divendres, 31 de juliol de 2015

Nou anys sense tu





Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures 
en les coses i en mi de tal manera 
que em costa imaginar-te absent per sempre.



Miquel Martí i Pol

Versos de Lletra a Dolors



dimarts, 28 de juliol de 2015

Els personatges que tornen


Imatge extreta de Google

Durant els xafogosos dies d’estiu, no sempre resulta fàcil aconseguir que els nens i nenes dediquin una estona del temps lliure a la lectura. Si no rendeixen prou a l’escola, els pares i mares conserven l’esperança – tot sovint, ingènua - que recuperaran una mica  el ritme, entre els matins de platja, les tardes de letargia davant de la televisió -o qualsevol altra pantalla- i els capvespres pel carrer. Malgrat les dificultats, es poden aconseguir “petits miracles” a través dels còmics, els quals, com bé sabem, poden ser una màgica porta d’entrada a la literatura, un cop arribada l’adolescència o la primera joventut. Alguns adults opten per “reciclar” volums de la pròpia infantesa, com ara els recopilatoris de Super Humor, i passen, així, una estona ben entretinguda en família. Mentre que els uns recuperen certs records enterrats en la memòria, els altres es diverteixen, tot descobrint noves aventures.
Em sorprèn de quina manera engresquen encara els menuts les històries de Francisco Ibáñez. A priori, semblaria que són extretes d’una altra època i que, per tant, els podrien considerar una mica avorrides o passades de  moda. ¿Quina gràcia hi podrien trobar en una tira còmica creada a la dècada de 1960,  1970 o 1980? Suposo que és per la seva capacitat per captar algunes essències atemporals que les tires de 13 Rue del Percebe, per exemple, tenen quelcom especial; a més a més, com que no s’han de llegir necessàriament de forma linial, fins i tot els alumnes que tenen més dificultats per mantenir l’atenció s’hi poden entretenir durant hores. Que si el morós que viu al terrat i s’empesca les mil i una per no pagar els deutes (a la imatge); que si la noia que busca xicot però mai no ho aconsegueix, perquè els seus germanets "diabòlics" sempre l’espanten; que si la llogatera que encabeix tantes persones com pot en un pis minúscul; que si el botiguer que estafa hàbilment els seus clients…
De fet, si es miren amb els ulls de l’experiència, en el rerefons d’aquestes vides encapsulades en petits compartiments –però també entrellaçades entre elles- s’hi descobreixen problemes socials que, malauradament, són perfectament vigents i causen certa tristesa, precisament perquè, malgrat el pas de les dècades, hom diria que ens tornem a trobar exactament en el mateix entorn de misèria. Darrere de la comicitat, com passa gairebé sempre, s’hi oculten drames profundament dolorosos. Woody Allen ho va exposar explícitament a la pel·lícula Melinda & Melinda (2004), en la qual mostrava la mirada, primer tràgica i després divertida, de la trajectòria vital de la protagonista.

A 13 Rue hi apareixen certs trets de personalitat, característics de la galeria de personatges que poblen la geografia humana d’aquest país, com la famosa picaresca, present al Lazarillo de Tormes, entre tantes altres obres. No per tenir un punt de tòpics deixen de ser certs. Encara que Ibáñez ho negui repetidament, de manera sorneguera, en les desventures dels inquilins del famós edifici s’hi deixa veure una crítica subtil a la penosa realitat espanyola. Potser és perquè va haver de lidiar amb la censura, que va aconseguir-ho sense les estridències dels seus “hereus” televisius –Aquí no hay quien viva té moments gloriosos però La que se avecina, en la meva opinió, és un producte mediàtic que ha caigut en un humor groller, francament desagradable-. Ja em perdonareu l’“heretgia” però no puc evitar la comparació amb la genial pel·lícula de Mario Camus, La Colmena (1982), ambientada en el Madrid de la postguerra i basada en la novel·la homònima de Camilo José Cela -l'escriptor, per cert, té una petita però estel·lar aparició en el film-. Penso en el paper de José Luis López Vázquez, un “venedor de mantes” que col·loca els seus productes fraudulents a qui pot i roba d’amagatotis el menjar de la pensió on s’allotja. Penso també en els “morts de gana” que parlen de literatura en un cafè, la mestressa del qual és una defensora a ultrança del règim, que fa servir les làpides del cementiri com a taules, col·locades al revés damunt de les potes. O en les joves del barri que es prostitueixen per sobreviure i en els senyors mesquins que exhibeixen la seva opulència sense pudor… En definitiva, un mosaic entranyable de ciutadans, que malviuen en un país terrible i que es resisteix obstinadament a canviar.



