Imatge extreta de Google
Mentre repassava alguns articles que havia escrit
temps enrere m'he adonat que cada cop he dedicat menys espai als posts amb
contingut de caràcter diguem-ne terapèutic per centrar-me en denúncies de caire
social que per la seva cruesa i transcendència em costa passar per alt. Per
altra banda, no puc concebre cap problema psicològic que no estigui immers en
una dialèctica permanent amb l'entorn. Si algunes persones cauen en el
fatalisme, per exemple, potser no és tant perquè individualment no disposin de
prou recursos com perquè les condicions d'opressió circumdants no els permeten
besllumar un horitzó millor. Penso que l'ésser humà és resilient de mena i quan
té una vertadera oportunitat no la deixa pas escapar; ara bé, quan es tanquen
totes les portes i els intents de transformació social o de prosperitat
personal esdevenen quimeres o fins i tot són durament represaliades llavors és
natural que s'instal·li un cert desànim que, com una boira persistent, costi de
marxar. I llavors ja no tenim tantes ganes de gresca, encara que conservem la
capacitat de prendre'ns la vida, de tant en tant, amb una mica d'humor. És clar
que des de certes talaies privilegiades no es deu percebre el problema amb la
mateixa grisor. Hi ha persones que quan els parles de les angoixes de la plebs
s'ennueguen amb l'oliva del Dry Martini. I pateixen una barbaritat.
Si hi ha un maldecap que ens amoïna especialment en
l'actualitat és la dificultat per arribar a final de mes. En el llenguatge
popular s'afirma sàviament que hi ha problemes que ens treuen ( o no ) la son.
Malauradament, hi ha ciutadans que sense haver fet mai cap mal a ningú -ans al
contrari, han treballat honrada i durament tota la vida- es troben avui amb la
dificultat d'haver-les de passar magres per posar el plat a taula, mentre es
pregunten si als grans defraudadors els costa tant aclucar les parpelles. Com
és possible que estiguin a la ruïna si sempre s'han esforçat de valent per no
estirar més el braç que la màniga ? Una de les característiques de les persones
insomnes és justament la hiperactivació, tant fisiològica, com emocional i
cognitiva. No és pas que les rumiacions comencin justament en el moment de
posar el cap damunt del coixí sinó que la persona barrina tot el dia - com s'ho
farà per pagar els deutes, el lloguer, les factures, l'escola de la mainada,
etc.- i ben entrada la matinada els ulls encara estan esbatenats. Quan acaben
amb un dilema, comencen amb l'altre, en una dinàmica interminable que,
òbviament, no soluciona els conflictes sinó que els agreuja. I l'endemà és
possible que l'activitat diürna se'n ressenti: el mal humor, el cansament o la
matusseria fan acte d'aparició.
Cal
advertir que no existeixen teràpies que es puguin aplicar a l'engròs -alguns
autors sostenen que mentre que determinades orientacions són "pòcimes
màgiques" per alguns clients per als altres poden resultar un autèntic
"verí"- i per això és important conèixer detalladament el perfil de
cadascú. Generalment, s'apliquen tractaments combinats i aquí no ens
entretindrem a detallar-los, un per un. Està clar que el millor remei, en
l'afer que ens ocupa, seria trobar la solució definitiva a les angúnies
monetàries però com que això no resulta senzill penso que també hem de recordar
que és necessari extremar la precaució amb els psicofàrmacs hipnòtics
-especialment les persones grans, per la sedació i el risc de caigudes que comporten,
a banda del possible insomni de rebot, entre altres complicacions- i cercar
bones estratègies de resolució de problemes -anar pas a pas, afrontant cada
situació en el monent que es presenti, tot procurant no anticipar grans
catàstrofes i cercant l'assessorament financer adequat-. Si pensem en el recurs
casolà de comptar ovelles ens adonarem que, ben mirat, no va tan desencaminat.
Descentrem l'atenció dels pensaments repetitius per focalitzar-la en els bens
que salten tanques, monòtonament, un darrere l'altre. De la mateixa
manera, algunes tècniques de relaxació ens conviden a respirar profundament i,
en cas que apareguessin novament les angoixes, seria aconsellable retornar
l'atenció a la inspiració i l'exhalació de l'aire, tantes vegades com calgués,
sense lluitar aferrissadament contra les sensacions desagradables. Els
exercicis d'acceptació i descentrament de la foscor caminen de la mà.
Després cadascú pot desplegar els seus propis trucs. A mi m'ajuden el
cinema, la lectura i l'escriptura. Una persona em deia una vegada que es
relaxava profundament quan abraçava durant molta estona les persones que
estimava. I és que sense el suport de la comunitat alguns turments serien
vertaderament insofribles. Al costat d'aquells que ens recolzen de debò, els cims
inabastables esdevenen menys feixucs de pujar. Encara que un problema avui
sembli impossible de resoldre, alguna solució s'hi trobarà... Bona nit per a
tothom.
Comentaris