Adéu al "mascle discursiu"


El manifest dels anomenats "libres e iguales" és un dels textos que passa pel bisturí analític del professor de Ciència Política Ignacio Sánchez-Cuenca. A la imatge, la popular Cayetana Álvarez de Toledo, envoltada d'alguns dels que signaren el document, l'any 2014. Foto extreta de paralalibertad.org. 




He tingut una agradable sorpresa amb el llibre que em va caure a les mans per Sant Jordi: La desfachatez intelectual d’Ignacio Sánchez-Cuenca,  professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid i per tant gens “sospitós” de circular en l’òrbita del nacionalisme “perifèric” o de l’independentisme. No m’estranya gens que vagi per la quarta edició perquè és aquella mena de crítica rigorosa –i sobretot respectuosa- als excessos de determinats opinadors als mitjans de comunicació que feia temps que una bona colla de lectors teníem ganes de devorar amb fruïció. Si ho pogués expressar com un títol de pel·lícula seria aquest: “Tot allò que sempre havia volgut saber sobre els intel·lectuals i mai no havia gosat preguntar”. M’imagino que la publicació no deu haver estat fàcil, atesa la indiscutible influència d’alguns d’aquests “mascles discursius”, tal com ell els anomena, per la qual cosa s’hauria de concedir un doble valor al text.

El professor insisteix en  diferenciar clarament  la reconeguda tasca literària o filosòfica dels autors als quals qüestiona de la que desenvolupen en el terreny de l’opinió on, tal com s’encarrega de demostrar detalladament, rellisquen de forma escandalosa. Al final, hom té la impressió que la quantitat de bajanades que posa al descobert és només la punta de l’iceberg d’un repàs que podria desembocar perfectament en un bonic conjunt enciclopèdic.

En la cultura analítica que defensa Sánchez-Cuenca es valora que qualsevol tesi o posició política vingui avalada per una investigació, la qual cosa no succeeix en el debat que promouen aquests intel·lectuals omnipresents –generalment escriptors-, que s’inscriu, per contra, en una cultura que descriu com a holística, la qual no gira al voltant dels arguments sinó de les “grans figures” i  el prestigi de la seva obra (pàg. 53-57):

“En la cultura holística, el debate se entiende en términos agónicos, como si fuera un pugilato. Lo que se busca es destrozar al contrario, arrinconarlo y arrearle hasta dejarlo KO. Por eso, el principio supremo establece que no se debe retroceder nunca, pues revelaría debilidad, flojera, falta de convicción. No podemos hacer concesión alguna al rival. No hay margen para la revisión o la rectificación. En cualquier combate cuerpo a cuerpo, las ideas y los argumentos ceden ante el ataque personal. La descalificación del contrario se transforma en el arma más poderosa para ganar el debate. Recibir un golpe, es decir, admitir algún punto débil en la opinión que se defiende, conlleva de inmediato una pérdida de autoridad intelectual. De ahí que no sea raro que cuando a uno de estos machos discursivos se le muestra la debilidad de su posición responda elevando el tiro, es decir, reafirmándose y aun endureciendo más su tesis y, ya de paso, faltando al otro […] El público está pendiente de la última aportación de Azúa, Marías, Vargas Llosa o Cercas, espera impaciente que el escritor de turno se defina, tome partido en una contienda, ya sea sobre si deben prohibirse los toros o si es conveniente celebrar un referéndum en Cataluña. Surge así el figurón, el intelectual famoso y reconocido, que en las entrevistas afirma que ya solo le gusta releer a los clásicos y que se siente desengañado por el presente, siempre muy por debajo de sus expectativas”

Per altra banda, es posa de manifest que no es tracta de personalitats singulars i atrevides sinó d’opinadors que s’integren en grups que actuen de forma coordinada, recolzant-se els uns als altres, en cas que sorgeixin les lògiques reaccions d’indignació, suscitades arran de les afirmacions categòriques que llancen des de les diferents tribunes on s’expressen a pulmó obert. Cal destacar el recorregut de les posicions d’esquerra més abrandades a les de la dreta intransigent, que tants personatges públics comparteixen i caracteritza igualment molts d’aquests venerats intel·lectuals. En les seves columnes, poden haver defensat perfectament la mateixa posició i la contrària,  en el decurs dels darrers anys (pàg. 82):

