dimarts, 24 de setembre de 2019

Experiències Adverses en la Infància: un repte oblidat?



Les Experiències Adverses en la Infància -Adverse Childhood Experiences- estan relacionades amb greus problemes psicològics i de salut en tot el cicle vital. Cal apostar per una forma adequada de comprendre-les i abordar-les, que en contempli la complexitat.




Als professionals que tenim contacte amb el món educatiu, d'un temps ençà, ens colpeixen casos de nens i nenes que pateixen situacions d'extrema precarietat en les seves menudes vides. Unes dècades enrere, ens hauria semblat impossible escoltar amb tanta freqüència casos d'infants que han sofert nombrosos episodis adversos a la llar. Per exemple, el desnonament que els ha abocat temporalment a la intempèrie i l'abús de substàncies per part d'un pare que els agredeix tant a ells com a la mare. Aquesta terrible realitat, en què es solapen diverses formes de violència, pot anar acompanyada de més problemes greus com ara la malnutrició o la manca de cura de la higiene personal. És possible que un alumne no pari atenció, senzillament, perquè té gana o a la nit no ha pogut dormir.


La pobresa infantil a Espanya  s'ha cronificat i passa de generació en generació. El malestar o les dificultats acadèmiques expressats per la mainada són susceptibles d'acabar etiquetats i medicats, tot entrant en la roda demencial del model biomèdic, dels perills del qual fins i tot ha advertit el relator especial de l'ONU Dainius Püras, que aposta clarament per l'adopció de mesures alternatives, adequades al panorama de creixent desigualtat social. Malauradament, en l'àmbit escolar, malgrat que hi ha persones informades sobre el tema, no sempre són ben acollides les propostes que deixen de banda els diagnòstics i els psicofàrmacs. De vegades, ni tan sols es permet un debat racional al respecte, que pot acabar bandejat de la manera més grollera, sota el paraigua de l'omnipresent cientisme: una nova mostra del pou de dogmatisme en el qual ha caigut l'anomenada salut mental. Com diu el psiquiatre Pat Bracken, és imprescindible un diàleg sostingut amb altres disciplines perquè aquest és un ofici impossible de concebre sense l'esmentada intersecció.


Per a tots aquells que ens obstinem a nedar a contracorrent és important comptar amb relats que contextualitzin els problemes psicològics de forma evolutiva, històrica i social atès que aquests enfocaments ens ajuden a alliberar-nos de la mediocritat de la praxi biomèdica imperant.
La biografia de l'escriptora anglesa Jeanette Winterson Why Be Happy When You Could Be Normal? -disponible en castellà, ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?- és un relat excel·lent, en aquest sentit, en la mesura que narra, amb el talent que caracteritza l'autora, els diversos abusos que va patir durant la infància i els lliga a l'aparició de les veus i de la depressió, amb les quals es va reconciliar en el camí de comprendre els seus orígens. Winterson va ser adoptada quan només tenia sis setmanes per una mare devota del Pentecostalisme; un personatge furibund, digne de les millors novel·les de Dickens, un terratrèmol de fatalisme que també arrossegava el pare a apallissar-la. Quan ella li va provar d'explicar que se sentia feliç amb la seva primera nòvia, Mrs Winterson va respondre: Per què ser feliç si pots ser normal?


El brillant humor que destil·la l'obra i la capacitat que té l'escriptora per ubicar el patiment personal en les vides de la classe obrera del nord d'Anglaterra, a Accrington, un poble pobríssim que tot just acabava de sobreviure els horrors de la Segona Guerra Mundial, hi aporten una dimensió humana, intel·ligent i compassiva. En cap moment ens parla d'esquizofrènia, ni de trastorn bipolar ni de cap medicació que hagués decidit prendre per avortar els dolorosos sentiments que la inundaven. Winterson va tirar endavant de la mà de les persones que van recolzar-la -la bibliotecària, la professora de literatura de secundària, les diferents amants i parelles, les companyes d'estudi, un psiquiatre de mirada ampla, etcètera-, del seu amor pels llibres i d'una creativitat que connecta directament amb els processos de recuperació de la bogeria. Aquest és un llarg trajecte, personal i intransferible. Com ella mateixa reflexiona, ens cal temps per a embogir i també per a recuperar-nos. Un bé preciós i escàs en els anys que corren: no ens oblidem de la complexitat del repte que tenim al davant.



Referència


  • Winterson, J. (2012). Why Be Happy When You Could Be Normal?. London: Vintage.