dimarts, 28 d’octubre de 2014

El bosc ombrívol de la fibromiàlgia


L’ampli ventall de models explicatius de l’anomenada fibromiàlgia (FM) configura un espès bosc conceptual a dins del qual és ben fàcil perdre-s’hi. Foto: Joan Castro.


El passat divendres 24 d’octubre El Periódico de Catalunya va publicar una notícia que em cridà especialment l’atenció: segons els resultats preliminars d’un assaig clínic realitzat a la Garrotxa, les passejades per boscos madurs –aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l’acció humana- podrien tenir la facultat de disminuir els principals símptomes de la FM. Concretament, les participants que van caminar pel bosc de Can Serra (a la imatge), a diferència de les que ho van fer per les arbredes “noves”, van notar una disminució del dolor i de les nits d’insomni, alhora que van informar d’un major nombre de dies de benestar. Segons els responsables de la investigació, els esmentats efectes terapèutics són atribuïbles a la inhalació de les substàncies aromàtiques que desprenen els fongs, els olis i les resines d’aquest bell entorn natural.

Tal com s’explica en el mateix article, no es tracta de cap novetat perquè les propietats dels “boscos guaridors” són ben conegudes en països com Japó, Corea del Sud, Canadà, Estats Units o Alemanya. D’entrada, sembla que estem davant d’una notícia esperançadora, en la mesura que aquestes caminades suposen una alternativa als fàrmacs i llurs indesitjables efectes secundaris. La sobremedicació és un gravíssim problema afegit i no és pas estrany conèixer pacients a les quals els han receptat còctels d’allò més inversemblants, elaborats a base d’antidepressius, ansiolítics, hipnòtics, pegats d’opi o analgèsics com la Lyrica. Dit amb altres paraules: sembla que els reumatòlegs i els psiquiatres donin pals de cec a l’hora d’afrontar una dolència singular, la naturalesa i el curs de la qual són profundament desconcertants i fugissers.

Malgrat els avantatges descrits, el model emprat en el prometedor estudi és clarament biomèdic; és aquesta l’única forma d’enfocar el tractament? El discurs més habitual als mitjans de comunicació descriu la FM com una malaltia caracteritzada per un dolor musculoesquelètic generalitzat, el qual també es presenta en la pressió d’uns punts específics, els tender points. En l’àmbit clínic, les usuàries –la majoria són dones- descriuen un dolor intens, complex i característic, clarament diferent de qualsevol altre. En ocasions, el representen com una mena de “cuc que circula pel cos”; aquest pot aturar-se durant una estona però més endavant continua el seu camí. Després cal tenir en compte les seqüeles psicològiques que l’acompanyen i l’aparició de diversos problemes de salut concomitants, com ara el còlon irritable. A les associacions d’afectades es parla habitualment de l’aprenentage que comporta l’experiència de conviure amb aquest malestar corporal inespecífic i d’origen desconegut, la qual condueix habitualment cap a l’acceptació més que no pas a la perpetuació d’una lluita aferrissada contra el mateix.

Per altra banda, també es treballa l’habilitat de posar límits a les constants demandes de l’entorn –cura de la família, tasques domèstiques, obligacions laborals, etcètera-. En aquest sentit, no puc subscriure en absolut les veus crítiques que elaboren un retrat groller i burleta de les afectades i les acusen de victimisme o bé d’afany de notorietat. Consideren que “pugen al carro” de la FM només per obtenir-ne beneficis secundaris; la recerca de baixes laborals seria l’exemple més habitual. A tot arreu poden sorgir-hi farsants i simuladors però, per la meva experiència, la gran majoria expressa un profund sentiment de culpa quan no pot arribar a tot arreu i és més necessari mantenir a ratlla la “hiperactivitat” que no pas prevenir la deixadesa de les responsabilitats de cada dia. Si l’alternativa al model biomèdic és aquest menyspreu o la intenció de cercar un suposat origen inconscient del símptoma, pareu màquines, que jo baixo immediatament.

Al meu modest entendre, el fet de treure la pols a etiquetes tan tronades com la de la histèria no aporta gaire llum a l’obscur panorama de la FM. Es pot acceptar perfectament la crítica a una societat postmoderna i hedonista, que no troba contextos on ubicar el sofriment, consubstancial al fet de viure. Tot sovint no tenim cap altra opció que vessar la llàgrima al consultori del metge però d’aquí a ridiculitzar obertament l’experiència subjectiva de dolor hi ha un bon tros. No puc concebre cap teràpia que no entengui el respecte com a punt de partida i per això la lectura de certs textos em produeix una tristesa inenarrable.

