dilluns, 29 de desembre de 2014

La vida de Pablo



Un dels nombrosos muntatges fotogràfics penjats a la xarxa, al·lusius al "messianisme" que de vegades s’observa en el líder de la formació violeta.


Jesucristo sería de círculos, habría estado en Podemos”

Pablo Iglesias Turrión, secretari general de Podemos.


Les festes d’enguany són particularment adequades per passar olímpicament de les produccions cinematogràfiques solemnes sobre la vida de Jesús i decantar-se directament per magnífiques sàtires com la pel·lícula Life of Brian (1979) dels irrepetibles Monty Python. Contràriament a allò que sostenen certs cinèfils que han tornat a veure-la després de molts anys, penso que aquesta comèdia irreverent ha envellit de forma envejable i en certs aspectes manté una vigència extraordinària. Per altra banda, considero que la virulenta polèmica suscitada en el moment de l’estrena, per mofar-se suposadament de la comunitat cristiana, ha empal·lidit a favor del relleu que pren la subtil crítica social que es desprèn en alguns dels seus esquetxos.

John Cleese i companyia no es van tallar un pèl a l’hora de remarcar a través de l’humor tant els tics ridículs de les forces conservadores opressores, interpretades pels obtusos romans, com els de l’esquerra pretesament alternativa, que és en realitat ambigua i caïnita, representada pel Front Popular de Judea i un altre moviment "cosí germà", amb el qual sempre estan a mata-degolla. Les seves interminables assemblees i la nul·la habilitat que demostren per resoldre cap problema concret han conformat algunes de les escenes més hilarants de la història del cinema.  En l’actualitat, el darrer exemple d’aquestes picabaralles entre grups diguem-ne “rupturistes” el podríem trobar en la monumental espifiada de Pablo Iglesias a Barcelona, tan criticada durant els darrers dies, quan va fer al·lusió a l’abraçada entre David Fernández de la CUP i el president Artur Mas durant el “nou 9-N”.

En comptes de respondre fermament a una legítima pregunta sobre el posicionament del seu partit respecte a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el professor de la Complutense va optar per una retòrica de plató televisiu de baixa volada que ha encès els ànims de les esquerres, a ambdues bandes de l’Ebre. Es pot estar perfectament en desacord amb aquest gest –més de caràcter personal que polític- però això no és motiu per insinuar que existeix una mena de connivència tàcita amb CiU, després de tota la pedra que han picat, realment “des de baix”, els membres d’aquesta formació independentista. Sense cap mena de dubte els tres diputats de la CUP han aportat una alenada d’aire fresc al nostre viciat Parlament, on hi han introduït un discurs compromès amb la crua realitat social, impensable uns anys enrere –després de l’esgotadora experiència del tripartit, ICV i ERC van quedar francament deslegitimades, mentre que el PSC es polvoritzava ideològicament-.

Pablo Iglesias va perdre una magnífica oportunitat per refermar els llaços de fraternitat que l’uneixen amb una alternativa apreciada a Catalunya i també justament valorada en diferents punts d’Espanya, fins i tot a Madrid. Per contra, va optar pel camí de l’electoralisme i el benefici partidista, en detriment del projecte col·lectiu. Tal com s’ha comentat a bastament a la premsa, en massa ocasions, les paraules el delaten: “Yo no quiero que Cataluña se independice”. La pregunta és: ¿En boca de qui parla, Pablo Iglesias? ¿Què importa allò que ell pensi personalment, al costat de la voluntat d’una comunitat o de la veu dels militants del partit? ¿Quan i com s’ha decidit aquest gir que expressa cap a l’obsolet autonomisme? Malauradament, la qüestió nacional no és l’únic aspecte en el qual Podemos ha diluït amb aigua el discurs ferm dels inicis.

També els hem sentit afirmar com compartien el diagnòstic de país del rei Felip VI en el tradicional i planer discurs de Nadal. ¿Haurem de renunciar igualment al referèndum monarquia-república? ¿Faran marxa enrere pel que fa a les polítiques contra l’austeritat? ¿Modificaran la llei electoral perquè existeixi una democràcia directa? ¿Plantaran cara als bancs i aturaran els desnonaments? ¿Què passarà amb la corrupció? De ben segur que l’any 2015 ens prepara moltes sorpreses, si tenim en compte la convocatòria d’eleccions. Per si de cas, no perdem el sentit de l’humor i recordem-nos de mirar el costat brillant de la vida, tal com ens recomanaven amb molta conya els Monty Python, al final de La vida de Brian. Repetiu amb mi, companyes i companys: Always look on the bright side of life…



dissabte, 20 de desembre de 2014

L'autèntica Espanya


Un policia subjecta pel coll una manifestant, en una de les marxes per encerclar el Congrés a Madrid. Foto: Susana Vera.