dilluns, 20 de juliol de 2015

Matilde Solís i la metamorfosi





Milers de supervivents del Sistema de Salut Mental han aconseguit sortir del túnel on els van empènyer i han adoptat el rol d’activistes en la defensa dels drets humans. Foto: Vanity Fair


La duríssima carta que Matilde Solís (a la imatge), va penjar a Facebook ha sacsejat la classe benestant sevillana, per la cruesa dels fets que relata i per l’impacte que ha causat en la carrera del psiquiatre que assenyala amb el dit, el doctor Javier Criado, que és tota una patum  i compta entre la seva clientela a la flor i la nata de la high society de la capital andalusa.  Si finalment es confirma la veracitat de les vexacions descrites, d’entrada, es posaria de manifest que el fet de gaudir d’una posició social privilegiada tampoc protegeix ningú de quedar atrapat a dins de les grapes d’un metge sense escrúpols. Les ombres sinistres que dibuixa aquest cas són d’allò més inquietants i de ben segur que, en seguir-les de ben a prop, obtindríem prou material per fer un retrat gens complaent dels personatges que es mouen per les altes esferes.

L’exesposa de l’actual duc d’Alba, de perfil discret i gens aficionada a aparèixer a les pàgines de la premsa rosa, acusa el facultatiu d’haver-la empès fins a un intent de suïcidi i també d’haver abusat d’ella durant anys. Però allò més colpidor és que no està sola en la batalla sinó que un degoteig incessant de presumptes víctimes del mateix psiquiatre–la majoria dones- s’han unit a ella en una plataforma i han traslladat l’esgarrifós afer al Col·legi de Metges, el qual, al seu torn, l’ha transmès a la Fiscalia. Anteriorment,  ja s’havia presentat una denúncia contra Javier Criado, per abusos similars, però finalment va ser arxivada. En l’actualitat, l'arquebisbat també n’ha estat informat perquè el reputat doctor -que assegura que tot és fals i li estan destrossant la vida- és un pes pesat de la “Hermandad” més important de la ciutat. Segons es desprèn d’algunes informacions publicades en mitjans digitals, les esmentades males pràctiques eren vox populi entre els sevillans; així, doncs, ¿com és que fins ara no s’ha trencat la llei del silenci?¿Qui protegeix aquests individus infames que juguen amb la vida i la mort d'éssers humans en situació de vulnerabilitat?

Tal com expliquen les denunciants, el psiquiatre els receptava psicofàrmacs com ara el Lexatín® o l’Orfidal®, per a mantenir-les sedades i així poder vexar-les més fàcilment. Amb el pas dels anys, i després d’haver deixat les drogues, han aconseguit reunir la força necessària per escapar de l’influx del maltractador. Han passat del rol de víctimes, soles i desemparades, al de supervivents que s’apleguen perquè es faci justícia i s’eviti que altres pacients hagin de transitar pel mateix tràngol horrible. Penso que és interessant subratllar que aquesta no és una “metamorfosi” aïllada sinó que existeixen organitzacions humanitàries arreu del món, com ara Mind Freedom, els membres de la qual són majoritàriament usuaris que han estat etiquetats, dopats, torturats, reduïts i/o menyspreats a dins del Sistema de Salut Mental.

No pretenc insinuar que tots els professionals que hi pertanyen siguin éssers perversos –n’hi ha molts d’honestos, que exerceixen de forma entregada i compromesa- però sí que, en la meva opinió, estem en condicions d'afirmar que el  model biomèdic, per les seves característiques, afavoreix tota mena de negligències. Per començar, s’estableix un mur d’incomprensió entre una persona que necessita expressar el sofriment que pateix i una altra que bàsicament percep símptomes i malalties, allà on només hi ha problemes psicològics, que cal comprendre en el context de les relacions humanes. En portals com  Mad in America, per posar un nou exemple, hi escriuen professionals que han estat, en algun moment de la seva vida, víctimes de tractaments psiquiàtrics atroços; per aquest motiu, ara rebutgen les etiquetes diagnòstiques, tot centrant-se en abordatges alternatius. La seva experiència, ben lluny de ser considerada un estigma, és un valor afegit, que aporta un plus al tracte amb els clients. Com en les belles transformacions dels contes de fades, aquells que un mal dia van ésser considerats “aneguets lletjos” del sistema són avui “cignes” meravellosos, que treballen per un futur més digne i esperançador. I és que, malgrat que algunes veus ens vulguin convèncer del contrari, potser encara no està tot perdut.


