dimecres, 28 de setembre de 2016

Límits per començar el curs


Il·lustració: Forges


Ara que estem en l'inici del curs escolar, la llista de demandes per part d'alguns alumnes agafa unes proporcions que no estan a l'abast de totes les butxaques. No tan sols s'han de cobrir les necessitats acadèmiques -llibres de text, ordinadors, bolígrafs de diverses mides i colors, etc- sinó també la indumentària i tot allò que necessitin per a socialitzar-se en unes condicions que no els allunyin del seu grup d'iguals. Si poden tenir a les mans el darrer smartphone que ha sortit al mercat, no es conformaran amb el penúltim. En aquestes circumstàncies, sorgeixen tota mena de dubtes i preocupacions per part dels progenitors, que no veuen gaire clar com i quan han de posar límits a les interminables peticions dels menors. Vistes les conseqüències de la criança en l'abundor, cada cop queden menys dubtes sobre la necessitat de saber dir que no, per més que el cor s'encongeixi i s'associï la restricció amb un perjudici. No ens equivoquem: la negativa és educativa i reforça la capacitat per afrontar l'adversitat, que sens dubte hauran de gestionar en el decurs de la vida. Tant si econòmicament és factible com no sufragar les despeses, cal tenir clar que la profusió material és perjudicial. És paradoxal haver-ho de recordar, en una societat on una part important de la població no té les necessitats bàsiques cobertes.

No sé quantes vegades he escoltat el lament de pares i mares que s'han passat la vida treballant de valent per a poder donar als fills tot allò que necessitaven i, amb el pas del temps, s'han adonat que l'esmerada dedicació no ha trobat la reciprocitat esperada -ja n'havíem parlat en alguna ocasió, en aquest blog-. No es tracta només d'examinar el cas límit de les agressions físiques i/o verbals sofertes pels adults -molt més habitual del que podria semblar- sinó que la simple manca de reconeixement al seu esforç ja provoca un sofriment psicològic rellevant. De passada, quan ells tenen un problema i necessiten el suport dels fills, aquests els giren l'esquena perquè la lògica de la relació es basa en què ells rebin sempre tot allò que desitgen, sense donar mai res a canvi.  Si, per postres, el mal comportament no ha tingut conseqüències restrictives, la tirania pot haver guanyat tant de terreny que és difícil, a determinades edats, poder-la redreçar. Les criatures només esperen dels pares la mena d'intercanvi del qual es puguin beneficiar. Es fa bona la dita en castellà: Por interés te quiero Andrés.

Davant de la depriment realitat, de vegades es busquen respostes i certament no són fàcils de trobar. Dos germans d'una mateixa família poden tenir comportaments divergents però seria un error centrar l'atenció en la genètica que els diferencia. No es tracta de carregar les culpes exclusivament als pares -prou pena tenen- però cal reconèixer que és un mal estès en la nostra societat el d'haver criat reietons que senten que tenen tots els drets i cap obligació. Quan arriben a la majoria d'edat, pràcticament és una qüestió de supervivència prendre'n distància, abans que la salut se'n ressenti. I no resulta senzill perquè el sentimentalisme vers els fills està molt arrelat en la nostra cultura. Cal mirar cap al futur i tenir en compte que la dinàmica de maltractament es pot traspassar de generació en generació, una transmissió que queda reflectida en aquell conte de la cullera de fusta...

Vet aquí una vegada una família que es trobava dinant a casa, un diumenge. L'avi, el pare i el nét seien a la mateixa taula. El primer era un ancià i son fill li donava de menjar amb una cullera rudimentària de fusta, que no li permetia ingerir els aliments en condicions, la qual cosa el feia ennuegar a cada instant. En un moment de  l'àpat, el pare va veure com el nét tenia un tall de fusta a la mà i amb el ganivet començava a donar-li una forma allargada. Què fas fill meu?, va preguntar-li amb certa inquietud. Preparo la cullera per a quan tu siguis gran, pare, per donar-te de menjar.