La profunda crisi que pateix la psiquiatria a nivell internacional també es manifesta a Espanya. Diversos autors l’han disseccionada meticulosament a través d’un valent i rigorós treball d’investigació. Sense les veus dissidents, resultaria encara més complicat oferir una proposta alternativa, crítica amb la clamorosa sobremedicació i reivindicativa del paper fonamental de l’entorn a l’hora de comprendre amb profunditat la psicopatologia i la teràpia adequada que se n’hauria de derivar. Lamentablement, en moltes facultats se segueix promovent poca cosa més que la transmissió a l’alumnat de continguts que són pura ideologia al servei del mercat. Quan els futurs professionals trepitgin el carrer, hauran de recórrer encara un llarg camí, si realment desitgen superar el parcial o complet “rentat de cervell” al qual els hauran sotmès i afrontar amb enteresa la precària realitat laboral. És ben trist mirar enrere i no ser capaç de comptar els teus referents intel·lectuals ni amb els dits d’una sola mà. Hi ha béns intangibles com el record de l’immens llegat que ha deixat a la teva vida un bon professor, que trobes a faltar en moments de terrible foscor.

A la meva manera de veure, en el camp de la psicologia és particularment complicat trobar acadèmics que es posicionin fermament en contra dels violents atacs de l’elit financera, els quals deixen les classes populars en una situació d’absoluta desprotecció. L’apel·lació a l’austericidi, posem per cas, és bàsica en l’explicació de l’augment del nombre de suïcidis, addiccions, recaigudes, problemes psicosomàtics, assetjament laboral, violència familiar, crims masclistes, etcètera. És com si el context fos necessari per elaborar teories brillants però no pas per entrar en l’anàlisi detallada de la brutal realitat quotidiana. ¿De què dimonis se suposa que parlen habitualment els pacients als consultoris, si no és de les asfixiants limitacions de cada dia?

En alguns congressos, als quals et costa un dineral assistir i que estan avalats per totes les institucions oficials hagudes i per haver, alguns ponents que són presentats amb els màxims honors  hi exposen les propostes d’autoajuda més indignes que es podrien oferir en aquests moments tan salvatges. No cal que us digui que els seus llibres es venen com rosquilles. Un dels missatges que transmeten a l’auditori és que si un aturat no troba feina és perquè no s’hi ha esforçat prou. És a dir: amb el seu mètode terapèutic, qui no es col·loca és perquè està mancat d’esperit de lluita. En cas que el desocupat hagi causat bona impressió en una entrevista, hauria d’adaptar-se completament a allò que li oferissin. Tot plegat va acompanyat d’una posada en escena plena d’acudits i dibuixets al power point. El típic estil de les presentacions comercials nord-americanes. Només de recordar-ho, se’m remouen els budells. Ras i curt: es tracta de promoure entre els professionals el mundialment conegut  “model del xaiet” que camina dòcilment cap a l’escorxador, sense protestar gens ni mica, no fos cas que el carnisser tingués un mal dia i el torturés més del compte. Dit amb altres paraules: si pots, treballa com un animal i no pensis mai en defensar els drets del teu col·lectiu. Individualisme descarnat? Promoció de l’explotació? Encobriment desacomplexat de les negligències polítiques? Ximpleries.

Finalment, el fet d’escoltar professors que facin referència als ecos del franquisme, amb el propòsit de comprendre millor les mancances del present és pràcticament un episodi de ciència-ficció. Hi ha una part de la Història que ens han escatimat amb tanta gasiveria que ens han deixat un buit insondable a dins del cor. Em sento mentalment “amputada” sense el fil conductor que uneix la II República amb aquesta nova Transició que tindríem la meravellosa oportunitat de reviure, si la sabéssim enfocar correctament –aquest seria tema per un altre post. De vegades es ventila la qüestió amb expressions de l'estil: "Abans la gent sabia afrontar millor els problemes de la vida", sense comptar -per esmentar només un exemple- amb les persones que no van poder elaborar cap dol perquè tenien una por atroç de les represàlies, si mai parlaven dels seus difunts. Es van haver d'empassar, una per una, totes les llàgrimes i potser es van morir de pura tristesa. 

