Desemparats


Il·lustració: Alfredo Martirena


De vegades em fa la impressió que una bona colla de psicòlegs pretenen defugir les qüestions polítiques a qualsevol preu, com si aquestes fossin completament alienes a la professió i ficar-hi el nas signifiqués entrar en territoris que no els pertoquen perquè estan més enllà de les parets del consultori. El cas és que quan es promouen iniciatives pretesament neutrals o equidistants tampoc s'eludeix la política sinó que probablement se li fa el joc al poder. Per exemple, si es tira endavant un curs de creixement personal, en incidir en els "motors individuals de canvi" també s'adopta un posicionament polític, en la mesura que s'obvien els condicionants socials i les injustícies estructurals, a l'hora d'abordar el malestar dels clients. Ben poques persones deu haver atès -o ben poc les deu haver escoltades- qui no s'adona de les repercussions que tenen les reformes neoliberals o la corrupció en el sofriment dels ciutadans. El món laboral, posem per cas, ha quedat trinxat de tal manera que és impossible no percebre'n els nefastos efectes sobre els treballadors. L'objectivitat -o una aproximació a la mateixa- no es perd pas amb la presa d'una postura clara a favor dels drets socials.

La sensació de vulnerabilitat és un tema que directa o indirectament apareix actualment als consultoris. En aquest món despietat, necessitem estar sempre alerta, en guàrdia, a l'expectativa de quin serà el proper llop que voldrà clavar-nos queixalada. Ja no queda ningú que vetlli per nosaltres i per això ens cal dormir amb un ull obert i l'altre tancat. Aquests dies, als mitjans, a banda d'entretenir-nos amb debats precopernicans com el de la prohibició de l'estelada, ens hi han explicat un parell de notícies escruixidores que il·lustren prou bé aquesta vida a la intempèrie. Per un costat, tenim la incompetència descomunal en l'incendi dels pneumàtics de Seseña, que tindrà gravíssimes conseqüències per a la salut pública i el medi ambient. La Junta de Castella La Manxa, la Comunitat de Madrid, l'Ajuntament del municipi, el Ministeri de Medi Ambient, l'empresa que gestionava l'abocador... Tothom va fracassar estrepitosament a l'hora de prevenir una catàstrofe que es veia a venir de lluny. Per acabar-ho d'adobar, les institucions també han estat qüestionades per les matusseres tasques d'extinció, la mesura insuficient de les partícules tòxiques emeses en la combustió i la pèssima gestió de les evacuacions, que posen en risc la salut dels veïns, especialment els més vulnerables. Tot plegat, segons "Ecologistes en acció", augmenta encara més la dimensió de la tragèdia. En altres casos de focs provocats se'n coneixen les motivacions econòmiques però en aquest la causa és encara desconeguda, malgrat que ens la podem imaginar...

L'altra notícia esfereïdora és la dels infants catalans afectats per l'enterovirus, que ja ha causat una mort i diversos casos d'immobilitat, que no tenen garantia de reversibilitat. No goso parlar de xifres exactes perquè el ball del nombre de malalts m'ha causat tanta confusió que no m'hi veig amb cor. La descoordinació mèdica i la manca d'informació per part de la Generalitat han arribat a tal extrem que alguns pares afectats han hagut de fer-ne difusió a través de les xarxes socials, amb la finalitat d'alertar de la gravetat de la situació a d'altres famílies que observin símptomes similars en els menors. No es tracta d'un problema lleu, com poden assegurar els metges del CAP, sinó que és urgent cercar ajuda pediàtrica especialitzada per evitar l'empitjorament de la mainada. Desgraciadament, els pares de la nena que perdé la vida a l'hospital de Reus ja no poden tornar enrere i ara estudien si denunciaran a qui els va atendre, segons el seu criteri, de forma profundament negligent. Així doncs, en qui podem confiar? Hem de creure que no estem davant d'una epidèmia que es pot expandir? I què hauria passat si el context no hagués estat el de les retallades? No afirmo que aquest sigui el cas però se sap perfectament que l'austeritat comporta rebrots de malalties, com va succeir amb la malària a Grècia, i que la manca de recursos en dificulta el tractament. És aquesta una nova espasa de Dàmocles que penjarà damunt dels nostres caps, a partir d'ara? Ens tenen desemparats i glaçats de por. Potser ha arribat l'hora de mullar-se i de parar-los els peus als cobdiciosos que tenallen les nostres vides. No s'hi val mirar cap a una altra banda. Ara, no.




Comentaris

Traducció del blog