Un altre dels molts fronts crítics oberts el trobem en l’ecofeminisme, que reivindica una mirada ambiental per tal de comprendre el paper que juguen els insecticides, els dissolvents o els metalls pesats en l’aparició de la FM, la fatiga crònica, la síndrome química múltiple, els problemes reproductius i el càncer de mama. Atès que el cos de la dona és especialment ric en cèl·lules grasses pot esdevenir un bioacumulador químic de nefastes conseqüències per a la salut. Per altra banda, cal assenyalar el clamorós androcentrisme, present tant a la pràctica com a la recerca mèdiques, susceptible de conduir a l’infradiagnòstic de casos de FM en homes i a un elevat nombre de falsos positius en dones, que en realitat patirien malalties com el lupus eritematós sistèmic, l’atritris reumatoide o l’anèmia amb deficiència de ferro, entre moltes altres. Per part meva, només puc acabar per concloure que necessitem més humilitat, paciència i coneixement per tal de millorar l’atenció a les afectades –la qual cosa no significa la promoció del victimisme- i que podem posar-nos d’acord en un objectiu comú: cercar camins realistes per tal de frenar la salvatge medicalització del patiment. En aquest sentit -i mentre el món no canvia- benvigudes siguin les passejades pel bosc, les sessions d’artteràpia, les classes d’aquagym… i tot el que convingui.


dimarts, 21 d’octubre de 2014

La presència de Pablo Echenique


 Imatge: lasexta.com.


  Us proposo un petit exercici de memòria “a pèl”, sense consultar cap hemeroteca. Proveu de recordar el nom d’un líder polític històric de primera línia, que convisqués amb alguna discapacitat física. Potser sóc una completa ignorant o pateixo un declivi de les funcions cognitives però, per part meva, només seria capaç d’esmentar casos com el del president nord-americà Dwight Eisenhower (1953-1961), que va reaparèixer en cadira de rodes, després d'haver patit un atac de cor. És a dir, em vénen al cap exemples de persones que, arrel d’alguna circumstància concreta, han hagut de caminar gràcies a l’ajuda d’unes crosses o bé han utilitzat un altre tipus de suport per adaptar-se als canvis esdevinguts en llur rutina diària. A la meva manera de veure, aquesta clamorosa discriminació demostra com en el món de la política encara s’aposta per líders amb una aparença de “fortalesa”, la qual cosa no deixa de ser un mirall dels prejudicis existents a la societat. Sense anar gaire lluny, durant aquests dies, l'Oriol Junqueras ha estat notícia als mitjans de Catalunya només pel fet que se li va trencar la veu en una entrevista a la ràdio. 

Si penso en referents de la gran pantalla, podria citar bàsicament els herois de les típiques pel·lícules de veterans de guerra, com ara The Men (1950) de Fred Zinneman -amb una magnífica interpretació de Marlon Brando, per cert- en les quals la traumàtica reincorporació a la vida civil n’és el tema principal. Quant a les sèries de televisió, anomenaria l’arxiconeguda Ironside (1967-1975), que retratava les peripècies d'un carismàtic detectiu de policia retirat, a qui donava vida Raymond Burr. És cert que després hem conegut personatges de tot tipus -potser el més famós és l'antipàtic doctor House (2004-2012)-, alguns dibuixats amb més encert que d’altres, però crec que es tracta d’una presència encara minoritària i, en massa casos, presentada des d’un prisma que no considera el subjecte en la seva totalitat sinó que el focus del relat s’acostuma a centrar en el fet de superar els límits que imposen els problemes de mobilitat. Haig de confessar que m’agrada que les persones amb discapacitat interpretin papers de malvats sense escrúpols perquè entenc que aquests també contribueixen a desmuntar els tòpics ensucrats, lacrimògens o condescendents.  La irrupció a l’escena política espanyola de l’eurodiputat de Podemos Pablo Echenique és una alenada d’aire fresc. Em podeu dir que no és adequat fer esment de les seves necessitats específiques perquè això també representa una forma d’estigmatització però penso que, atesos els antecedents i el fosc futur que s’albira per davant, encara cal valorar positivament els models que són presentats d’una forma vertaderament digna als mitjans de comunicació, en la mesura que aquests influeixen clarament en l’opinió pública.

