El somni americà de Simone Biles


Imatge extreta de mundotkm


Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc  admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexual, agressions físiques, denigració verbal, etc.-, troba un fil d’esperança per seguir lluitant en una aula d’educació alternativa. De la brutal realitat, ‘Precious’ se n’evadeix tot fantasiejant que és una estrella de cinema, aclamada pel públic. Simone Biles ha esdevingut una celebritat i personifica el somni amb el qual han estat criats, no tan sols els nord-americans, sinó també els ciutadans de tots els països colonitzats culturalment per aquesta gran potència. Tant se val que la vida t’ho posi difícil, que siguis dona, negra i pobra, en un sistema despietat, perquè si se’t brinda l’oportunitat, amb una mica d’ajuda, la capacitat de superació personal i el talent et permetran sobreviure. Si ‘Precious’ i Biles ho han aconseguit, en les pitjors circumstàncies possibles, tu també podràs. Només cal que t’ho proposis. The End.
És una llàstima que la ‘mà negra’ de Rússia hagi esguerrat la bonica història en destapar la caixa dels trons i s’hagi fet públic que Biles es troba en la llista d’atletes que haurien competit sota els esfectes de substàncies dopants. Se suposa que la medicació li ha estat prescrita perquè pateix TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), una etiqueta diagnòstica fal·laç -ja hem parlat de l’esmentada controvèrsia en diverses ocasions, en aquest blog- que s’acostuma a acompanyar d’una medicació amb uns efectes semblants al cervell als de la cocaïna. Dissortadament, és probable que el seu ‘exemple’ serveixi per reforçar encara més aquest despropòsit diagnòstic, tan perjudicial pels infants i adolescents, però també cal destacar que han emergit reaccions de suspicàcia, quan la jove ha intentat defensar-se de les acusacions. Ja no se’ns escapa que l’esport ha esdevingut un espectacle global que mou fortunes i els competidors estan sotmesos a una enorme pressió per tal d’assolir els resultats que se n’esperen. En el món del ciclisme, ja són incomptables els casos denunciats però destaca per damunt de tots el de Lance Armstrong, que va deixar ben clar en una entrevista -davant d’Oprah Winfrey, per cert- que considerava impossible que ningú fos capaç de guanyar set tours consecutius sense dopar-se. El campió també va posar de manifest el tarannà narcisista i agressiu que tot sovint es requereix per perseguir d’una forma tan obstinada la victòria, a qualsevol preu.
Des d’aquest punt de vista crític, és interessant de recuperar l’emissió de ‘La otra cara del deporte’ del programa Salvados de La Sexta, que va comptar, entre d’altres, amb el testimoni de la llorejada gimnasta espanyola Carolina Pascual, que va explicar el tracte denigrant -proper a l’esclavisme- que va rebre en la infància per assolir una medalla a Barcelona ’92 i de quina manera, en l’edat adulta, l’han abandonada miserablement, sense capacitat per guanyar-se la vida amb un mínim de seguretat. El més inquietant de tot és que ho narrava amb un somriure, com si donés per descomptat que aquest tracte inhumà es veiés compensat per la glòria olímpica. Honestament, no crec que aquest acabi essent el cas de Simone Biles perquè la misèria d’aquest país és difícilment igualable però potser cal reconèixer que el guió de la seva vida també compta amb elements propis de films com 'The harder they fall' (1956) [Més dura serà la caiguda] on la corrupció del món de l’esport –el de la boxa, en aquest cas- no coneix límits a l’hora d’explotar els éssers humans vulnerables, per tal d’assolir el màxims beneficis possibles. Val a dir que l'heroi imperfecte interpretat per Humphrey Bogart provava d’aportar un punt de dignitat humana, en un entorn podrit fins a l’arrel. Aquesta és  una actitud complicada de trobar en el món real. I és que el fet de veure caure els ídols també forma part de l’espectacle. Peti qui peti, el xou ha de continuar.  



Comentaris

Traducció del blog