Sobredosi de bellesa


Quan visito un museu, m'agrada dosificar la quantitat d'art de què m'impregnaré en les properes hores. Val a dir que poques vegades ho aconsegueixo.

Diria que tenim una capacitat d'absorció de bellesa limitada en un període determinat de temps (d'aquí la coneguda Síndrome d'Stendhal). Pensareu que desbarro, però no podria dir si he gaudit més en una galeria perduda en el mapa o a la Galleria degli Uffizi, a Florència. En el segon cas, l'embriaguesa arriba a tal punt que em torno incapaç d'apreciar les obres més sublims de la història de l'art. És difícil contenir-se en aquests casos, l'ambició de veure-ho tot acaba per anestesiar els sentits. En un passeig intranscendent, en canvi, és possible commoure's amb la pintura més senzilla, la fotografia més banal...

The Manchester Art Gallery és un exemple de museu, de petites dimensions, que conté veritables tresors. Podríem dir que concilia a la perfecció la bellesa i la mesura. Em vaig quedar una bona estona gaudint d'aquesta pintura de John William Waterhouse, Hylas and the Nymphs (Hiles i les nimfes). Si cliqueu la imatge, observareu millor la mirada seductora, hipnòtica, de les noies de l'aigua, la postura subjugada del fill de Tiodamante, que no va retornar mai del seu viatge a la font. Hi va desaparéixer sense deixar rastre...

Comentaris

Traducció del blog