Echenique és un científic brillant, escollit de forma democràtica per a representar la seva formació a Europa. Dit amb altres paraules: no és el “producte” dissenyat per un equip de campanya, que persegueixi una finalitat cosmètica per al partit pel qual treballa. La seva presència no representa una quota d'inclusió prefabricada en un despatx sinó que és la conseqüència lògica dels esforços que s'han esmerçat durant els darrers anys per assolir un mínim estat del benestar. A banda de mostrar la seva sòlida preparació, aquest físic d’origen argentí no té cap inconvenient en parlar del constant suport que necessita cada dia, tot sovint per denunciar les inhumanes retallades a les ajudes a la dependència. 
Un altre model de dignitat el trobem en els ciutadans que s'organitzen en assemblees per protestar, per exemple. Quan surten a les manifestacions, no persegueixen la compassió de l'altre sinó que reclamen de forma contundent allò que els pertany amb plena justícia. Si tenim en compte que el suport familiar es troba al límit i s’esgoten les prestacions de l’atur –entre altres mancances- podem dir que la situació de vulnerabilitat a la qual se’ls ha abocat és una de les agressions més salvatges de les quals hem estat testimonis. I mira que tenim el cos adolorit. L’objectiu dels  vassalls del neoliberalisme no és cap altre que retornar-nos al degradant model de beneficència de S.XIX, que condemnava els éssers humans amb discapacitat a la foscor i la marginalitat. En aquesta ocasió, no ens esperarem a veure com organitzen una marató televisiva per ajudar els "pobres minusvàlids", en una versió modernitzada de la casposa caritat de sempre. Des dels moviments socials o des dels partits polítics, hem de dir prou!




dimecres, 15 d’octubre de 2014

El català (doblement) emprenyat

  
Una imatge de la manifestació del 2012: "Catalunya, nou estat d'Europa", a Via Laietana. Foto extreta de Wikipedia.


Gràcies a la inestimable ajuda de la Viquipèdia, he sabut que l’oblidat terme “català emprenyat”, que tant s’usava uns anys enrere a la nostra premsa, fou encunyat per l’il·lustre periodista de La Vanguardia Enric Juliana (noteu el puntet d’ironia), per a descriure l’estat de malestar experimentat, a aquesta banda de l’Ebre, pel constant menyspreu sofert a mans de les institucions espanyoles. A cavall de la il·lusió desfermada en les successives manifestacions independentistes de l’Onze de Setembre, semblava que aquest enuig, en certa manera, s’havia canalitzat. Finalment, es besllumava una opció alternativa a les escopinades del Tribunal Constitucional, el neocolonialisme lingüístic del Ministre Wert o la bromera rància de tota la patuleia cavernària: fer rumb cap a Ítaca. Una Catalunya independent s’albirava en l’horitzó i alguns ciutadans conservàvem la ingènua esperança de dirigir-nos-hi amb certa determinació.

Després del cop de timó del President Mas respecte el 9-N –una enganyifa monumental sense eufemismes que hi valguin-, no tinc tan clar que es pugui contenir durant gaire temps l’emprenyament, al qual ara s’hi afegeix un malestar evident vers el nostre propi Govern. De primer, vàrem haver d’acceptar que el referèndum esdevingués una consulta amb doble pregunta i ara ens volen fer combregar amb rodes de molí, tot prometent-nos un suposat avenç a través d’una mena de recollida de signatures que no té cap validesa jurídica. ¿Per això hem hagut de sofrir aquesta agonia mediàtica i política? ¿Per acceptar, sí o sí, el miserable succedani d’allò que ja constituïa un succedani?

La votació de diumenge a la tarda que ens proposa CiU es podria haver fet l’endemà mateix de la iniciativa d’Arenys de Munt. Tota la comedieta que ha vingut després –Consell de la Transició Nacional, promeses falses, reunions secretes, monopoli asfixiant del tema a la premsa, etcètera- esdevé supèrflua i profundament irritant. La mala llet es respira a l’ambient. Som molts els ciutadans que vivim amb la corda al coll perquè la precarietat ens tenalla i ja no estem per tolerar brometes ni mitges veritats. Amb la desesperació i la bona fe de la gent no s’hi juga.

És clar que hi haurà persones que es podran permetre el luxe de tenir més paciència i de participar en aquesta vergonyosa cerimònia pseudodemocràtica, que en realitat no condueix enlloc. Els respecto però crec que s'equivoquen de mig a mig perquè el “capità” Mas no té la més mínima intenció de sortir del port. Mai no l’ha tinguda. La dreta nacionalista catalana sempre ha estat al servei de l’establishment financer del país –arrelat a Madrid o a Barcelona-, al qual no l’interessa en absolut l’aventura secessionista.

