La torxa de Kate Millett


Imatge: Frank Tewkesbury


Un dels llibres que m'ha acompanyat aquest estiu ha estat Viaje al manicomio de l'artista, autora feminista i activista en nombrosos fronts Kate Millett, traduït al castellà per Aurora Echevarría. Val a dir que el títol fa honor a la travessia de la qual esdevindrem espectadors horroritzats. Millett transmet magistralment la indefensió provocada per la reclusió forçada de què va ser víctima en diverses ocasions de manera que, passats uns dies, encara cal fer esforços per sortir del túnel claustrofòbic al qual ens ha transportat amb tanta eficàcia. Com una Günter Wallrraff involuntària, Millett fa una immersió en un univers on els drets de les persones es vulneren amb total impunitat, sota la capa d'una pretesa teràpia i en torna abatuda però més sàvia, amb un relat espaordidor a sota el braç. No és una lectura gens fàcil ni complaent, principalment per a les persones que tenim consciència del nivell de deshumanització al qual s'arriba en el submón de les institucions psiquiàtriques. Avui, aquí, en ple segle XXI -com se sol dir-, en democràcia, després de tots els avenços que ha fet la ciència!

 El seu testimoni sobre els suplicis de l'aïllament, la fred, la gana, la polimedicació obligatòria, les contencions, els electroxocs i un llarg etcètera d'humiliacions, no constitueix cap relíquia recuperada de segles passats. Sense anar gaire lluny, recordem el cas de la jove Andreas Fernández, morta a causa d'una meningitis fa un parell d'anys, després d'haver passat setanta-cinc hores lligada en una unitat psiquiàtrica. Potser és per això que la lectura provoca un desassossec tan notable: perquè reconeixes que, en el fons, després de tot el calvari, Millett va ser afortunada. Centenars de milers de persones, arreu del món, pateixen un enverinament diari que els condueix inevitablement cap a la tomba. I potser ni tan sols queda ningú que narri la injustícia i el crim queda sepultat en el més absolut dels silencis. I algú encara en dirà, de l'existència d'aquella ànima fantasmal, que en va tenir cura el millor equip de professionals possible però no s'hi va poder fer res. Cínics o ignorants, a totes les cantonades. 


Un dels aspectes més interessants, a la meva manera de veure, és la resposta de l'entorn proper de Millett: el seu marit, l'escultor Fumio Yoshimura; la seva amant, Sita; la seva germana, Sally i, més endavant, la seva parella, Sophie Keir i la seva altra germana, Mallory, es posarien d'acord en què calia ingressar-la urgentment, sense ser conscients del turment que implicava.  Dos internaments i un intent fallit, als Estats Units. Una malaltia crònica incurable i el liti que suposadament hauria de prendre tota la vida, s'erigirien tothora com una ombra de sospita, una arma llancívola, usada davant de qualsevol comportament censurable als ulls dels altres.

El trastorn maníaco-depressiu -avui conegut com a bipolar- i un historial d'ingressos li van caure al damunt com una llosa: el delicte i els antecedents amb els quals hauria de bregar, en un altre intent per part de l'Estat de controlar les vides públiques i privades. Aquesta vegada, a la Irlanda dels troubles. Les pujades i baixades brusques de l'estat d'ànim o els moments delirants que descriu, es comprenen perfectament en el context d'una vida profundament compromesa, abraçada amb fervor, sense fer concessions a les convencions ni les coaccions de l'època. No devia ser pas senzill de conviure amb una dona tan singular, trencadora i entregada, certament. I el discurs biomèdic va proporcionar una versió de la realitat en la qual ella va quedar atrapada, com un insecte en una teranyina. En aquell manicomi inhòspit, conservar l'enteniment constituïa una provocació a l'autoritat mèdica. Les companyes irlandeses que ho van saber entendre, la van poder rescatar.


Aquest enorme relat autobiogràfic no ens parla només dels abusos suportats pels anomenats malalts mentals. També és una història d'amor, traïció, resistència, perdó, solidaritat i lluita insubornable per a conquerir la llibertat. Una torxa resplendent que l'autora ens entrega amb generositat perquè la conservem per a les generacions futures, aquelles persones que estiguin prou boges com per a creure en la construcció d'un món millor. La sostindrem ben orgulloses, estimada Kate Millett.




Referència

  • Millett, K. (2019). Viaje al manicomio. Barcelona: Seix Barral.   



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catorze anys d'absència

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui