dissabte, 28 de maig de 2016

Un vol pel barri de Gràcia



A dalt, una de les nombroses furgonetes dels Mossos que es podien veure al barri de Gràcia, abans d’ahir a la tarda. A baix, una veïna mirava de conversar amb un agent, a la vora del Banc Expropiat. Potser va ser per l'enfocament mediàtic del desallotjament però no em vaig poder resistir a la temptació de donar un toc vintage a les fotografies que vaig tirar amb el mòbil, mentre hi passejava.






Com que sóc tafanera de mena, dijous a la tarda vaig anar a fer un vol pel barri de Gràcia, per veure si hi veia bandes d'encaputxats cometent actes vandàlics i també per contemplar amb els meus propis ulls les destrosses del mobiliari urbà perpetrades per la kale borroka barcelonina, tan descontrolada, que apareix tothora a la televisió a causa dels terribles disturbis que origina, darrerament. Dubtava de si posar-me un casc però finalment em vaig aventurar a acostar-m'hi a cara descoberta, sense protecció de cap mena. Jo que cercava emocions fortes i la decepció va ser majúscula. M’esperava un barri desballestat però, a banda d'una sucursal bancària amb els vidres de l’aparador esquerdats, allò que vaig veure tot caminant entrava dins de la plena normalitat. Ni un trist contenidor cremat; cap paret socarrimada ni llambordes partides per la meitat; res d'individus llançant pedres o de cotxes bolcats, a tort i a dret.

La vida bategava com sempre. L’animanció habitual a les terrassetes, on la gent hi feia petar la xerrada alegrement. Les mares amb els cotxets i la mainada fent trapelleries a les places. Aquí i allà hi podies esgarrapar converses sobre el tema de la setmana: el polèmic lloguer pagat per l’Ajuntament -que no per Xavier Trias- i el passat radical d’aquell tertulià o de l’altre, que ara resulta que criticava els okupes. Des del Banc Expropiat, tancat i barrat com una cambra acuirassada, vaig pujar pel Carrer de la Mare de Déu dels desemparats -quina ironia- per arribar a la plaça de la Revolució, on un grup de joves tenia un mural a terra i demanava la col·laboració dels passavolants perquè donessin el seu punt de vista sobre l’espai desallotjat. Amb respecte, s’especificava en un dels marges del paper marronós. I encara recollien material, que guardaven a dins d’unes bosses de plàstic per continuar amb la seva tasca comunitària, malgrat tot. Més que temor, aquell grup despertava una profunda tendresa.

L'obnubilació del principi va desaparèixer i vaig adonar-me que si hi havia quelcom que trencava l’harmonia en la rutina diària era tan sols la presència mediàtica i policial; aquesta darrera, ben visible al carrer Còrsega, als Jardinets i a Travessera de Gràcia (a les imatges). Val a dir que se’ls veia força avorrits, als agents, estintolats a la paret, subjectant les metralladores o bé entrant en algun bar a buscar una mica de cafè per emportar, com si pretenguessin desvetllar-se per allò que havia de venir. Alguns veïns s’hi atansaven amablement a donar-los conversa, qui sap si per oferir-los el seu punt de vista sobre els aldarulls.

Costa de creure que aquells homes i dones uniformats no es qüestionessin en algun moment si la seva presència allà no era desmesurada, si tenim en compte que l’única mobilització que es preparava aquella nit era una cassolada veïnal.  Potser només van ser imaginacions meves però em va fer la impressió que, en cas de no assumir el rol policial, potser alguns Mossos simpatitzarien obertament amb la lluita anticapitalista. Ara xerres amb un, després amb l’altre, i els conflictes els acabes veient d’una altra manera.  Quan tornava cap a casa, vaig pensar que aquell bocí de Barcelona no havia perdut gens el seu encant. Ans al contrari, potser fins i tot se’l veia més revitalitzat i rejovenit que mai. Com si finalment s'hagués despertat d'un llarg somni. El barri de Gràcia: tan popular, bulliciós i lluitador com sempre.