L’ambigüitat i la traïdoria estan impreses en la trajectòria històrica del partit que ens governa. És massa la porqueria que s’amaga sota l’estora: els moviments bancaris dels germans “Pujol-Corleone”, l’afer del Palau de la Música, la corrupció a la sanitat pública, els comptes sospitosos a Liechtenstein… ¿Es pot tirar endavant un procés tan radical amb tots aquests condicionants a l’esquena? ¿Algú creu, de debò, que uns polítics amb aquests antecedents prioritzaran el futur col·lectiu i s’arriscaran a patir les represàlies endegades per la maquinària de l’Estat? A la meva època d’estudiant de BUP, de la defensa d’aquesta mena d’arguments puerils en dèiem “viure en els móns de Yupi”.

Això no obstant, cal reconèixer que el President Mas i els seus acòlits han complert perfectament amb el programa que s’havien proposat. L’única cosa que cal matisar és que aquest no és el mateix que han presentat de cara a la galeria. Ells han passat l’examen amb nota i qui els ha de donar les gràcies ja ho deu haver fet. Tenien la mateixa ordre que havia rebut el Partit Popular de Mariano Rajoy: desmantellar l’estat del benestar i permetre que les empreses privades es mengessin voraçment el pastís públic. I per això s’han venut el país de punta a punta. Les retallades han estat implacables; la darrera conseqüència l’hem notada en la nefasta gestió de la crisi de l’ebola i la legionel·losi –la segona ja compta amb 48 afectats i 10 morts-.

Que ningú ho malinterpreti: aquests no són arguments per anar en contra del dret a decidir. Simplement, són quatre reflexions encaminades a denunciar la indigne manipulació dels nostres anhels, amb la finalitat d’ocultar la responsabilitat política per la misèria atroç que ens envolta. Senyores i senyors del Parlament: ara mateix hi ha persones que viuen al ras, passen gana o agonitzen als pasadissos dels hospitals. ¿S’han parat a pensar com se sentirien si travessessin per una situació semblant? ¿Tenen la intenció de marejar indefinidament la perdiu o pensen fer-hi alguna cosa? Sé que aquestes paraules no serviran per a res però, sisplau, reaccionin. Vivim al costat d’un precipici i la nostra paciència s’ha esgotat.

Per fer un xic de memòria, deixeu-me acabar amb unes ratlles escrites pel periodista Eugeni Xammar, extretes de l’exposició del Palau Robert –on s’hi llegeixen, per cert, textos plens de faltes d’ortografia garrafals, causades per una transcripció deficient dels originals-:  

“Car això és del que es tracta i de res més. De la traïció, de la submissió total i venal a l’enemic, de l’execució de les ordres de l’ocupant, de l’abandó de la dignitat i de l’escarni de l’honor. Aquest afer de Destino no pot ésser jutjat més que dintre d’un marc i aquest marc té un nom: Catalunya, la nostra pàtria sotmesa a un règim d’opressió i d’ocupació com cap altre poble d’Europa no n’ha conegut parió, car en cap altre poble no li ha esat negat l’ús públic i lliure de la llengua pròpia. Agustí, Pla, Brunet, Estelrich, Teixidor, amb altre Sentís, Solervicens, Nadals i Díaz-Plaja han estat i són els agents –estipendiats- de l’ocupant, els executors de la seva política, els instruments de l’opressió espanyola i franquista a Catalunya. Davant del més menyspreable dels enemics, aquest homes han trobat la manera de recular als límits de l’abjecció i de la baixesa. Han escrit en castellà mentre el general Franco els ha donat l’ordre d’escriure en castellà i s’han posat a escriure en català el dia que han rebut del general Franco l’ordre de tornar a escriure (a estones) en català.” 

