nobles. Per això no ens hem de posar les mans al cap. Tots hem experimentat la fiblada de l'enveja alguna vegada a la vida. No obstant això, insisteixo que cal distingir aquesta emoció passatgera de la incapacitat crònica d’alegrar-se del benestar dels altres. Parlo del rosec d'un cuc intern, de voraciatat insaciable, que empeny sistemàticament al boicot, la mentida i les males arts.

Segurament són imaginacions meves però he observat que l’individu envejós apreta els ullets quan és amable amb algú. No acompanya les expressions no verbals d'un missatge lingüístic concordant. Es mou a gust en el terreny de la falsedat, és un expert en l’art del camuflatge. Sap dissimular la frustració quan es tracta d’assolir els seus objectius miserables. És capaç d'afalagar de la manera més impostada, quan convé. De vegades, aquesta dissonància és tan flagrant que fins i tot tinc la sensació de sentir un grinyol de baixa freqüència. Per aquest motiu, s’hi està a disgust al seu costat. Transmet una mena de fredor estranya, inquietant. D'una manera intuïtiva, és prou fàcil reconéixe’l. Crec que la primera impressió és una bona consellera.

Més d'una vegada m'he preguntat d'on prové aquesta tendència a patir d'enveja. Probablement, l’individualisme de la nostra societat hi tingui alguna cosa a veure. No es promou tant la solidaritat com l’enginy de prosperar trepitjant els caps de qui convingui. Malgrat tot, si us haig de ser sincera, crec que la seva essència està feta d'un material genètic difícil de moldejar. L'espina quan neix, ja pica, deia la meva àvia. Sí. Diria que, en el fons, és una condemna heretada.
Finalment, quines són les autèntiques víctimes d’aquest sentiment destructor? Les persones properes el pateixen circumstancialment perquè, d’una manera o altra, tenen l'opció d'apartar-se’n i ser felices. Els envejosos, per contra, estan destinats a una solitud irrevocable, derivada d’una incapacitat absoluta per estimar de debò. És ben trist, si ho penseu bé…

Comentaris

Anònim ha dit…
n'hi ha molta gent aixi per desgracia a molts llocs de treball amargan la vida a la gent i a vegades pleguen els bons i es queden els envejosos
Si, és un fenòmen més extès del que pensem. Una persona amb aquest perfil de personalitat pot desestabilitzar tot un grup de treball. És important posar límits i denunciar en cas que sigui necessari.

una salutació!
Anònim ha dit…
Hola, fa poc que he descobert el teu blog. Felicitats!
Sé que aquesta entrada és molt antiga, però no em puc estar de comentar que el poder de l'envejós pot arribar a ser més poderós del que sembla. Per desgràcia, parlo perquè el meu fill n'ha estat víctima durant molts anys, alguns nens de l'escola envejaven que anés molt bé en els estudis, tot i que ell l'únic que volia era ser amic seu. El van fer patir anys, perquè si els nens eren així era perquè els pares ho eren, i feien pinya. Vam trobar recolzament en alguna mestra, però en d'altres no... Tot plegat va ser molt frustant, sobretot pel nen però també pels pares, i quan ha anat passant el temps, s'han canviat relacions (per bé) i es mira tot amb distància, estic segura que el motiu era l'enveja. El més trist de tot és que crec que és un mal molt estès, en general la nostra societat no està preparada per acceptar els altres, siguin com siguin.
Salutacions!
Anònim, gràcies pel teu il·lustratiu comentari, l'enveja pot fer molt de mal i penso que és una emoció que no es cura amb el pas dels anys, tot i que certes circumstàncies poden fer que aflori amb més o menys intensitat... Conec un noi molt brillant que sempre li diu al seu pare que no expliqui res a ningú de tot el que aconsegueix a nivell acadèmic, el motiu són les enveges!
Anònim ha dit…
Doncs sí, a casa ens ha passat igual, sense explicar a ningú el que aconseguia el nostre fill, i si alguna vegada ho havíem fet (com tots pares que parlen del seu fill, nosaltres no hem cregut mai q ningú sigui millor per saber més)després hem vist que no se'ns entenia, ni tan sols gent molt "progre" i "oberta de ment"...que resultava no ser-ho tant. I encara estem igual...
Per cert, felicitats pel teu blog, m'agrada molt!

Traducció del blog