dimecres, 24 de febrer de 2016

Consum responsable: no és tan fàcil


 


Arran de la darrera emissió del programa Salvados, dedicada a mostrar la cara fosca de les grans empreses del sector tèxtil, i també de la nova edició del Mobile World Congress, s'ha reobert l'etern debat sobre el consum responsable. Encara que habitualment no facin cap descobriment extraordinari, a Jordi Évole i al seu equip se'ls ha de reconèixer el mèrit de trencar tabús ben arrelats en els mass media; en aquest cas, van aconseguir-ho en denunciar l'explotació present a Inditex -Amancio Ortega és un dels intocables als mitjans- i en deixar constància del profund temor que encara suscita criticar els gegants de la moda davant de les càmeres. Es van escoltar diverses veus, totes elles necessàries, però segurament en van mancar més, com les dels petits botiguers que han vist minvar significativament els ingressos -o fins i tot han estat abocats a tancar la barraca- a causa de la plaga de Zaras i altres cadenes del magnat gallec, que es troben arreu com la pudor i despersonalitzen tots els entorns allà on s'instal·len, els quals perden aquell encant intangible, el seu signe identitari, avui tan enyorat.

Tant si es tracta de roba com de noves tecnologies ens posaríem ràpidament d'acord en el fet d'admetre que consumim irracionalment, per damunt de les nostres necessitats reals i sense tenir massa en compte determinats criteris ètics, que ens portarien a rebutjar certs abusos (deslocalitzacions indiscriminades, explotació infantil, violència contra les dones, contaminació ambiental, conflictes bèl·lics, etcètera). A banda dels militants anticonsumistes convençuts -que envejo profundament-, si ens hem frenat darrerament no ha estat pas perquè n'haguem pres consciència de forma sobtada sinó perquè la nostra butxaca no es pot permetre més dispendis. De ben segur que si tornessin a omplir-se els calaixos la mateixa febre per acaparar objectes inútils s'apoderaria de nosaltres, atès que no hi ha hagut transformacions sistèmiques profundes que ens facin pensar el contari. Allò que anticipava la inoblidable Mafalda en la il·lustració de Quino és, doncs, inconcebible, ara com ara, perquè ens bombardegen des de múltiples fronts, de manera que mai no ens permeten sentir-nos saciats. Sempre hi ha una necessitat nova per cobrir i després d'aquesta, una altra de diferent.

Tal com apunta l'assagista francès Gilles Lipovetsky, en la societat de l'hiperconsum els béns materials ja no serveixen tan sols per comparar-nos amb els veïns, per avaluar qui pertany a una determinada classe social sinó per crear un univers de felicitat privada al gust del consumidor. Sofàs, coixins, sabons, perfums, roba interior, sabates, arracades, tauletes, espelmes, viatges, líftings... tot està disposat per transportar-nos a un paradís particular de benestar que mai no aconseguirem abastar. Al meu entendre, vivim empresonats en els nostres cubicles laborals i domèstics, cada cop més aïllats i poc educats en valors humanitaris. El desig de posseir això i allò és un dels pocs somnis que no són durament represaliats. Si desapareguessin els centres comercials de la capa de la Terra ens sentiríem terriblement buits i desorientats, en un primer moment. Cal admetre que els moviments ecologistes, feministes o antiglobalització generen una pressió considerable però s'han mostrat insuficients per atacar el problema d'arrel i provocar un canvi en aquesta dinàmica destructiva. Tots volem ser consumidors responsables i de segur que fem passos en la bona direcció però un dia ens descobrim com zombis, tot deambulant pel carrer, mentre mirem aparadors, desconnectats de l'horror indescriptible que s'oculta darrere d'aquell producte made in Bangladesh. Temps perdut i mai recuperat. En altres ocasions, desitjaríem una sacsejada brutal, una transformació radical però no és tan fàcil...