Referències

·        www.madinamerica.com

·        www.mindfreedom.org



dilluns, 13 de juliol de 2015

Contra el bullying homòfob, visibilitat


Un grup d'estudiants de Norfolk, Anglaterra, va participar en un programa per afrontar el bullying homòfob. A la imatge, uns quants alumnes subjecten un cartell amb la inscripció "Mantingues la calma i estigues orgullós". Foto: hatefreenorfolk.com


La setmana passada, La Vanguardia ens informava d'un altre cas de bullying homòfob que no ha estat adequadament afrontat pel centre educatiu, en aquesta ocasió, en un IES de la ciutat de Girona. En llegir la notícia, d'acord amb les explicacions de la mare del noi agredit, es pot constatar com s'hi repeteixen els mateixos components de silenci còmplice i brutalitat sense compassió que caracteritzen tan sovint l'entorn de l'assetjament. Recordem que el risc de suïcidi o el consum de substàncies per part de les víctimes augmenta exponencialment, en aquests casos concrets, per la qual cosa és important atorgar-li la importància que mereix i no deixar-ho passar com un episodi irrellevant. Desgraciadament, es pot dir que les dinàmiques d'abús a l'escola són una representació "a petita escala" de la discriminació que encara pateixen les persones que viuen la seva sexualitat fora dels marges de la normativitat heterosexual imperant, presents en múltiples sectors de la nostra societat. Malgrat les noves lleis contra la discriminació aprovades pel Parlament i l'esforç impagable dels col·lectius LGBT, dels quals podem sentir-nos ben satisfets, encara queda molta feina pendent i és important que tota la societat s'hi involucri de forma activa.
 
Evidentment, no disposo de cap recepta màgica però em permeto fer alguns modestos apunts per a la reflexió respecte el tema de la visibilitat. En primer lloc, crec que és important recordar la necessitat de fomentar-la en els temaris perquè, llevat d'algunes excepcions, models com el de la família homoparental, per exemple, no estan adequadament representats en els llibres de text. Recordem la polèmica que hi va haver amb uns continguts de l'editorial SM, en els quals es descrivia maliciosament l'homosexualitat a través de tota mena d'afirmacions, carregades de prejudicis. Aquesta marginació és una forma de violència simbòlica que, en si mateixa, repercuteix negativament a l'hora de cultivar el respecte a la diversitat. Per altra banda, penso que seria profitós que es transmetés informació sobre la història i l'antropologia de la sexualitat humana perquè, malgrat les terribles atrocitats comeses, ni en totes les cultures ni etapes històriques l'homosexualitat o el lesbianisme han estat estigmatitzats sinó que han format part de la vida comunitària sense més transcendència. Tal com recorda la doctora en Humanitats Coral Herrera (2013) hi ha diversos moments clau en els quals es posa de manifest de quina forma la persecució de les minories ha complert la funció de reforçar el poder d'aquells que l'ostenten. El tema seria llarg i complex d'exposar però prenguem com a exemple el segle XIX (pàgs.171-172):

A mediados del XIX es cuando la medicina legal comienza a interesarse y a escribir sobre las sexualidades no ortodoxas bajo el nombre genérico de “atentados contra las costumbres”. Los principales atentados son: la violación, el estupro y el exhibicionismo: delitos de escándalo público, delitos contra la honestidad o contra el pudor. Es entonces cuando, como resultado de un largo proceso histórico de categorización, a la edad, la clase y el estatus de las personas se suma la orientación sexual como mecanismo de diferenciación social. En 1869 Karoly M. Benkert acuña el término homosexual para hacer referencia a un comportamiento específico que “hasta ese momento no había tenido más que nombres genéricos". Según Begoña Enguix (2003), esta necesidad de identificación y clasificación “es un locus en el que se articulan procesos de dominación puesto que aquello que se conoce, que puede ser identificado, puede ser controlado”[…] “Se trataría así de una palabra creada desde una perspectiva heterosexista, con el afán de nombrar algo, cuando otros muchos rasgos de la personalidad no reciben ni atención ni etiqueta, y de este modo se crea una otredad con la que un nosotros rechaza cualquier identificación. La homosexualidad se construiría como una identidad cuyo fin sería el de reforzar por oposición un modelo: el de la familia heterosexual supuestamente monógama con fines procreativos”

