Què cal fer davant de la censura?



Quico Pi de la Serra en una imatge del documental La cançó censurada 


En èpoques d’involució democràtica, les persones que hem estat educades en la pueril creença que vivim en un país que ha superat de forma modèlica el franquisme i hem gaudit d’una certa llibertat d’expressió, ens sorprenem com infants davant de la censura, malgrat que n’hàgim estat víctimes en repetides ocasions. La prohibició ens cau al damunt com un gerro d’aigua freda, com si no creguéssim que és realment possible emmordassar impunement algú a plena llum del dia.

Determinades forces vives gaudeixen encara d’un poder extraordinari i són capaces de pressionar fins on calgui per “esborrar-te del mapa”, si els has tocat el voraviu amb alguna de les teves observacions. Més que parlar, embesteixen. I generalment se surten amb la seva. Cal tenir-ho present. Has d’estar preparada per entomar la garrotada, vingui d’on vingui i quan menys te l’esperis. Això és avui més clar que ahir i possiblement menys que demà.

Les aturades parcials convocades pels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio per Sant Jordi serveixen d’exemple per a il·lustrar aquesta realitat al·lucinant. La vaga es va tirar endavant amb la finalitat d'aconseguir que la CCMA retiri la demanda contra un treballador, acusat de filtració de dades i pel qual es demanen set anys de presó. Arran del dur periple policial pel qual va haver de travessar, el company va patir un fort xoc traumàtic i la seva família també n’està sofrint les dramàtiques conseqüències.  La perspectiva que acabi entre reixes no la volen ni contemplar. Aquest confús episodi de filtració –l’acusat assegura que ni tan sols n’existeixen proves- va succeir en un context de brutals reformes laborals però la Corpo, amb Brauli Duart al capdavant, ha ignorat les peticions de “clemència”.  

El fet és que, en un d’aquests canvis de programació, a TV3 van emetre diferents documentals, entre els quals un que parlava de la censura de la Nova Cançó durant el franquisme. Els testimonis que s’hi van explicar –tant intèrprets com censors- van aportar un relat sens dubte interessant sobre la persecució de les lletres subversives  i fins i tot hi va haver espai per comprendre les contradiccions que experimentaven alguns funcionaris entre el fet de desitjar la llibertat i, al mateix temps, haver-la de coartar.

No obstant això, com a cloenda, es donava a entendre que aquesta tenebrosa etapa havia quedat definitivament enrere i ara els cantautors ja es podien expressar obertament als recitals sense temor a les represàlies. Com si es tractés d’un capítol de Barri Sèsam,  se’ns mostrava clarament la diferència entre abans  -règim autoritari- i ara -època democràtica-. S’obviava alegrement que en l’actualitat existeixen mil i una maneres renovades de tapar la boca als artistes. L’ofec econòmic és una de les més evidents però no pas l’única. Un cop més, el relat de la idíl·lica Transició entrava al menjador de casa. No deixa de ser irònic, si tenim en compte la causa de la vaga que havia motivat la reemissió del documental.

Si se segueix apostant per aquest tipus de lectures sobre la nostra Història mai no estarem preparats per afrontar les incomptables restriccions a la llibertat d'expressió que afloren avui, amb una força  insòlita. Aquestes marquen l’agenda política, artística, docent o mediàtica i si no les identifiquem difícilment hi podrem reaccionar amb dignitat. Cal introduir de forma visible la narrativa de la repressió del segle XXI, en un país que no ha fet net amb el feixisme, perquè la llarga nit d'en Raimon quedi definitivament enrere i la  fera ferotge de l'Ovidi Montllor no ens torni a mossegar, una vegada i una altra.




Comentaris

Traducció del blog