Dones deprimides, teràpies equivocades
Composició inspirada en el conte gòtic de Charlotte Perkins Gilman, The Yellow Wallpaper [El paper de paret groc] publicat per primera vegada l'any 1892. Font: Duncan Blog.
En el darrer post els parlava del relat autobiogràfic que Kate Millett va fer de la seva dolorosa experiència, a finals de la dècada de 1970 i principis de 1980, en diverses institucions psiquiàtriques, on va ser reclosa i medicada, en contra de la seva voluntat. El drama d'una dona que sofreix en un entorn que no en comprèn les circumstàncies i acaba en mans de professionals desaprensius, que agreugen encara més la situació, ha estat recurrent en la història de la psiquiatria i avui en dia, per més propaganda terapèutica que se'n faci, encara no està superat. Mai no deixa de sorprendre'm la ceguera per a percebre allò més humanament elemental, el punt de partida de la recuperació de les dones afligides, que acaba soterrat en un garbuix de despropòsits exasperants, de manera que cada cop és més complicat poder-ne treure l'entrellat.
Si Millett ens va llegar un relat ple de lucidesa, per tal que les generacions futures no ens trobéssim tan soles en la foscor, també es pot dir que ella mateixa va beure de les fonts d'unes brillants predecessores. No sé si l'autora de Política Sexual va llegir el conte de la conspícua Charlotte Perkins Gilman, El paper de paret groc, però podríem considerar-lo un antecedent literari perfecte de Viaje al manicomio. El terror, la ironia i la denúncia es donen de la mà en un corprenedor testimoni que ens deixa amb un somriure glaçat als llavis.
Recordem que la protagonista de la història és una jove mare deprimida, casada amb en John, un metge que convergeix amb la prescripció d'un facultatiu que li recomana repòs a la seva esposa, amb qui s'ha traslladat temporalment a viure, en un casal aïllat, decadent i encantador. Sabem tot el que li passa durant aquell estiu de confinament perquè, d'esquitllentes, la dona explica als lectors quines són les seves silenciades impressions respecte el seu estat psicològic i el tractament que li han imposat (pàg.18): "Així que prenc fosfats o fosfits -sigui el que sigui-, i tònics i viatges, i aire, i exercici, i tinc absolutament prohibit "treballar" fins que torni a estar bona. Personalment, no hi estic gens d'acord amb les seves idees. Personalment crec que una feina que m'agradés, a més d'una mica de diversió i canvi, m'aniria molt bé. Però, què s'hi pot fer?"
La doctora en filologia romànica Eulàlia Lledó va tenir cura de l'edició de Laertes i dedica unes pàgines meravelloses a contextualitzar el contingut d'aquesta joia literària, traduïda al català per Montserrat Abelló; vaig gaudir-ne tots i cadascun dels mots, no puc deixar de recomanar-ne fervorosament la lectura. De la seva rica anàlisi només en destacaré l'apartat en què connecta la biografia de Perkins Gilman amb les vicissituds del seu alter ego, una mare obsessionada amb el paper de paret groc de la cambra-cel·la en la qual perd l'enteniment -o potser no tant-.
L'escriptora -explica Lledó- també va patir les conseqüències d'un tractament del tot equivocat per part d'un doctor (conserva el nom autèntic en la ficció) que pretenia convertir-la en una delicada flor domèstica (pàg.95-96): "Matrimoni, maternitat i difícil accés (a més de criticat) a la feina arrosseguen un altre tema, el tema central del conte: la bogeria. (...). En efecte, ja s'ha parlat de les causes de la depressió de Gilman i del tractament prescrit pel doctor Silas Mitchell: prohibir-li tota activitat intel·lectual, perquè la considerava absolutament perniciosa en una dona que, al seu entendre, s'havia de dedicar exclusivament a alletar i tenir cura d'una bebè. El seu cas és un paradigma del que passava en aquella època; Mitchell també ho és. Es tractava d'un metge fortament ideologitzat que pensava en les dones exclusivament com a àngels de la llar, com a éssers que s'havien de dedicar en cos i ànima a la família i havien de renunciar a qualsevol aspiració personal; posava el tractament, per tant, al servei d'aquest objectiu. No és difícil d'entendre que aquest prestigiós metge tractés amb poc o cap èxit força dones, entre les quals d'altres membres de la família Beecher, així com un estol d'intel·lectuals, activistes i escriptores prominents amb vides sexuals ben variades." Per a Kate Millett, en el captiveri irlandès, van ser el doctor Strong i la seva cort de subalterns, aquells que van arrabassar-li la llibertat i en el cas de Perkins Gilman, fou el misogin doctor Mitchell, de les grapes del qual no va pas salvar-la el marit sinó una de les seves erudites amigues.