Si els infants i adolescents fossin vertaderament conscients i coneixedors de la procedència d'aquest odi que aboquen contra els seus iguals de ben segur que aprendrien a canalitzar-lo millor. Per altra banda, al meu entendre, caldria que els mitjans de comunicació s'impliquessin d'una forma més decisiva en la creació de personatges de ficció en els quals els nois i noies s'hi poguessin emmirallar. En l'adolescència, la formació de la identitat sexual necessita d'exemples positius als quals recórrer, tant per acceptar-se a si mateixos com per apropar-se a les opcions dels altres. A les sèries de Disney Channel o Clan no hi ha cap personatge masculí a qui li agradin els nois ni cap de femení a qui li agradin les noies.  Segurament, en certa manera, encara preval la mentalitat de Manos Limpias, que va posar una querella contra Los Lunnis perquè en un capítol hi va aparèixer una boda gai. Hi ha sectors reaccionaris que consideren que aquesta mena d'escenes perverteixen els menors i embruten la seva mentalitat innocent.

En la programació general, hi ha sèries com Aída  on hi han aparegut adolescents homosexuals, com l'entranyable Fidel, que també pateix les mofes i agressions físiques dels veïns i companys d'institut. Més d'una vegada m'he qüestionat si era l'exemple més educatiu i apropiat però entenc que la ficció no sempre ha de ser políticament correcte. Penso que estem ben lluny d'un escenari satisfactori. Una nova controvèrsia, en la mateixa línia, l'han protagonitzat la cantant Miley Cyrus o l'actriu Ellen Page, entre altres icones adolescents, quan han presentat públicament les seves nòvies. Algunes veus crítiques han apuntat que potser tenen afany de notorietat, volen promocionar els seus respectius productes mediàtics o tal vegada intenten alimentar l'estereotip ranci de sempre, lligat a les fantasies eròtiques masculines. I és que també cal preguntar-se si no s'està repetint la discriminació en determinats sectors del moviment LGBT, que pretenen conquerir privilegis similars als dels heterosexuals, tot marginant les minories econòmicament desafavorides, per esmentar només un cas, tal com va denunciar a finals de la dècada de 1980 el moviment Queer. En resum, tots plegats tenim feina per fer i ja no s'hi val mirar cap a una altra banda ni posar-se nerviosos quan ens toquen un tema tabú. Com diuen els estudiants de Norfolk: Keep calm & be proud.
 

Referència
  • Herrera, C. (2013). La construcción sociocultural del amor romántico. Madrid: Editorial Fundamentos.




diumenge, 5 de juliol de 2015

Es pot operar l'esquizofrènia?




Els doctors Joan Molet, Iluminada Corripio i Enric Álvarez de l'Hospital de Sant Pau, són els responsables del primer tractament de l'esquizofrènia amb estimulació cerebral profunda. Foto: Ricard Fadrique. 



Durant aquesta setmana, els mitjans ens han sorprès amb una notícia de caràcter triomfalista sobre una operació a una dona de quaranta-set anys, diagnosticada d'esquizofrènia, a l'Hospital de Sant Pau, a la qual, ens diuen els doctors que l'han intervingut, ja no la pertorben els deliris ni les al·lucinacions, els quals formen part dels anomenants "símptomes positius" d'aquest trastorn, tal com està descrit en els manuals de diagnòstic. Aquesta és una operació pionera, ens remarquen els diaris, que consisteix en col·locar a l'interior del cervell un elèctrode, controlat des de l'exterior a través d'una mena de marcapassos, que produeix una estimulació elèctrica en determinades zones, com el nucli accumbens. La base científica d'aquesta pràctica la trobem en la controvertida hipòtesi dopaminèrgica, que sosté que l'excés del neurotransmissor dopamina està en l'origen de la malaltia. 

De la biografia de la pacient, a qui anomenen Elena, ens n'expliquen ben poca cosa, només que prèviament no ha reaccionat al tractament farmacològic; que ara ja surt de casa; participa de les reunions familiars sense que la molestin els símptomes descrits i planeja un viatge en un futur proper. O sigui, que l'electricitat li ha canviat la vida. Res d'efectes secundaris ni altres complicacions. Properament, set voluntaris més se sotmetran al mateix procés "miraculós". Què és proposen? Establir un protocol per a tots els afectats que "no responguin a la medicació"?

