Passa al contingut principal

El (no) retorn a la feina






Imatge extreta de workinginpeelhalton





Em quedo estupefacta de la lleugeresa amb la qual se segueix parlant de les angunioses vicissituds de la reincorporació a la feina o del suat “síndrome postvacacional”, com si es tractés d’una realitat que no admet fissures; sense tenir en compte l’elevat percentatge de població que seguirà realitzant trucades, enviant currículums o bé romandrà durant hores davant d’una pantalla, a la recerca d’un lloc de treball, en un panorama laboral desèrtic. Recordem que el percentatge d’aturats en aquest país se situa fa més de cinc anys per damunt del 20%. Una xifra desoladora.
Si l’Alícia en el país de les meravelles celebrava el dia del seu “no aniversari” amb el barreter sonat i altres personatges excèntrics, també s’hauria de tenir en compte que pels 4’5 milions d’aturats espanyols -més d’un milió dels quals porta més de quatre anys desocupat- el setembre és el mes del “no retorn” a la feina per excel·lència. Òbviament, aquest fet porta implícit que tampoc han gaudit de vacances, motiu pel qual es troben immersos en una mena de pantà horari viscós, on el temps no sembla tenir ni principi ni final. Gosaria dir que és difícil que cap de nosaltres no hagi experimentat aquesta angoixant sensació més d’una vegada. O de dues.
Abans que res, anem a recordar un parell de maneres a través de les quals no s’hauria d’afrontar la complicada situació: la violència i/o l’autoajuda. Per il·lustrar-ho millor, anem a posar dos exemples cinematogràfics. A la hilarant comèdia negra de Costa-Gavras The Ax-LeCouperet (2005), el protagonista està tan desesperat perquè el contractin que decideix assassinar els seus contrincants: els altres candidats al lloc al qual aspira. El film exposa de forma grotesca l’hostilitat a què ens aboca un sistema brutalment competitiu, on queda poc marge perquè hi sobrevisqui la compassió. A la pel·lícula de John Wells The Company Men (2010), per altra banda, ens trobem amb un grup d’executius sotmès a una intensa retallada de plantilla. Quan els escabetxinats es troben a l’atur, la principal estratègia que els proposa la pròpia empresa, que els ha tractat pitjor que als gossos, és que s’apuntin a un grup d’autoajuda, on sel’s proposen tota mena d’estratègies d’automotivació per a tornar-se a col·locar. En el primer cas, perdem la humanitat pel camí i en el segon, ens autoculpem de les destrosses causades per l’huracà neoliberal. Dues fórmules nefastes.
Permeteu-me que explori un possible camí per recórrer, sense ànims d’alliçonar ningú ni tampoc de semblar frívola en les propostes. La primera passa -encara que resulti una obvietat m’agrada recordar-ho-, consisteix en mirar-se al mirall i reconèixe’s a un mateix com a ésser humà: sense feina i capacitat per consumir, som igualment persones, amb tanta o més dignitat que abans de perdre el nostre petit món. A qui ens giri l’esquena, que el bombin. La segona passa ens conduïria a idenficar-nos com a supervivents, afectats, damnificats, víctimes o el nom que creguem que ens escau més. En qualsevol cas: treballadors colpejats per un conjunt de mesures despietades, amb responsables que tenen nom i cognoms, que algú ha decidit anomenar eufemísticament crisi econòmica.
Sí, teniu raó. Després d'aquestes benintencionades consideracions, sona el despertador i la realitat ens dóna una bufetada a la cara: pataplam. Peti qui peti, cal seguir buscant la manera d’arribar a final de mes. Això és segur. Perquè els dies es fan llargs i la nevera es buida en un tres i no res. En aquest procés, cal tenir en compte que la depressió és un fantasma que de vegades ens ronda. Per això és important recordar que la desactivació n'és un dels principals components i, per tal d'evitar-la, tan com en siguem capaços, hem de procurar no deixar-nos engolir per les espirals de passivitat -atenció: la sobreactivació també pot ser perillosa- que empitjorin la nostra situació (Dimidjian, Herman-Dunn i Martell, 2013). Cal tenir en compte que cada història és diferent i no sempre és possible sortir-se’n sense l'ajuda de la comunitat. És necessari tenir un pla d’acció perquè tot allò que fem incidirà en com ens sentirem i no pas la inversa. De cap manera és imprescindible tenir l’autoestima pels núvols per sortir al carrer a complir els nostres objectius. Potser seran d'allò més modestos però per algun lloc s’ha de començar, pas a pas, a construir un nou projecte de vida.


Referència
  • Dimidjian, S., Herman-Dunn, R. & Martell, C. (2013). Activación conductual para la depresión. Una guía clínica. Bilbao: Desclée de Brouwer.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

Venim d'on venim

Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters
La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palaude La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.
Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Na…