Personalment, a banda de la literatura, m’ha ajudat la lectura de llibres com els del psiquiatre Enrique González-Duro (2008), del qual ja us havia parlat en alguna altra ocasió. Ara que som víctimes de la llei mordassa, l’operació Pandora i tants altres abusos d’autoritat, que ens transporten a grisos episodis del passat, en les seves pàgines hi trobem pistes per tancar les ferides i mirar cap al futur amb dignitat. Entre molts altres testimonis, González-Duro fa referència a les memòries de l’aleshores jove de la CNT José Leiva, en un moment que sortia de la presó (p. 249):

“Leiva se sintió humillado, incluso llegó a sentir nostalgia de la prisión de Pamplona y deseó volver a ella: era su lugar en la España de Franco. No obstante, tomó el tren de Madrid, en un vagón ocupado por soldados que cantaban alegre y ruidosamente: “Ese contraste entre la alegría animal de los soldados que viajaban en el tren y el mundo en que yo había vivido, me parecía tan brutal, tan inhumano (…). No, el mundo no podría saber lo que era la España de Franco juzgando por las apariencias. Escuchando sólo a los pocos que tenían libertad para reír  y exhibir su alegría como en un escaparate, y no escuchando a toda la legión de hombres y mujeres que no tienen libertad para lamentarse y llorar. La auténtica España era la que no tenía la palabra, la que no era visible, la que vive en la periferia de las ciudades, como en infectas juderías que nadie visita, la que yace encerrada en muros que nadie penetra, la de las comisarías, la de los piquetes de ejecución, la que vivía en régimen de libertad condicional y vigilada”

L’autèntica Espanya d'avui no és la d’aquells privilegiats que se’n riuen sorollosament de nosaltres, quan després de saquejar el país reben el premi d’un tercer grau. Hi ha una realitat oculta a la qual es rebutja mirar directament a la cara. La dels joves brutalment represaliats per participar en una manifestació, a qui els mitjans de comunicació criminalitzen sense pietat. La de les dones apallissades, els infants malnodrits, els presos torturats, els jubilats estafats, els moribunds d’hepatitits, els immigrants ofegats, les famílies desnonades i totes les persones desposseïdes que necessiten ajuda. Aquest no és un país d’arrels vigoroses. El món no està enlluernat, com sostenia Montoro, perquè no ens donen cap oportunitat per  aixecar-nos. La crisi no ha finalitzat en absolut perquè són ells qui la promouen i ens esclafen diàriament com escarabats. Els psicòlegs hauríem d’estar al lloc que ens correspon, que no és cap altre que al costat d’aquells qui sofreixem (sofrim) els atacs constants de la gent sense ànima. Per què tenim tanta por de dir les coses pel seu nom?


Referència


·        González-Duro, E. (2008). Los psiquiatras de Franco. Los rojos no estaban locos. Barcelona: Península.

divendres, 12 de desembre de 2014

El país de "La pechotes"


El totpoderós Paolo Vasile vol fitxar Isabel Mateos, La Pechotes, perquè participi en un programa del caspós imperi Mediaset. Foto: Sergio González.


Se toma a la mujer como objeto sexual y con ello, la imposibilidad de considerarla sujeto, en términos de igualdad o alteridad. Algo culturalmente establecido y aceptado es utilizar el cuerpo de la mujer en los medios de comunicación de masas. Sujeto y objeto del deseo masculino, no implica sólo la construcción mental constituida a través del tiempo, sino que engloba una serie de prácticas resultado de esta visión del mundo”


Georgina Sotelo & Martha Patrícia Domínguez (2014)18


És l’amiga de la infància del Pequeño Nicolás i es diu Isabel Mateos però com el seu company de fatigues també és coneguda amb un sobrenom: La Pechotes. A ell el defineixen amb dues paraules que formen part d’un conjunt ben simpàtic, encara que allò que expliqui el xaval resulti d’allò més inquietant, però per a ella els mitjans s’han inventat –la noia afirma que mai l’han anomenat així- una sinècdoque que ens transporta directament a la Itàlia berlusconiana o als anys del destape espanyol. ¿Com podríem oblidar Andrés Pajares, tot empaitant la turista sueca de torn, aclaparada pel sex-appeal ibèric? No és tan sols que obviïn qualsevol aptitud intel·lectual o de personalitat sinó que alguns periodistes ni tan sols n’esmenten el nom, repetim-ho. La jove Isabel Mateos és només un escot generós. Un parell de mamelles voluminoses, concebudes pel gaudi masculí.

