dilluns, 13 de juliol de 2015

Contra el bullying homòfob, visibilitat


Un grup d'estudiants de Norfolk, Anglaterra, va participar en un programa per afrontar el bullying homòfob. A la imatge, uns quants alumnes subjecten un cartell amb la inscripció "Mantingues la calma i estigues orgullós". Foto: hatefreenorfolk.com


La setmana passada, La Vanguardia ens informava d'un altre cas de bullying homòfob que no ha estat adequadament afrontat pel centre educatiu, en aquesta ocasió, en un IES de la ciutat de Girona. En llegir la notícia, d'acord amb les explicacions de la mare del noi agredit, es pot constatar com s'hi repeteixen els mateixos components de silenci còmplice i brutalitat sense compassió que caracteritzen tan sovint l'entorn de l'assetjament. Recordem que el risc de suïcidi o el consum de substàncies per part de les víctimes augmenta exponencialment, en aquests casos concrets, per la qual cosa és important atorgar-li la importància que mereix i no deixar-ho passar com un episodi irrellevant. Desgraciadament, es pot dir que les dinàmiques d'abús a l'escola són una representació "a petita escala" de la discriminació que encara pateixen les persones que viuen la seva sexualitat fora dels marges de la normativitat heterosexual imperant, presents en múltiples sectors de la nostra societat. Malgrat les noves lleis contra la discriminació aprovades pel Parlament i l'esforç impagable dels col·lectius LGBT, dels quals podem sentir-nos ben satisfets, encara queda molta feina pendent i és important que tota la societat s'hi involucri de forma activa.
 
Evidentment, no disposo de cap recepta màgica però em permeto fer alguns modestos apunts per a la reflexió respecte el tema de la visibilitat. En primer lloc, crec que és important recordar la necessitat de fomentar-la en els temaris perquè, llevat d'algunes excepcions, models com el de la família homoparental, per exemple, no estan adequadament representats en els llibres de text. Recordem la polèmica que hi va haver amb uns continguts de l'editorial SM, en els quals es descrivia maliciosament l'homosexualitat a través de tota mena d'afirmacions, carregades de prejudicis. Aquesta marginació és una forma de violència simbòlica que, en si mateixa, repercuteix negativament a l'hora de cultivar el respecte a la diversitat. Per altra banda, penso que seria profitós que es transmetés informació sobre la història i l'antropologia de la sexualitat humana perquè, malgrat les terribles atrocitats comeses, ni en totes les cultures ni etapes històriques l'homosexualitat o el lesbianisme han estat estigmatitzats sinó que han format part de la vida comunitària sense més transcendència. Tal com recorda la doctora en Humanitats Coral Herrera (2013) hi ha diversos moments clau en els quals es posa de manifest de quina forma la persecució de les minories ha complert la funció de reforçar el poder d'aquells que l'ostenten. El tema seria llarg i complex d'exposar però prenguem com a exemple el segle XIX (pàgs.171-172):

A mediados del XIX es cuando la medicina legal comienza a interesarse y a escribir sobre las sexualidades no ortodoxas bajo el nombre genérico de “atentados contra las costumbres”. Los principales atentados son: la violación, el estupro y el exhibicionismo: delitos de escándalo público, delitos contra la honestidad o contra el pudor. Es entonces cuando, como resultado de un largo proceso histórico de categorización, a la edad, la clase y el estatus de las personas se suma la orientación sexual como mecanismo de diferenciación social. En 1869 Karoly M. Benkert acuña el término homosexual para hacer referencia a un comportamiento específico que “hasta ese momento no había tenido más que nombres genéricos". Según Begoña Enguix (2003), esta necesidad de identificación y clasificación “es un locus en el que se articulan procesos de dominación puesto que aquello que se conoce, que puede ser identificado, puede ser controlado”[…] “Se trataría así de una palabra creada desde una perspectiva heterosexista, con el afán de nombrar algo, cuando otros muchos rasgos de la personalidad no reciben ni atención ni etiqueta, y de este modo se crea una otredad con la que un nosotros rechaza cualquier identificación. La homosexualidad se construiría como una identidad cuyo fin sería el de reforzar por oposición un modelo: el de la familia heterosexual supuestamente monógama con fines procreativos”

Si els infants i adolescents fossin vertaderament conscients i coneixedors de la procedència d'aquest odi que aboquen contra els seus iguals de ben segur que aprendrien a canalitzar-lo millor. Per altra banda, al meu entendre, caldria que els mitjans de comunicació s'impliquessin d'una forma més decisiva en la creació de personatges de ficció en els quals els nois i noies s'hi poguessin emmirallar. En l'adolescència, la formació de la identitat sexual necessita d'exemples positius als quals recórrer, tant per acceptar-se a si mateixos com per apropar-se a les opcions dels altres. A les sèries de Disney Channel o Clan no hi ha cap personatge masculí a qui li agradin els nois ni cap de femení a qui li agradin les noies.  Segurament, en certa manera, encara preval la mentalitat de Manos Limpias, que va posar una querella contra Los Lunnis perquè en un capítol hi va aparèixer una boda gai. Hi ha sectors reaccionaris que consideren que aquesta mena d'escenes perverteixen els menors i embruten la seva mentalitat innocent.

En la programació general, hi ha sèries com Aída  on hi han aparegut adolescents homosexuals, com l'entranyable Fidel, que també pateix les mofes i agressions físiques dels veïns i companys d'institut. Més d'una vegada m'he qüestionat si era l'exemple més educatiu i apropiat però entenc que la ficció no sempre ha de ser políticament correcte. Penso que estem ben lluny d'un escenari satisfactori. Una nova controvèrsia, en la mateixa línia, l'han protagonitzat la cantant Miley Cyrus o l'actriu Ellen Page, entre altres icones adolescents, quan han presentat públicament les seves nòvies. Algunes veus crítiques han apuntat que potser tenen afany de notorietat, volen promocionar els seus respectius productes mediàtics o tal vegada intenten alimentar l'estereotip ranci de sempre, lligat a les fantasies eròtiques masculines. I és que també cal preguntar-se si no s'està repetint la discriminació en determinats sectors del moviment LGBT, que pretenen conquerir privilegis similars als dels heterosexuals, tot marginant les minories econòmicament desafavorides, per esmentar només un cas, tal com va denunciar a finals de la dècada de 1980 el moviment Queer. En resum, tots plegats tenim feina per fer i ja no s'hi val mirar cap a una altra banda ni posar-se nerviosos quan ens toquen un tema tabú. Com diuen els estudiants de Norfolk: Keep calm & be proud.
 

Referència
  • Herrera, C. (2013). La construcción sociocultural del amor romántico. Madrid: Editorial Fundamentos.