dimecres, 28 de setembre de 2016

Límits per començar el curs


Il·lustració: Forges


Ara que estem en l'inici del curs escolar, la llista de demandes per part d'alguns alumnes agafa unes proporcions que no estan a l'abast de totes les butxaques. No tan sols s'han de cobrir les necessitats acadèmiques -llibres de text, ordinadors, bolígrafs de diverses mides i colors, etc- sinó també la indumentària i tot allò que necessitin per a socialitzar-se en unes condicions que no els allunyin del seu grup d'iguals. Si poden tenir a les mans el darrer smartphone que ha sortit al mercat, no es conformaran amb el penúltim. En aquestes circumstàncies, sorgeixen tota mena de dubtes i preocupacions per part dels progenitors, que no veuen gaire clar com i quan han de posar límits a les interminables peticions dels menors. Vistes les conseqüències de la criança en l'abundor, cada cop queden menys dubtes sobre la necessitat de saber dir que no, per més que el cor s'encongeixi i s'associï la restricció amb un perjudici. No ens equivoquem: la negativa és educativa i reforça la capacitat per afrontar l'adversitat, que sens dubte hauran de gestionar en el decurs de la vida. Tant si econòmicament és factible com no sufragar les despeses, cal tenir clar que la profusió material és perjudicial. És paradoxal haver-ho de recordar, en una societat on una part important de la població no té les necessitats bàsiques cobertes.

No sé quantes vegades he escoltat el lament de pares i mares que s'han passat la vida treballant de valent per a poder donar als fills tot allò que necessitaven i, amb el pas del temps, s'han adonat que l'esmerada dedicació no ha trobat la reciprocitat esperada -ja n'havíem parlat en alguna ocasió, en aquest blog-. No es tracta només d'examinar el cas límit de les agressions físiques i/o verbals sofertes pels adults -molt més habitual del que podria semblar- sinó que la simple manca de reconeixement al seu esforç ja provoca un sofriment psicològic rellevant. De passada, quan ells tenen un problema i necessiten el suport dels fills, aquests els giren l'esquena perquè la lògica de la relació es basa en què ells rebin sempre tot allò que desitgen, sense donar mai res a canvi.  Si, per postres, el mal comportament no ha tingut conseqüències restrictives, la tirania pot haver guanyat tant de terreny que és difícil, a determinades edats, poder-la redreçar. Les criatures només esperen dels pares la mena d'intercanvi del qual es puguin beneficiar. Es fa bona la dita en castellà: Por interés te quiero Andrés.

Davant de la depriment realitat, de vegades es busquen respostes i certament no són fàcils de trobar. Dos germans d'una mateixa família poden tenir comportaments divergents però seria un error centrar l'atenció en la genètica que els diferencia. No es tracta de carregar les culpes exclusivament als pares -prou pena tenen- però cal reconèixer que és un mal estès en la nostra societat el d'haver criat reietons que senten que tenen tots els drets i cap obligació. Quan arriben a la majoria d'edat, pràcticament és una qüestió de supervivència prendre'n distància, abans que la salut se'n ressenti. I no resulta senzill perquè el sentimentalisme vers els fills està molt arrelat en la nostra cultura. Cal mirar cap al futur i tenir en compte que la dinàmica de maltractament es pot traspassar de generació en generació, una transmissió que queda reflectida en aquell conte de la cullera de fusta...

Vet aquí una vegada una família que es trobava dinant a casa, un diumenge. L'avi, el pare i el nét seien a la mateixa taula. El primer era un ancià i son fill li donava de menjar amb una cullera rudimentària de fusta, que no li permetia ingerir els aliments en condicions, la qual cosa el feia ennuegar a cada instant. En un moment de  l'àpat, el pare va veure com el nét tenia un tall de fusta a la mà i amb el ganivet començava a donar-li una forma allargada. Què fas fill meu?, va preguntar-li amb certa inquietud. Preparo la cullera per a quan tu siguis gran, pare, per donar-te de menjar.