dimarts, 20 de setembre de 2016

El somni americà de Simone Biles


Imatge extreta de mundotkm


Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc  admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexual, agressions físiques, denigració verbal, etc.-, troba un fil d’esperança per seguir lluitant en una aula d’educació alternativa. De la brutal realitat, ‘Precious’ se n’evadeix tot fantasiejant que és una estrella de cinema, aclamada pel públic. Simone Biles ha esdevingut una celebritat i personifica el somni amb el qual han estat criats, no tan sols els nord-americans, sinó també els ciutadans de tots els països colonitzats culturalment per aquesta gran potència. Tant se val que la vida t’ho posi difícil, que siguis dona, negra i pobra, en un sistema despietat, perquè si se’t brinda l’oportunitat, amb una mica d’ajuda, la capacitat de superació personal i el talent et permetran sobreviure. Si ‘Precious’ i Biles ho han aconseguit, en les pitjors circumstàncies possibles, tu també podràs. Només cal que t’ho proposis. The End.
És una llàstima que la ‘mà negra’ de Rússia hagi esguerrat la bonica història en destapar la caixa dels trons i s’hagi fet públic que Biles es troba en la llista d’atletes que haurien competit sota els esfectes de substàncies dopants. Se suposa que la medicació li ha estat prescrita perquè pateix TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), una etiqueta diagnòstica fal·laç -ja hem parlat de l’esmentada controvèrsia en diverses ocasions, en aquest blog- que s’acostuma a acompanyar d’una medicació amb uns efectes semblants al cervell als de la cocaïna. Dissortadament, és probable que el seu ‘exemple’ serveixi per reforçar encara més aquest despropòsit diagnòstic, tan perjudicial pels infants i adolescents, però també cal destacar que han emergit reaccions de suspicàcia, quan la jove ha intentat defensar-se de les acusacions. Ja no se’ns escapa que l’esport ha esdevingut un espectacle global que mou fortunes i els competidors estan sotmesos a una enorme pressió per tal d’assolir els resultats que se n’esperen. En el món del ciclisme, ja són incomptables els casos denunciats però destaca per damunt de tots el de Lance Armstrong, que va deixar ben clar en una entrevista -davant d’Oprah Winfrey, per cert- que considerava impossible que ningú fos capaç de guanyar set tours consecutius sense dopar-se. El campió també va posar de manifest el tarannà narcisista i agressiu que tot sovint es requereix per perseguir d’una forma tan obstinada la victòria, a qualsevol preu.
Des d’aquest punt de vista crític, és interessant de recuperar l’emissió de ‘La otra cara del deporte’ del programa Salvados de La Sexta, que va comptar, entre d’altres, amb el testimoni de la llorejada gimnasta espanyola Carolina Pascual, que va explicar el tracte denigrant -proper a l’esclavisme- que va rebre en la infància per assolir una medalla a Barcelona ’92 i de quina manera, en l’edat adulta, l’han abandonada miserablement, sense capacitat per guanyar-se la vida amb un mínim de seguretat. El més inquietant de tot és que ho narrava amb un somriure, com si donés per descomptat que aquest tracte inhumà es veiés compensat per la glòria olímpica. Honestament, no crec que aquest acabi essent el cas de Simone Biles perquè la misèria d’aquest país és difícilment igualable però potser cal reconèixer que el guió de la seva vida també compta amb elements propis de films com 'The harder they fall' (1956) [Més dura serà la caiguda] on la corrupció del món de l’esport –el de la boxa, en aquest cas- no coneix límits a l’hora d’explotar els éssers humans vulnerables, per tal d’assolir el màxims beneficis possibles. Val a dir que l'heroi imperfecte interpretat per Humphrey Bogart provava d’aportar un punt de dignitat humana, en un entorn podrit fins a l’arrel. Aquesta és  una actitud complicada de trobar en el món real. I és que el fet de veure caure els ídols també forma part de l’espectacle. Peti qui peti, el xou ha de continuar.  



dimarts, 13 de setembre de 2016

Meditació, compte amb els riscos


La meditació i el mindfulness són pràctiques que actualment gaudeixen d'una enorme popularitat i de vegades són presentades fraudulentament com una "solució per a tot". 
Es fa molta publicitat de les seves bondats terapèutiques però, què succeeix amb els efectes secundaris adversos?




