La silueta de Gary Cooper

La silueta de l’actor Gary Cooper es destaca en aquesta imatge del clàssic de Fred Zinnemann, High Noon (1952) [Sol davant del perill]

Si agaféssim l’agenda de qualsevol psicòleg d’aquest país i comptéssim la quantitat d’homes que atén, en comparació a les dones, de ben segur que hi trobaríem encara una diferència notable, a favor de les clientes. Quan Tony Soprano, el capo de Nova Jersey de la coneguda sèrie d'HBO, acudeix al despatx la doctora Melfi pels atacs de pànic que pateix,  se n’avergonyeix i prova d’amagar-ho tant com pot a la banda de mascles alfa que l’envolten, els quals, en assabentar-se’n, ho interpreten com un autèntic signe de debilitat i crisi de poder. En el decurs dels diferents capítols, queda palesa la forma a través de la qual es construeixen socialment els prejudicis masclistes i homòfobs, que acaben per adoptar fins i tot els mafiosos més reticents. El cafre de Tony Soprano es lamenta, una i altra vegada de què, avui en dia, tothom necessiti ajuda terapèutica i es pregunta què se n’ha fet de la mena d’home que encarnaven actors com Gary Cooper: el tipus fort i silenciós -the strong silent type-, que interioritzava les seves emocions i no anava plorant per les cantonades.

Aquestes idees podrien semblar cavernícoles -els gàngsters de la televisió no representen la majoria d’homes- però seria un error el fet de creure que hem superat determinats estereotips. A l’hora d’abordar la diferència de comportaments entre sexes, encara em trobo amb explicacions com aquesta: “Els homes i les dones tenim cervells diferents i per això actuem de forma desigual”. Se suposa que el cervell femení és bàsicament emocional, verbal i “multitasca”, la qual cosa ens fa més proclius a acudir al psicòleg quan ho necessitem i a implicar-nos en diverses activitats a la vegada. ¿Volíeu un argument més sòlid per quedar-vos a casa, mentre planxeu, parleu per telèfon i feu dormir la mainada?. Però la farsa biologicista encara pot anar més enllà i ésser utilitzada per argumentar per quin motiu, en el decurs de la Història, les dones no hem destacat en el camp de l’art o de la ciència. És clar, hi estàvem com un peix fora de l’aigua.

L’esmentada naturalització de la diferència, a través de la fisiologia o l’anatomia cerebrals -no entro a valorar la resta de l’organisme-, és un mite que ha estat seriosament qüestionat a través d’investigacions com les que ha dut a terme Rebecca M. Jordan-Young (2011), però que tanmateix encara és defensada aferrissadament per persones properes al món de l’educació -si més no, jo n'he conegudes unes quantes-. Quan proves d’aportar un argument contrari se’t llancen directament al coll, tot adduint que es tracta de troballes científiques consolidades i que per tant no es poden rebatre. Queda clar que pertanys al bàndol de l'activisme irracional -qui sap si pel teu cervell femení-. No els ho puc pas retreure perquè en el seu moment jo també em vaig deixar seduir per aquesta retòrica d’autoajuda, recoberta per una pàtina de cientificitat.

El cas és que, en els nostres consultoris, els homes manifesten un tipus de sofriment que no es pot comprendre sense apel·lar  a la forma a través de la qual han estat socialitzats. La desesperació experimentada en una situació d’atur, per exemple, ha d’ésser valorada tenint en compte que potser  el treballador acomiadat ha estat educat per esdevenir el proveïdor principal de la família i, en veure's desposseït d’aquest rol fonamental, la buidor resultant és incommensurable. Les elevades taxes de suïcidi o d’alcoholisme masculí, en determinats contextos de desocupació, així ens ho deixen entreveure. També és prou habitual que els homes se sentin confrontats per l’entorn quan, davant d’una situació d'hostilitat, no hi responen amb violència. Els ho poden retreure amb indignació: "Per quin motiu et vas quedar de braços creuats? Per què no t’hi tornaves?"

Un exemple excel·lent del xoc existent entre els rols masculins tradicionals i els contemporanis el trobem a la película sueca Turist (2014) [Força major], on s’hi presenta un cas ben interessant de qüestionament de la virilitat. La història mostra la cruïlla de valors actual, gens fàcil de resoldre. Tomas és un pare de família que reacciona amb por i s'escapa davant d'una allau, tot deixant la dona i els fills abandonats, durant unes vacances als Alps, mentre estan asseguts en una terrassa. L'incident acaba en falsa alarma però provoca una profunda crisi familiar i de parella -una vertadera allau-, d’incertes conseqüències. El director del film,  Ruben Östlund, va explicar en una entrevista que l’original idea se li va ocórrer arran d’un succés real que van patir uns amics seus quan eren a l'estranger. En aquest cas, la situació límit va ser un atracament en una botiga, al qual el marit va respondre tot saltant darrere del mostrador. La seva dona es veia incapaç de digerir aquella "covardia" i per més que ell intentava justificar els motius de l'impuls de supervivència, no podia trobar-hi una explicació. Simplement adduïa que ell no era cap heroi, en una pel·lícula d’acció, capaç de rescatar-la. Malgrat que ambdós van sortir-ne il·lesos, també els va costar de superar plegats que el marit no hagués reaccionat de la forma “masculina” esperable, davant d'una escena de perill. Potser és que la silueta de Gary Cooper encara dirigeix els nostres passos.