Arran d’aquesta popularitat sobrevinguda, a Mateos li han dedicat reportatges on n’han destacat el costat sexy: “Las fotos más ardientes de La Pechotes”, resa un titular del diari El Mundo. La revista Interviú la persegueix perquè protagonitzi una portada; al programa Espejo Público van entrevistar-la enmig d’una gran expectació i tot sembla indicar que Paolo Vasile ja l’ha convençuda perquè aparegui en un espai de Cuatro, a canvi d’una sucosa retribució econòmica. Per la seva banda, Telecinco ha fitxat Olga María Henao, la viatgera exparella de José Antonio Monago, la qual formarà part de l’equip d’Hable con ellas, un programa que aporta una mirada suposadament femenina a l’actualitat.

Alhora que hi ha grapats de professionals brillants que són acomiadades sense contemplacions dels mitjans, en aquest país, les dones ben connectades amb un baró poderós i/o aquelles que posseeixen un cos apte per al consum de masses són cobejades pels magnats de la comunicació. Amb totes les excepcions que es vulguin, que tampoc estaran exemptes de mordasses i limitacions diverses. Crec que va ser la periodista Olga Viza qui va explicar que existeix una lllei no escrita segons la qual és cada cop més necessari tenir un look associat a la bellesa i la joventut, si es vol firmar un contracte laboral en condicions.

Segons l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), l’any 2013 l’atur femení a Espanya era del 27%, el més elevat de la Unió Europea, només per darrere de Grècia (31,3%); aquesta xifra no ha deixat de créixer d’ençà del 2007 (11%). En un marc de recessió i austeritat, el missatge que es transmet a les pantalles és el següent: Si t’adaptes al rol de subordinació que t’assigna el poder patriarcal no ho tindràs tan complicat per penetrar en el mercat laboral. El cos ha de formar una part central de la identitat professional, peti qui peti. D’aquesta forma d’emmotllar-se als designis de l’amo algunes cíniques l’anomenen “capital eròtic”. S’ha de tenir estómac per fer circular aquestes idees perverses.

Cada dia consumim imatges de femelles que estan col·locades darrere d’un faristol, per llegir els correus dels espectadors i per riure les gràcies dels tertulians que parlen de temes vertaderament seriosos. També les ubiquen a la vora d’una pantalla-pissarra, vestides amb la imprescindible minifaldilla, amb la finalitat que mostrin les dades necessàries al presentador –potser un home madur i físicament no massa agraciat-. Aquest les utilitzarà per acabar de polir la notícia, mancada del toc de rigor masculí per esdevenir realment creïble. Aquesta injecció de caspa intravenosa no la rebem només a través de l’imperi Mediaset sinó que a l’eterna rival Atresmedia, en xous informatius presentats per gurus de l’esquerra, s’hi reprodueixen exactament els mateixos estereotips masclistes. Un vernís de progressime sempre és profitós per emmascarar la més rància de les ferums. Quina vergonya, Gran Wyoming!

No menystinguem l’altra cara de la moneda. La d’aquells cossos que es comencen a florir i han ser sotmesos a tota mena de tortures. L’audiència defuig les pells arrugades, els culs greixosos i els pits caiguts. Injeccions de Botox, tractaments amb col·lagen, líftings impossibles, implants de mames i aquella nova tècnica que ve dels Estats Units, seran importants per rejovenir-les uns anys i mantenir-les dins de la roda una altra temporadeta. En aquesta guerra sense treva s’acompleix la funció prèvia al definitiu anorreament de l’esclau: invisibilitzar-lo. Cap massacre fóra possible sense la construcció de l’enemic com un altre que no és un autèntic ésser humà. Estem davant d’un objecte, no d’una persona de carn i ossos, dotada d’un món interior que paga la pena tenir en compte. Els mitjans ens han de mostrar encara el darrer espectacle macabre. Cossos femenins colpejats, mutilats, violats, esquarterats, disparats, cremats o cosits a ganivetades. Un degoteig incessant al qual es para una modesta atenció. No és el mateix que assassinin un aficionat ultra a les afores d’un estadi que aparegui una nova víctima de violència masclista. Aquest esdeveniment ja no és notícia i resulta francament avorrit haver-lo de repetir com un disc ratllat. Ha arribat l’hora d’assumir-ho: entre els difunts també hi ha jerarquies.