Ho diré sense embuts: com a psicòloga, em resulta profundament pertorbador que es realitzin aquesta mena de reportatges, sense posar en relleu l'intens debat que hi ha actualment en el món acadèmic respecte la visió biologista dels problemes psicològics. En primer lloc, caldria subratllar la fal·làcia consistent en afirmar que els psicofàrmacs són un tractament eficaç i recordar les dificultats que existeixen per a justificar la hipòtesi dopaminèrgica, presentada com un dogma de fe (Gonález-Pardo i Pérez-Álvarez, p.132-133):

Sin embargo, más de cincuenta años después de la introducción de los antipsicóticos, incluyendo los modernos antipsicóticos atípicos, han surgido serias dudas sobre su efectividad o eficacia en la vida real, ya que una gran mayoría de los que sufren esquizofrenia abandonan el tratamiento con antipsicóticos por sus efectos secundarios y su ineficacia para aliviar muchos de sus síntomas. 

En realidad, algunos estudios muestran que el tratamiento con antipsicóticos parece incrementar el número de ingresos hospitalarios en gran parte de personas con esquizofrenia frente a aquellas no tratadas, sobre todo cuando transcurren varios años de tratamiento […]Además la hipótesis de la hiperactividad dopaminérgica como origen de la esquizofrenia, propuesta por Carlsson, no parece tener apoyo empírico consistente.” 


És important recalcar que davant de la creença que l'esquizofrènia brolla de les neurones, hi ha estudis que posen de manifest que determinades experiències, com els processos migratoris, el consum de substàncies o els abusos sexuals patits durant la infància també poden conduir a un brot psicòtic. No ha de ser necessàriament el cas de l'Elena, per descomptat, però segrestar la seva història personal a favor d'aquest reduccionisme bioquímic em sembla directament inhumà. Per altra banda, el context de la modernitat, tal com sostenen alguns autors (Pérez-Álvarez, 2012) és imprescindible per a comprendre aquesta forma d'hiperreflexivitat que apareix en l'esquizofrènia i que no es donava en èpoques anteriors (p. 166, 168 i 169):


La cuestión es que la esquizofrenia, caracterizada por su aspecto solipsista y autista y por la experiencia enajenada de sí mismo, sólo es posible en el contexto histórico y en la sociedad que ha dado lugar a un sujeto individualizado, separado y autocentrado, como es el caso del sujeto moderno. Es más, cabe proponer que estas características de la esquizofrenia, un tanto paradójicas, como la grandiosidad solipsista y sentirse una “cosa” y la experiencia de ser un cuerpo-sin-alma (cual zombi o Cyborg) y de ser un espíritu-sin-cuerpo (cual cámara fotográfica o escáner), suponen alguna suerte de fisura en el yo como las dibujadas en términos de duplicado empírico-trascendental y del dualismo cuerpo-mente [...]


Por lo que aquí respecta, permítase pasar a señalar la cuestión epidemiológica que sitúa el origen de la esquizofrenia precisamente en la época moderna, a partir de la segunda mitad del siglo XVIII en adelante, […] En este contexto, la industrialización y la urbanización son fundamentales, pero no por la dieta, el alcohol, las toxinas o las infecciones, sino por la nueva forma de vida que implican. Es en esta época en la que empieza a darse la disolución tradicional asentada en la comunidad y el nacimiento de la sociedad de los individuos […] Como dice Robert Nisbet en La formación del pensamiento sociológico I (original de 1966): “En el mundo moderno, la historia parece apuntar claramente en todas partes hacia la separación de los individuos de las estructuras comunales y corporativas: de los gremios, de la comunidad aldeana, de la iglesia histórica, la casta o el estado, y de los lazos patriarcales en general. Algunas personas, quizá las más, ven esta separación en los términos progresistas de una liberación, la emancipación de una tradición que se ha vuelto opresiva. Otros adoptan una opinión más sombría, y ven en ello el surgimiento de un nuevo tipo de sociedad, donde el egoísmo moral y el atomismo social son las cualidades dominantes” 

Per si algú troba massa "radical" aquest plantejament, recordarem que hi ha altres autors (Costa i López, 2014) que sostenen que ni tan sols s'hauria d'emprar el terme psicopatologia perquè aquest està lligat a un model anatomoclínic, que ha donat excel·lents resultats en el camp de la medicina però que aplicat en l'àmbit dels problemes psicològics esdevé una patètica paròdia d'ell mateix (p. 55 i 61):