“La lista de académicos, periodistas y políticos que militaron en la extrema izquierda y hoy se sitúan en el liberalismo o el conservadurismo es interminable. Algunos ejemplos: Josep Piqué (ex–PSUC), Pedro Arriola (ex–Bandera Roja), Pilar del Castillo (ex–Bandera Roja), Andreu Mas-Colell (ex–PSUC), Ramón Tamames (ex–PCE), Federico Jiménez Losantos (ex– Bandera Roja), Casimiro García-Abadillo (ex–PORE), Fernando Sánchez Dragó (PCE), Pío Moa (ex–GRAPO), Antonio Caño (ex–Octubre), José Manuel Calvo (ex–Bandera Roja), Jon Juaristi (ex–ETA), Mikel Azurmendi (ex–ETA), José María Fidalgo (ex–CCOO), etc. Si pensamos no en el paso por organizaciones políticas y sindicales, sino simplemente en gente que defendía ideas de izquierda y hoy anda en posiciones liberales o conservadoras, la enumeración se vuelve interminable.
El itinerario contrario apenas se ha recorrido. Si no hubiera modas o contagio, lo lógico sería observar cambios en todas direcciones. El hecho de que el cambio se produzca siempre en el mismo sentido nos revela con claridad la naturaleza profundamente gregaria de los intelectuales, que sin embargo suelen verse a sí mismos como individuos únicos y plenamente autónomos. Los intelectuales, empero, siguen las tendencias en el terreno de las ideas con la misma coordinación y falta de sentido que las bandas de estorninos que surcan el cielo. Son capaces de detectar con gran precisión por donde sopla el viento. Si en los setenta tocaba ser revolucionario y en los noventa conservador y escéptico, pues allá van todos”

Un cas clar d’inversió ideològica descrita és la de Fernando Savater, que es mostrava d’allò més suau –i fins i tot còmplice- amb l’acció d’ETA, justament en els anys més mortífers de la banda terrorista però que, en canvi, adoptava un to moralista i bel·ligerant amb les negociacions, quan es començava a traçar el camí cap a la pau. No es tracta només d’assenyalar les inquietants metamorfosis sinó de destacar els incomptables errors conceptuals que surten de la ploma de persones tothora lloades. Ja sigui per parlar del terrorisme, l’independentisme català o la crisi econòmica, com que no compten amb la preparació i les lectures suficients, sosté l’autor, aquests escriptors incorren en relacions de causa-efecte estrafolàries i en afirmacions taxatives que no es poden sostenir científicament de cap manera. En el seu llibre Todo lo que era sólido, entre altres causes de la crisi econòmica a Espanya, Muñoz Molina assenyalava la suposada obsessió que va existir en aquest país per recuperar la memòria històrica, tot obviant les vertaderes raons apuntades pels experts en la matèria.

A tall de conclusió, Sánchez-Cuenca considera que, actualment, aquestes figures es troben en franca decadència, per la pluralitat de veus, més ben preparades en els seus respectius camps, que poden rebatre les idees extremes que ells defensen. Pel que aquí ens importa, seria una bona notícia que fos així perquè la virulència verbal i el menyspreu que mostren vers aquells que discrepen de la seva postura, al meu entendre, també es trasllada a l’esfera de les relacions personals i en l'àmbit de la discussió acadèmica. Més ens val apostar per la reflexió fonamentada i el reconeixement humil de les pròpies errades, si s’escau, per tal d'aconseguir un diàleg productiu i cívic entre nosaltres, malgrat totes les discrepàncies que puguin sorgir.


Referència
  •   Sánchez-Cuenca, I. (2016). La desfachatez intelectual. Madrid: Catarata.




Comentaris

Traducció del blog