(Fragment de l’article Fora de la comunitat catalana, publicat a Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, el maig-juny de 1947).


dimecres, 8 d’octubre de 2014

La cara fosca del "running"

Imatge: Acefitness.org


Aquest diumenge, el programa 30 minuts de TV3 -una cadena de televisió que, de tant en tant, deixa de parlar de la consulta per ocupar-se d'altres qüestions-, va emetre el documental Bojos per córrer -dedicat a la febre del running. S'hi van fer reflexions realment interessants sobre l'extraordinari boom de les curses populars, les maratons i els triatlons. El nombre d'adeptes a aquests esdeveniments esportius s'ha multiplicat exponencialment en el decurs dels darrers anys i, en conseqüència, els ingressos de les empreses que venen equipament especialitzat també s'han enfilat pels núvols. Business i vida saludable: un còctel infal·lible. Ara bé, més enllà de les xifres, convé preguntar-se si estem davant d'una moda inofensiva o tal vegada som víctimes d'una dèria autodestructiva. De ben segur que coneixeu algú que hi està "enganxat". No és pas fàcil discernir fins a quin punt persegueix un legítim benestar personal o bé s'està endinsant en un túnel de fàcil entrada però d'incerta sortida.

 Recordo que en una de les novel·les de Rafael Chirbes -crec que era En la orilla-, el protagonista parlava dels corredors que veia pels marges de les carreteres com si fossin ionquis cadavèrics. Vaig riure una bona estona i després vaig pensar que era extremadament negatiu en la seva anàlisi de l'entorn. Evidentment, sabem que existeix l'addicció a l'exercici físic però potser no calia generalitzar a la primera de canvi. Amb tot, després de sentir els testimonis dels experts, no tinc tan clar que l'escriptor anés desencaminat. Com bé sabem, els optimistes són pessimistes mal informats. Al documental, a banda dels entregadíssims participants, es va poder sentir la veu d'un psicòleg, un cardiòleg i una investigadora que feia una tesi doctoral sobre el tema. Tots tres van posar de manifest que, en moltes ocasions, els runners porten el seu cos al límit i els resulta complicat no traspassar la difusa frontera que separa l'hàbit saludable del comportament addictiu -si hi predominen els components obsessius o de dependència podria ser un tema de debat-. De fet, en diversos mitjans, han aparegut participants que expliquen com van deixar de consumir alcohol o d'altres drogues per  a llançar-se directament als braços d'una nova addicció: córrer i córrer sense parar.

En l'anàlisi d'aquesta possible patologia, a banda d'ubicar-la adequadament en el context de la postmodernitat hedonista,  no hauríem d'obviar la situació alarmant d'atur en la qual ha emergit ferotgement. Al meu entendre, si hom es troba enfonsat en el pou de la desocupació, és més fàcil que trobi en el running una via d'escapatòria a la frustrant quotidianitat. És ben cert que les endorfines poden actuar com un reforçador de la conducta però crec que també cal tenir en compte que aquest esport representa una projecte de vida individualista -encara que es practiqui en grup i reforci els vincles amb els companys-, el qual podria arribar a engolir la totalitat de l'existència. En tenim constància: un dels senyals d'alarma més habituals és l'abandó dels compromisos amb la parella, la família o bé la deixadesa en l'esfera laboral i social. Arran d'aquest furor, lamentablement, també han sorgit com bolets els omnipresents gurus, els quals, sense cap mena de formació en psicologia, recomanen a les persones estimades que recolzin tothora els esportistes enfervorits. ¿Els ajuden a autorealitzar-se, tal com sostenen, o seria més encertat afirmar que els empenyen a la gola del llop? Personalment, m'inclinaria per considerar seriosament la cara fosca de la lluna. 



diumenge, 5 d’octubre de 2014

Xerrada a Vallcarca





"Més Plató i menys Prozac: el poder terapèutic de la paraula"



Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M.Antonieta Cot



Pg. Vall d'Hebron, 65-69
Tel. 93 211 23 51 
Metro: Penitents (L3) 
Bus: 17, 19, 60, 73, 119, 123, 124, 129 i B19 
Aparcament reservat: Pg. de la Vall d'Hebron, 65

Dimarts 7 d'octubre, a les 19 h. Sala d'actes.

A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga.

Entrada lliure.



Resum: En les darreres dècades, ha augmentat el nombre de diagnòstics dels trastorns mentals, així com els tractaments farmacològics que proven de posar-hi remei. Algunes veus crítiques adverteixen dels perills d’una patologització i medicalització excessiva del sofriment quotidià. Cal qüestionar-se si és prou rigorós considerar els esmentats trastorns com a malalties del cervell i en quina mesura l'interès en el seu diganòstic està vinculat als objectius comercials de les grans empreses farmacèutiques. La passivitat que implica el consum de psicofàrmacs dificulta la participació activa de l'afectat en la seva recuperació, alhora que infravalora el paper de l'entorn en la gènesi del malestar que experimenta.Urgeix un canvi de tendència: com podem tirar-lo endavant?