Pero, al igual que sobre la bilis negra se construyó la doctrina del modelo humoralista de la melancolía, se construirá ahora sobre los modelos científicos de la patología humana la doctrina del modelo psicopatológico. El supuesto desequilibrio de los humores dará paso, ya en el S.XX, al supuesto desequilibrio de los neurotransmisores cerebrales. Pero, al igual que la posesión de Satán y la bilis negra como supuesta causa de la melancolía eran una invención, también ahora la conversión de las experiencias vitales en patología, en psicopatología, va a ser una ficción, y la supuestas psicopatologías, una enfermedad inventada, una logomaquia que no nos permitirá comprender tampoco el significado profundo de las experiencias […] 

Basta hacer un recorrido por los escritos de las figuras clave de la psiquiatría desde Pinel hasta hoy para constatar que no hay un solo lugar en el que se muestre evidencia alguna de que los comportamientos observados sean una enfermedad, de que exista la correspondiente anatomía patológica, una relación causa-efecto entre una hipotética lesión, disfunción o desequilibrio y el comportamiento observado, del mismo modo que sí la hay entre una hepatitis y la ictericia, entre un enfisema pulmonar y la disnea, entre una broncopatía y el esputo” 

En cas que les controvèrsies sorgides de la investigació no fossin suficients, també hem de visibilitzar la gran quantitat de persones que se senten damnificades per haver estat primer etiquetades i posteriorment drogades. De tant en tant, apareix alguna carta en un diari o suplement dominical que m'agrada llegir i que descriu perfectament la desesperació de tots aquells que no troben consol en les consultes dels metges, psicòlegs o psiquiatres. En el blog Postpisquiatría recullen el testimoni de Fernando Alonso, que es defineix com a supervivent del Sistema de Salut Mental, en un text que titula "Se necesita otro pensar. Y se necesita ya". És recomanable llegir-lo sencer però aquí en teniu un revelador extracte: 

En un plano estrictamente personal, puedo decir que experimento alucinaciones auditivas desde los 19 años y que, como es lógico, he hablado con muchos psiquiatras, psicólogos y terapeutas desde entonces, pero jamás ninguno de ellos me ha ofrecido el conocimiento práctico que he podido adquirir leyendo y, sobre todo, escuchando a otras personas que a su vez también escuchan voces. Los saberes que se comparten entre iguales escapan a los marcos de la especulación teórica, se diluyen en las narraciones individuales y ofrecen pistas para reconstruir el propio camino hacia una recuperación real y efectiva. La inmensa mayor parte de lo que sé sobre lo que me pasa se lo debo a otros, a otros como yo: la comunicación o incomunicación con la familia, la gestión de las alucinaciones en el trabajo, la información sobre ingresos hospitalarios, la importancia del descanso, la influencia en las relaciones de pareja, los factores de riesgo que pueden desembocar en una crisis, pautas de prevención… la lista sería interminable” 

En la línia que comenta en Fernando, els propers 6 i 7 de Novembre tindrà lloc a Alcalá de Henares (Madrid) el 7è Congrés Mundial de Hearing Voices (Entrevoces) -vegeu l'enllaç a la llista de referències-, que va començar a celebrar-se a Maastricht l'any 1997 i que té com a objectiu principal investigar i socialitzar els coneixements adquirits per professionals i "escoltadors de veus" que formen part de grups d'arreu del món. També s'aconsegueix, a diferència del diagnòstic, desestigmatitzar el sofriment derivat de les "al·lucinacions" i altres vivències psicològiques. No es tracta aquí d'aniquilar les experiències singulars sinó d'aprendre a conviure-hi. De vegades, ens oblidem que la nostra professió consisteix precisament en escoltar l'altre i aquesta valenta iniciativa ens ho recorda novament. No estem davant de cap fórmula màgica però sí d'una proposta innovadora i humana, que permet obrir nous camins en el camp de l'atenció a l'usuari dels serveis de salut mental, sense oblidar el context de precarietat, fragilitat i aïllament en el qual ens trobem. Tal com apunten irònicament Costa i López, finalment, el model biomèdic s'ha acabat convertint en un deliri, ell mateix, atesa la seva rigidesa i absoluta dificultat per assumir els propis errors. Qui necessita amb més urgència la teràpia? 



Referències 
  • Costa, M. y López, E. (2014). Los problemas psicológicos no son enfermedades. Madrid: Pirámide. 
  • González-Pardo, H. y Pérez-Álvarez, M. (2007). La invención de los trastornos mentales. Madrid: Alianza Editorial. 
  • Pérez-Álvarez, M. (2012). Las raíces de la psicopatología moderna. Madrid: Pirámide.