Si pensem en les mares deprimides, allò que en el passat executava un patriarcat que actuava a cara descoberta, avui, al meu entendre, la psiquiatria ho porta a terme de manera més sibil·lina quan s'empara en suposats desajustos hormonals i neuroquímics que no contribueixen a comprendre els factors causals ni atendre les vertaderes necessitats de les dones. En vàrem parlar en aquest blog, quan fèiem referència a les fal·làcies de la depressió postpart. Seguirem, doncs, a la recerca d'autores que ens il·luminin un camí tenebrós i difícilment practicable. Tal com va deixar escrit Michel Foucault, allà on hi ha poder també hi ha resistència.
Referència
Si Millett ens va llegar un relat ple de lucidesa, per tal que les generacions futures no ens trobéssim tan soles en la foscor, també es pot dir que ella mateixa va beure de les fonts d'unes brillants predecessores. No sé si l'autora de Política Sexual va llegir el conte de la conspícua Charlotte Perkins Gilman, El paper de paret groc, però podríem considerar-lo un antecedent literari perfecte de Viaje al manicomio. El terror, la ironia i la denúncia es donen de la mà en un corprenedor testimoni que ens deixa amb un somriure glaçat als llavis.
Recordem que la protagonista de la història és una jove mare deprimida, casada amb en John, un metge que convergeix amb la prescripció d'un facultatiu que li recomana repòs a la seva esposa, amb qui s'ha traslladat temporalment a viure, en un casal aïllat, decadent i encantador. Sabem tot el que li passa durant aquell estiu de confinament perquè, d'esquitllentes, la dona explica als lectors quines són les seves silenciades impressions respecte el seu estat psicològic i el tractament que li han imposat (pàg.18): "Així que prenc fosfats o fosfits -sigui el que sigui-, i tònics i viatges, i aire, i exercici, i tinc absolutament prohibit "treballar" fins que torni a estar bona. Personalment, no hi estic gens d'acord amb les seves idees. Personalment crec que una feina que m'agradés, a més d'una mica de diversió i canvi, m'aniria molt bé. Però, què s'hi pot fer?"
La doctora en filologia romànica Eulàlia Lledó va tenir cura de l'edició de Laertes i dedica unes pàgines meravelloses a contextualitzar el contingut d'aquesta joia literària, traduïda al català per Montserrat Abelló; vaig gaudir-ne tots i cadascun dels mots, no puc deixar de recomanar-ne fervorosament la lectura. De la seva rica anàlisi només en destacaré l'apartat en què connecta la biografia de Perkins Gilman amb les vicissituds del seu alter ego, una mare obsessionada amb el paper de paret groc de la cambra-cel·la en la qual perd l'enteniment -o potser no tant-.
L'escriptora -explica Lledó- també va patir les conseqüències d'un tractament del tot equivocat per part d'un doctor (conserva el nom autèntic en la ficció) que pretenia convertir-la en una delicada flor domèstica (pàg.95-96): "Matrimoni, maternitat i difícil accés (a més de criticat) a la feina arrosseguen un altre tema, el tema central del conte: la bogeria. (...). En efecte, ja s'ha parlat de les causes de la depressió de Gilman i del tractament prescrit pel doctor Silas Mitchell: prohibir-li tota activitat intel·lectual, perquè la considerava absolutament perniciosa en una dona que, al seu entendre, s'havia de dedicar exclusivament a alletar i tenir cura d'una bebè. El seu cas és un paradigma del que passava en aquella època; Mitchell també ho és. Es tractava d'un metge fortament ideologitzat que pensava en les dones exclusivament com a àngels de la llar, com a éssers que s'havien de dedicar en cos i ànima a la família i havien de renunciar a qualsevol aspiració personal; posava el tractament, per tant, al servei d'aquest objectiu. No és difícil d'entendre que aquest prestigiós metge tractés amb poc o cap èxit força dones, entre les quals d'altres membres de la família Beecher, així com un estol d'intel·lectuals, activistes i escriptores prominents amb vides sexuals ben variades." Per a Kate Millett, en el captiveri irlandès, van ser el doctor Strong i la seva cort de subalterns, aquells que van arrabassar-li la llibertat i en el cas de Perkins Gilman, fou el misogin doctor Mitchell, de les grapes del qual no va pas salvar-la el marit sinó una de les seves erudites amigues.
Si pensem en les mares deprimides, allò que en el passat executava un patriarcat que actuava a cara descoberta, avui, al meu entendre, la psiquiatria ho porta a terme de manera més sibil·lina quan s'empara en suposats desajustos hormonals i neuroquímics que no contribueixen a comprendre els factors causals ni atendre les vertaderes necessitats de les dones. En vàrem parlar en aquest blog, quan fèiem referència a les fal·làcies de la depressió postpart. Seguirem, doncs, a la recerca d'autores que ens il·luminin un camí tenebrós i difícilment practicable. Tal com va deixar escrit Michel Foucault, allà on hi ha poder també hi ha resistència.
Referència
- Perkins Gilman, C. (2016). El paper de paret groc. Barcelona: Laertes.
Comentaris