Referència
  • Domínguez, M. y Sotelo, G. (2014). Cosificación femenina en la era del capitalismo tardío. Ciencia administrativa, 1, 40-50. 


     Article publicat a Tercera Información


    A la "Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres" de Madrid, moltes gràcies per fer difusió de l'article, a través de Twitter



diumenge, 7 de desembre de 2014

L'estany daurat i el déu Janus





Una imatge de l’obra de teatre En el estanque dorado



A la gran pantalla van ser Katharine Hepburn i Henry Fonda, els actors que van protagonitzar una peça que ja havia estat representada a Broadway i que més endavant viatjaria cap als teatres de París. En l’adaptació que es pot veure actualment al nostre país, les agredolces vivències dramatitzades a On Golden Pond (1981) han retornat a l’escenari. En aquesta ocasió, Lola Herrera i Héctor Alterio (a la foto) es posen a la pell d’Ethel i Norman Thayer, un matrimoni que afronta amb tendresa i humor el darrer tram de la vida, en una casa d’estiu a la vora d’un llac. L’estada se’ls complica una mica quan reben la visita de la seva filla Chelsea –Jane Fonda, en la versió cinematogràfica-, acompanyada del seu promès Bill, divorciat i amb un fill adolescent.

 
Aquesta bonica obra del dramaturg Ernest Thomson em sembla interessant des d’un punt de vista psicològic perquè, entre altres aspectes, posa en relleu les mancances i els beneficis cognitius associats al procés d’envelliment. De bon principi es fan evidents les pèrdues de memòria de Norman –que celebra el seu vuitantè aniversari-; aquestes li provoquen més d’un ensurt, tant a l’interior de la vivenda com en les escapades que fa per l’entorn. Podríem dir que l’home pateix els estralls d’una demència incipient, que molt probablement es complicarà en el futur. Però no tot són xacres en la rutina diària perquè tant ell com la seva dona demostren que l’experiència que han acumulat plegats en el decurs dels anys els són de gran ajuda per afrontar l’adversitat; també l’empren per transmetre valuosos consells a la de vegades ressentida Chelsea i al noi adolescent. El xicot està força crispat al principi però finalment estableix un entendridor lligam de confiança amb els seus nous avis. Ambdós tenen prou capacitat per saber desxifrar quines són les seves vertaderes necessitats i per això el nét s’hi troba la mar de bé, al seu costat.

 
La filosofia i la psicologia ens han deixat algunes pistes per comprendre millor aquest ambigu camí de maduració. Figures brillants de l’antiguitat clàssica com Marc Tul·li Ciceró –penso en el llibre De Senectute- han explicat de forma ben entenedora quins són els vicis i les virtuts que es cultiven durant la vellesa. El psicòleg Paul Baltes (1993) utilitzava en un article la metàfora del déu romà Janus, representat en l’art amb dues cares, cadascuna de les quals mira en la direcció oposada de l’altra, per il·lustrar l’inevitable declivi neurofisiològic del cervell però també la possible compensació de les pèrdues, així com els guanys associats a la cultura. Anàlogament, s’han encunyat termes com el d’intel·ligència fluïda i cristal·litzada per definir la doble vessant del desenvolupament cognitiu.
 

Al mateix temps, sabem que existeix un pragmatisme necessari per resoldre les tantes vegades ambivalents qüestions de la vida: alguns investigadors l’han estudiat i definit amb el nom de saviesa. La saviesa està generalment més desenvolupada en les persones grans, com bé sabem, perquè que són capaces d’emetre dictàmens excel·lents sobre dilemes complicats -a diferència dels joves o els adults madurs, més proclius a caure en la polarització que provoca la incertesa-. Aquest és un valor que tot sovint es menysté a la nostra societat i que, al meu entendre, tendeix a infantilitzar l’última etapa del cicle vital. De vegades es tracten les àvies i els avis com si fossin éssers que ho han desaprès gairebé tot i que per això necessiten una tutorització permanent. No crec que m’equivoqui gaire si afirmo que l’esmentada actitud pot associar-se a abusos de diversa índole. Tal com succeïa en la vida d’Ethel i Norman, fins i tot en els moments de més vulnerabilitat, les persones grans ens demostren que tenen un preciós llegat per deixar en aquest món. No el desaprofitem amb la nostra ignorància.



Referència



Baltes, P. (1993). The aging mind: potentials and limits. The Gerontologist, 33, 580-594.