Contràriament a allò que podria semblar, atesa la mala fama que de vegades s’ha guanyat la psicologia, aquesta és una professió seriosa, que requereix una preparació rigorosa i una actualització constant perquè els nostres problemes es transformen, en funció de les circumstàncies de l’entorn, malgrat que hi hagi drames que semblin atemporals. La infidelitat a principis de segle XX no era la mateixa que la que vivim ara, en l’era de la hiperconnexió. De passada, cal estar a l’aguait dels corrents terapèutics en voga, els quals arriben als nostres consultoris per onades, tot i haver-hi tendències que resisteixen el pas del temps. Certs llibres supervendes s’esmenten amb freqüència, en boca de diferents persones que no tenen cap connexió entre si. Allò que s’hi explica condiciona la concepció del sofriment humà i la forma d’abordar-lo. El professional, tot sovint oscil·la entre el respecte a les opcions legítimes de cadascú i la necessitat d’informar del costat fosc que també presenten algunes d’aquestes narratives d'autosuperació.

Observo darrerament una fal·lera al meu entendre desproporcionada per la meditació i el mindfulness. M’he quedat de pasta de moniato en veure que fins i tot se n’ofereixen cursos online. Hi ha estudis que en demostren l’eficàcia, a l’hora de tractar diversos trastorns, de la mateixa manera que hi ha persones que n’estan agraïdes perquè els ha ajudat a superar determinats entrebancs vitals. Sense negar-ne els aspectes positius, considero que també cal destacar-ne els potencials efectes perniciosos, tan reals com les seves virtuts, i que resulten francament inquietants.

Pel que he pogut constatar, algunes persones acaben abduïdes per aquestes pràctiques i tendeixen a desconnectar-se del seu entorn habitual, com si haguessin trobat una mena de “veritat absoluta” que la rutina diària no els pot aportar. Hom afirmaria que s’han unit a grups més propers a una secta que a col·lectius de meditació diguem-ne “saludables” -no hi falta la presència del guru de torn, possiblement idealitzat, en un moment de vulnerabilitat, i que cobra tarifes gens menyspreables per tenir els aprenents asseguts durant hores damunt d’un coixí-. Costa d’entendre aquesta descontextualització de la tradició religiosa original i que tot sovint s’utilitza -paradoxalment-, amb finalitats exclusivament individualistes, com si fos una mena de píndola que permet seguir amb la frenètica rutina de sempre. No puc evitar sospitar que el fet que es presenti aquesta tècnica  com a panacea és força convenient per desviar l'atenció de les arrels socials del malestar que ens aclapara: Espavili's pel seu compte i no destorbi, faci el favor. 

En un interessant article publicat al The Guardian, es desgranaven algunes de les crítiques que afortunadament han començat a emergir arran d’aquest boom imparable. Una objecció habitual és la manca de preparació dels monitors que es posen al capdavant d’un grup, entre els quals també hi ha psicòlegs. Aquests se senten tan pressionats per  a respondre a la creixent demanda emergent que es treuen el títol cuita-corrents, sense comptar amb la pràctica ni la formació requerides per assumir la important responsabilitat de conduir una sessió.  Gràcies a línies d'investigació com l’anomenada “Dark night project” de la Brown University a Rhode Island també s’estan divulgant les dramàtiques experiències patides per alguns practicants, que fins i tot han requerit d’una ajuda terapèutica intensiva i específica. Per estrany que pugui semblar, ja existeixen intervencions especialment indicades per superar els efectes secundaris de la meditació, com ara brots psicòtics, atacs d'ansietat, episodis de despersonalització o la invasió de records traumàtics a la memòria, entre d’altres, més susceptibles d’aparèixer després de períodes de retir prolongats. És important recalcar que hi ha usuaris que poden estar travessant per moments extremadament dolorosos i l’augment de la consciència plena que s'hi promou, tan desitjable en altres casos, pot fer emergir sensacions inesperadament pertorbadores, que el professional ha de ser capaç de canalitzar en un context psicoterapèutic adequat. És, doncs, un tema seriós i no ens el podem prendre a la lleugera: precaució amb la meditació.




