Una visió realista del càncer és possible

el dia



En una escena de la pel·lícula Mi vida sin mí  de la cineasta Isabel Coixet, Sarah Polley, que pateix un càncer d’ovaris, li diu a Mark Ruffalo: "Si no em beses ara mateix, em posaré a cridar". Foto: Google Images.
  

“La familia no es, por lo tanto, un “espejo sin reflejo”; es el sistema básico de cuidado y protección y el reflejo de ansiedad y miedo del paciente y de cada uno de los miembros de la familia. […]. Cuando tratamos a un grupo familiar, como microcosmos, estamos tratando de percibir su funcionamiento como unidad dinámica de cuidado y apoyo, dentro de los factores macro-económicos y sociales más amplios en los que la familia está inmersa”

Lea Baider (2003), doctora de l'Institut “Sharett” d’Oncologia i Radioteràpia, a l'Hospital Universitari Hadassah d'Israel.
En aquest blog he criticat en diverses ocasions la ideologia conservadora del pensament positiu, principalment per la manera com aquesta ha pretès moldejar socialment l’afrontament del càncer  –vegeu-ne alguns exemples aquí o aquí-. La perillosa moda de la positivitat coacciona subtilment els ciutadans a través de la imposició dels somriures i la desaprovació de les actituds queixoses, fet que constitueix un eficaç instrument de desmobilització col·lectiva en la lluita contra la malaltia, la qual queda reduïda a unes quantes curses populars, on s’hi apunten una colla de participants altament motivats però poc informats dels tripijocs que s’amaguen rere les iniciatives filantròpiques.

La creixent despolitització ha afavorit encara més els interessos de les despietades asseguradores mèdiques –principalment als Estats Units-, els governs afins a l’economia neoliberal i tota la maquinària comercial que envolta moviments infantilitzadors com el del llacet rosa; els seus factòtums deuen estar la mar de tranquils, sense ciutadans que protestin per les retallades, l’agressivitat dels tractaments o els preus desorbitats dels fàrmacs. Més enllà dels concerts multitudinaris d’estrelles del pop, organitzats en dates assenyalades, des d’on es promouen els mateixos missatges ensucrats, en consumir determinats productes audiovisuals, m’he adonat de l’important paper que també juga aquesta indústria en la configuració d’un imaginari individualista,  deshumanitzador i acrític del càncer.

Després d’haver llegit bones crítiques de My life without me [Mi vida sin mí] (2003) d’Isabel Coixet i fins i tot d’haver-ne vist fragments en cursos de formació per a professionals que han d’afrontar situacions de crisi, em  vaig decidir a veure-la sencera, amb unes elevades expectatives. M’havien agradat d'altres treballs de la directora i esperava gaudir d’una petita joia del setè art. La decepció va ser majúscula, davant d’un argument mancat del més petit deix de versemblança. Una inexpressiva Sarah Polley es posava a la pell d’Ann: una dona jove, amb un treball precari, que malvivia en una caravana amb la seva família: dues filles petites i un marit a l’atur. Mantenia una relació conflictiva amb sa mare, mentre que el pare feia deu anys que es podria a la presó. La cirereta de l’amarg pastís arribava amb un diagnòstic de càncer d’ovaris amb metàstasi, que li segaria la vida en el decurs dels propers mesos. Qualsevol psicooncòleg a qui li plantegessin un cas similar de seguida s’adonaria de l’important repte que tindria al davant. Però a la gran pantalla les angoixes es dissipaven perquè l’Ann  entomava la garrotada amb una serenitat extraordinària. Començava a fer plans per gaudir del poc temps que li quedava –elaborava unes llistes amb tots els somnis pendents per complir i gravava cintes perquè les escoltessin els altres, quan ella ja no hi fos-. I se’n sortia la mar de bé. Sense perdre mai els nervis. Lligava amb el guapíssim i comprensiu Mark Ruffalo i també coneixia una amiga meravellosa, Leonore Watling, que ben aviat la substituïria en el seu paper d’esposa i mare. L’Ann ho deixava tot a punt perquè la transició fos el més indolora possible. Quan van sortir els títols de crèdit vaig pensar que aquell enfocament exclusivament centrat en l’heroïcitat anímica de la protagonista mereixeria que la pel·lícula adoptés un títol propi dels manuals d’autoajuda, sempre tan disposats a focalitzar-ho tot en les capacitats individuals. Tinc una proposta: “Morir de càncer és fàcil si saps com”.

Un altre exemple de l’esmentat biaix el trobem en la infumable A Little Bit of Heaven [Un pedacito de cielo] (2011) de Nicole Kassel. En aquest cas, la protagonista era Marley -Kate Hudson-, una dona amb una carrera professional plena d’èxits, a qui diagnosticaven un càncer de còlon terminal. Malgrat l'esglai inicial, provocat pel sotrac que suposava el limitat horitzó que tenia al davant, la Marley superava el terror crònic al compromís amorós i mantenia una relació amb un altre bell galant: el seu metge, interpretat per Gael García Bernal. La situació límit provocava una transformació tan positiva que el seu comiat d’aquest món es celebrava amb una gran festa on tothom s’ho passava chachi piruli. De segur que aquella barreja de comèdia romàntica i drama mèdic va remoure els budells de més d’un espectador. En ambdós exemples, es fa palesa la “virtut” de les dones d’afrontar les desgràcies amb la millor de les actituds.  Una nova llosa que s’afegeix a la pressió de la socialització femenina, la qual erosiona profundament les vides de milions de cuidadores i pacients.

Quant al món del càncer infantil no em puc estar d’esmentar la sèrie de TV3 Polseres Vermelles (2011-2013) que va recollir tota mena d’elogis als mitjans i ha estat adaptada en diferents països del món. Es podria adduir, de forma encertada, que les criatures afronten amb una fortalesa insòlita la quimioteràpia i totes les vicissituds que els planteja la malaltia i que fins i tot són un exemple pels adults. Al meu entendre, però, no s’hauria de confondre la resiliència ni el creixement posttraumàtic amb el fet de presentar un hospital com una casa de colònies. Actualment, existeixen mancances dramàtiques que allunyen de forma radical aquesta ficció de la realitat. Com es deuen sentir els professionals, progenitors, infants o adolescents que no es veuen reflectits en aquesta producció, elevada tothora als altars?

Potser és perquè he tingut especial mala sort però arran de la meva experiència, tant personal com professional, mai no he conegut ningú que hagi experimentat una “extraordinària aventura” quan s’ha adonat que tenia damunt del cap aquesta espasa de Dàmocles. No parlo tan sols de les persones directament afectades sinó també dels éssers estimats, tan sovint oblidats en aquest drama. Per ser justos, però, cal remarcar les excepcions a la positivitat imperant. Amb motiu del Dia Internacional contra el Càncer alguns diaris han optat per oferir una visió realista, que no malastruga, dels obstacles que han de superar en l’actualitat les persones que pateixen la malaltia. Em va agradar un petit reportatge del diari Público, que recull el testimoni de diversos pacients que s’han vist sacsejats per les penúries econòmiques, entre d’altres contratemps. Si no coneixéssim les seves autèntiques necessitats, difícilment podríem treballar personal i col·lectivament per abordar-les de forma humana, compromesa i rigorosa. Un altre enfocament ha de ser possible.


Referència







Comentaris

Publica un comentari a l'entrada