Soroll als carrers, silenci als mitjans

A dalt, un dels centenars de taxistes que feien sentir la seva veu, el passat 15 d’octubre, circulava davant de la Borsa de Barcelona. A baix, una part de l’extensa cadena humana formada per protestar contra els tractats de lliure comerç, situada davant de la seu de Bankia de Plaça Catalunya. Fotos: Clara Esquena.

La complicitat dels mitjans amb els responsables dels abusos polítics i financers no és cap secret però hi ha ocasions en què aquesta repulsiva connivència es fa evident amb una particular intensitat. El passat dissabte, qualsevol vianant que donés un tomb pel centre de Barcelona -o qualsevol altra ciutat que acollís la mateixa manifestació- s’hauria adonat de l’extraordinari malestar que allí s’hi expressava. El passavolant hauria sortit immediatament de la seva letargia consumista per a submergir-se en un absorbent corrent contestatari. Què passa, aquí? -s’hauria preguntat-.

Una munió taxis circulava per les principals artèries, mentre feia sonar les botzines i exhibia cartells d’oposició al TTIP, el CETA i el TiSA. Més tard arribarien els tractors, els sindicalistes, els yayoflautas, els membres de les diferents marees, els col·lectius feministes, els podemites, els partidaris del Procés Constituent i un llarg etcètera de participants que segurament em deixo. Amb les seves pancartes, megàfons, samarretes, perruques i consignes feien notar que actualment s'està gestant quelcom realment greu, que condicionarà dramàticament el nostre futur, si no es fa res per evitar-ho. Després de presenciar aquella efervescència i de conèixer l’estocada econòmica i democràtica que, efectivament, suposaran els esmentats tractats de lliure comerç, hom esperaria que l’oposició esdevingués notícia de portada perquè és difícil de conviure diàriament amb uns mitjans que criminalitzen o silencien sistemàticament la dissidència. T’aixeques pel matí i vols creure que encara hi ha algun forat pel qual respirar.

En comptes de l’esperable ressò mediàtic, en arribar a casa, vaig posar el canal 3/24 durant una bona estona i no va aparèixer la notícia per enlloc. L’endemà, cap portada de diari la recollia. A l’interior, si buscaves amb paciència, t’hi podies trobar alguna fotografia en un racó, acompanyada d’un modest peu que no oferia cap contingut rellevant. Com si es tractés d’una anècdota sense importància, les multitudinàries manifestacions van passar per les principals cadenes i capçaleres sense pena ni glòria. Malauradament, com deia, l'escandalosa coparticipació amb el frau no és una excepció sinó que ha esdevingut el pa nostre de cada dia. N'explica bé el rerefons Pere Rusiñol, a l’article De cuarto poder a extensión del poder, publicat aquest mes a la revista tintaLibre (pàg. 7):

“Cuando, en 2012, el empresario Luis del Rivero denunció en la Oficina Antifraude al entonces presidente de CaixaBank, Isidro Fainé, por haberse embolsado 24’5 millones de euros del fondo de pensiones sin haberse jubilado realmente -sólo había pasado de director general a presidente-, se requería como mínimo una buena lupa para encontrar la noticia en la prensa tradicional, salvo muy contadas excepciones. Con independencia de su repercusión jurídica, ya que la denuncia fue archivada, la noticia habría abierto en circunstancias normales un debate social sobre las retribuciones multimillonarias de los directivos en tiempos de crisis, pero Fainé apenas tuvo que dar explicaciones porque muchos de los grandes medios ni siquiera publicaron la noticia. Y es que las circunstancias distan mucho de ser normales.

Por entonces, Caixabank ya se había incorporado al accionariado de Prisa -el primer grupo de comunicación de España, nucleado en torno a El País y la SER- con el control de aproximadamente el 10% del capital y un puesto en el Consejo de Administración; había consolidado una especie de fusión fría con Godó -el primer grupo de comunicación de Cataluña: La Vanguardia, RAC1, 8tv- al nombrar a Javier Godó vicepresidente de La Caixa; y se había erigido como uno de los principales anunciantes del país -directamente o a través de los conglomerados del IBEX de los que es accionista de referencia, como Telefónica, Repsol  y Gas Natural- en un contexto de hundimiento de negocio de los diarios, que pasaron a depender de la magnanimidad de la banca, del respirador asistido de los grandes anunciantes y de la opaca publicidad institucional. Resultado: casi nadie se enteró de que Fainé se embolsó en el punto más agudo de la crisis 24’5 millones de euros por una jubilación que distaba mucho de ser real”

Enmig de la gentada que conformava la manifestació del dissabte hi bullien milers d’històries que haurien d’haver estat recollides pels extraordinaris periodistes a l’atur que hi ha en aquest país. Molts d’aquells rostres eren la viva imatge del sofriment silenciat, susceptible d’aprofundir-se amb noves mesures inhumanes. Tan sols una gota, en un oceà d’experiències: un senyor gran estava a Passeig de Gràcia, assegut en un banc. En un cartell a terra, havia escrit amb rotulador el seu particular via crucis hospitalari, que li ha fet perdre un ull, a causa d'unes negligències  explicables en el context de les retallades. La seva dona va arribar més tard, per fer-li saber que ja era hora de recollir els trastos, que se n’anaven a plaça Catalunya. Abans de marxar, l’home em va donar una targeta de la P.A.C -Plataforma d’Afectats per la Crisi- de Badalona. La tinc davant meu i me la miro. En el revers s’hi pot llegir: Rescatem persones, no bancs! D’això es tracta, és clar.