dimarts, 6 de setembre de 2016

El (no) retorn a la feina






Imatge extreta de workinginpeelhalton





Em quedo estupefacta de la lleugeresa amb la qual se segueix parlant de les angunioses vicissituds de la reincorporació a la feina o del suat “síndrome postvacacional”, com si es tractés d’una realitat que no admet fissures; sense tenir en compte l’elevat percentatge de població que seguirà realitzant trucades, enviant currículums o bé romandrà durant hores davant d’una pantalla, a la recerca d’un lloc de treball, en un panorama laboral desèrtic. Recordem que el percentatge d’aturats en aquest país se situa fa més de cinc anys per damunt del 20%. Una xifra desoladora.
Si l’Alícia en el país de les meravelles celebrava el dia del seu “no aniversari” amb el barreter sonat i altres personatges excèntrics, també s’hauria de tenir en compte que pels 4’5 milions d’aturats espanyols -més d’un milió dels quals porta més de quatre anys desocupat- el setembre és el mes del “no retorn” a la feina per excel·lència. Òbviament, aquest fet porta implícit que tampoc han gaudit de vacances, motiu pel qual es troben immersos en una mena de pantà horari viscós, on el temps no sembla tenir ni principi ni final. Gosaria dir que és difícil que cap de nosaltres no hagi experimentat aquesta angoixant sensació més d’una vegada. O de dues.
Abans que res, anem a recordar un parell de maneres a través de les quals no s’hauria d’afrontar la complicada situació: la violència i/o l’autoajuda. Per il·lustrar-ho millor, anem a posar dos exemples cinematogràfics. A la hilarant comèdia negra de Costa-Gavras The Ax-LeCouperet (2005), el protagonista està tan desesperat perquè el contractin que decideix assassinar els seus contrincants: els altres candidats al lloc al qual aspira. El film exposa de forma grotesca l’hostilitat a què ens aboca un sistema brutalment competitiu, on queda poc marge perquè hi sobrevisqui la compassió. A la pel·lícula de John Wells The Company Men (2010), per altra banda, ens trobem amb un grup d’executius sotmès a una intensa retallada de plantilla. Quan els escabetxinats es troben a l’atur, la principal estratègia que els proposa la pròpia empresa, que els ha tractat pitjor que als gossos, és que s’apuntin a un grup d’autoajuda, on sel’s proposen tota mena d’estratègies d’automotivació per a tornar-se a col·locar. En el primer cas, perdem la humanitat pel camí i en el segon, ens autoculpem de les destrosses causades per l’huracà neoliberal. Dues fórmules nefastes.
Permeteu-me que explori un possible camí per recórrer, sense ànims d’alliçonar ningú ni tampoc de semblar frívola en les propostes. La primera passa -encara que resulti una obvietat m’agrada recordar-ho-, consisteix en mirar-se al mirall i reconèixe’s a un mateix com a ésser humà: sense feina i capacitat per consumir, som igualment persones, amb tanta o més dignitat que abans de perdre el nostre petit món. A qui ens giri l’esquena, que el bombin. La segona passa ens conduïria a idenficar-nos com a supervivents, afectats, damnificats, víctimes o el nom que creguem que ens escau més. En qualsevol cas: treballadors colpejats per un conjunt de mesures despietades, amb responsables que tenen nom i cognoms, que algú ha decidit anomenar eufemísticament crisi econòmica.
Sí, teniu raó. Després d'aquestes benintencionades consideracions, sona el despertador i la realitat ens dóna una bufetada a la cara: pataplam. Peti qui peti, cal seguir buscant la manera d’arribar a final de mes. Això és segur. Perquè els dies es fan llargs i la nevera es buida en un tres i no res. En aquest procés, cal tenir en compte que la depressió és un fantasma que de vegades ens ronda. Per això és important recordar que la desactivació n'és un dels principals components i, per tal d'evitar-la, tan com en siguem capaços, hem de procurar no deixar-nos engolir per les espirals de passivitat -atenció: la sobreactivació també pot ser perillosa- que empitjorin la nostra situació (Dimidjian, Herman-Dunn i Martell, 2013). Cal tenir en compte que cada història és diferent i no sempre és possible sortir-se’n sense l'ajuda de la comunitat. És necessari tenir un pla d’acció perquè tot allò que fem incidirà en com ens sentirem i no pas la inversa. De cap manera és imprescindible tenir l’autoestima pels núvols per sortir al carrer a complir els nostres objectius. Potser seran d'allò més modestos però per algun lloc s’ha de començar, pas a pas, a construir un nou projecte de vida.


Referència
  • Dimidjian, S., Herman-Dunn, R. & Martell, C. (2013). Activación conductual para la depresión. Una guía clínica. Bilbao: Desclée de Brouwer.