Els personatges que tornen


Imatge extreta de Google

Durant els xafogosos dies d’estiu, no sempre resulta fàcil aconseguir que els nens i nenes dediquin una estona del temps lliure a la lectura. Si no rendeixen prou a l’escola, els pares i mares conserven l’esperança – tot sovint, ingènua - que recuperaran una mica  el ritme, entre els matins de platja, les tardes de letargia davant de la televisió -o qualsevol altra pantalla- i els capvespres pel carrer. Malgrat les dificultats, es poden aconseguir “petits miracles” a través dels còmics, els quals, com bé sabem, poden ser una màgica porta d’entrada a la literatura, un cop arribada l’adolescència o la primera joventut. Alguns adults opten per “reciclar” volums de la pròpia infantesa, com ara els recopilatoris de Super Humor, i passen, així, una estona ben entretinguda en família. Mentre que els uns recuperen certs records enterrats en la memòria, els altres es diverteixen, tot descobrint noves aventures.
Em sorprèn de quina manera engresquen encara els menuts les històries de Francisco Ibáñez. A priori, semblaria que són extretes d’una altra època i que, per tant, els podrien considerar una mica avorrides o passades de  moda. ¿Quina gràcia hi podrien trobar en una tira còmica creada a la dècada de 1960,  1970 o 1980? Suposo que és per la seva capacitat per captar algunes essències atemporals que les tires de 13 Rue del Percebe, per exemple, tenen quelcom especial; a més a més, com que no s’han de llegir necessàriament de forma linial, fins i tot els alumnes que tenen més dificultats per mantenir l’atenció s’hi poden entretenir durant hores. Que si el morós que viu al terrat i s’empesca les mil i una per no pagar els deutes (a la imatge); que si la noia que busca xicot però mai no ho aconsegueix, perquè els seus germanets "diabòlics" sempre l’espanten; que si la llogatera que encabeix tantes persones com pot en un pis minúscul; que si el botiguer que estafa hàbilment els seus clients…
De fet, si es miren amb els ulls de l’experiència, en el rerefons d’aquestes vides encapsulades en petits compartiments –però també entrellaçades entre elles- s’hi descobreixen problemes socials que, malauradament, són perfectament vigents i causen certa tristesa, precisament perquè, malgrat el pas de les dècades, hom diria que ens tornem a trobar exactament en el mateix entorn de misèria. Darrere de la comicitat, com passa gairebé sempre, s’hi oculten drames profundament dolorosos. Woody Allen ho va exposar explícitament a la pel·lícula Melinda & Melinda (2004), en la qual mostrava la mirada, primer tràgica i després divertida, de la trajectòria vital de la protagonista.

A 13 Rue hi apareixen certs trets de personalitat, característics de la galeria de personatges que poblen la geografia humana d’aquest país, com la famosa picaresca, present al Lazarillo de Tormes, entre tantes altres obres. No per tenir un punt de tòpics deixen de ser certs. Encara que Ibáñez ho negui repetidament, de manera sorneguera, en les desventures dels inquilins del famós edifici s’hi deixa veure una crítica subtil a la penosa realitat espanyola. Potser és perquè va haver de lidiar amb la censura, que va aconseguir-ho sense les estridències dels seus “hereus” televisius –Aquí no hay quien viva té moments gloriosos però La que se avecina, en la meva opinió, és un producte mediàtic que ha caigut en un humor groller, francament desagradable-. Ja em perdonareu l’“heretgia” però no puc evitar la comparació amb la genial pel·lícula de Mario Camus, La Colmena (1982), ambientada en el Madrid de la postguerra i basada en la novel·la homònima de Camilo José Cela -l'escriptor, per cert, té una petita però estel·lar aparició en el film-. Penso en el paper de José Luis López Vázquez, un “venedor de mantes” que col·loca els seus productes fraudulents a qui pot i roba d’amagatotis el menjar de la pensió on s’allotja. Penso també en els “morts de gana” que parlen de literatura en un cafè, la mestressa del qual és una defensora a ultrança del règim, que fa servir les làpides del cementiri com a taules, col·locades al revés damunt de les potes. O en les joves del barri que es prostitueixen per sobreviure i en els senyors mesquins que exhibeixen la seva opulència sense pudor… En definitiva, un mosaic entranyable de ciutadans, que malviuen en un país terrible i que es resisteix obstinadament a canviar.



Comentaris

Traducció del blog